Hi ha un moment en què deixes d’esperar una resposta. No perquè no la vulguis, sinó perquè t’has avesat al silenci. Busques feina, envies currículums, actualitzes perfils, t’esforces a condensar tota una trajectòria en un formulari fred i impersonal. Però el que torna no és un no, ni tan sols un simple “gràcies”. És un buit. Un hermetisme que et va omplint per dins fins que ja no saps si encara ets algú.

Cada dia, una vegada i una altra, escenifiques el mateix ritual: t’asseus davant l’ordinador, revises la llista de vacants i remets el teu historial professional amb la voluntat ferma de tornar a començar. Perquè només això és el que et manté constant, la necessitat imperiosa de tornar a ser algú, de tornar a comptar, de tornar a existir.

Però els dies se succeeixen, sense llum, sense color. I cada clic, cada enviament, acaba sent la mateixa conversa muda amb un mur que no respon. T’hi ofereixes amb tot el que tens, amb el pes d’anys d’experiència, d’esforç, de compromís, i la sola resposta que reps és el silenci. Un silenci que pesa, que colpeja, que t’esborra.

Cada clic, cada enviament, acaba sent la mateixa conversa muda amb un mur que no respon

Al principi t’inventaves excuses. Et deies a tu mateixa que era normal, que hi havia molta competència i que havies de tenir paciència. Tot arriba, et repeties. Però el temps seguia avançant, cruelment, i aquelles mateixes paraules deixaven de consolar. Perquè no era tan sols no trobar feina. Era l’angoixant sentiment de sentir-se invisible, d’adonar-se que, a ulls del sistema, ja no hi eres.

Els processos de selecció que abans imaginaves com un espai de trobada avui han esdevingut rituals freds, automàtics, sense empatia. No hi ha trucades. No hi ha converses. No hi ha ni tan sols un missatge que et reconegui l’existència. Ets una simple dada, una entrada en algun software que filtra, selecciona i esborra. No importes. Ja no compta el que has fet o el que pots aportar. Únicament importen unes paraules clau, coincidències ràpides, encaixos mecànics.

Els processos de selecció han esdevingut rituals freds, automàtics, sense empatia. Ets una simple dada, una entrada en algun software que filtra, selecciona i esborra

I a cada candidatura que es perd en el no-res, a cada bri d’esperança que s’esvaeix sense retorn, el precipici es fa més i més profund i amarg. I arriba aquell dia en què, sense saber ni tan sols com, passes d’esperar a desconfiar. I més endavant, de desconfiar a dubtar. I de dubtar, a creure que potser ja no encaixes enlloc, que ja no serveixes, que ja no vals tant.

La mirada es va esmorteint. Et sents engolida per una veu que et diu que aquesta vegada és la fi, que ja no ho aconseguiràs. I no pas perquè no tinguis talent, perquè no t'hi esforcis. Si no perquè ja no ets visible. Ja no existeixes dins els codis d’un mercat que imposa joventut infinita i talent a meitat de preu.

Hi ha dies que la por et paralitza. La por que el temps passi i res canviï. La por de no tornar a rebre mai aquella trucada que et recordi que encara ets necessari. La por de deixar d'existir a còpia de no ser reconeguda.

Ja no existeixes dins els codis d’un mercat que imposa joventut infinita i talent a meitat de preu

I després hi ha la vergonya. Una vergonya sorda, que no crida, però que ho envaeix tot. Vergonya a dir en veu alta que no tens feina. Vergonya a respondre els missatges que pregunten “com va tot?”. Vergonya a actualitzar el teu perfil professional i a mostrar que ara estàs buscant. Perquè sí, encara que saps que no l’hauries de sentir, la vergonya hi és, feridora, despietada. I t’amagues. Inventes frases neutres, disfresses la realitat amb paraules amables. Perquè no és sols que tinguis por del que diran o pensaran. Et trenca haver de reconèixer que el que un dia vas ser avui ja no pesa. Que el teu talent sembla haver-se esvanit.

Et tornes una ombra. Et mires el LinkedIn i et fa mal. Et punxa per dins quan llegeixes notícies de projectes que no són els teus, quan altres avancen mentre tu ja no ets res. Mires al teu voltant buscant alguna escletxa de llum, alguna cosa on agafar-te. Però tot el que hi trobes és un abisme profund vestit d’aparent normalitat. Perquè ningú parla de l’angoixa de no tenir feina. Ningú explica la desolació muda de qui busca, intenta, persisteix i obté com a únic retorn la indiferència.

Ningú parla de l’angoixa de no tenir feina. Ningú explica la desolació muda de qui busca, intenta, persisteix i obté com a únic retorn la indiferència

La societat ha convertit la recerca de feina en una cursa d’obstacles anònims. T’ensenyen a vendre’t, a engreixar la xarxa de contactes, a reformular-te constantment. Però ningú parla del que passa quan, malgrat tot, el telèfon no sona. Quan, malgrat tot, cap correu electrònic t’arranca un somriure. Quan, malgrat tot, únicament tens silenci. I és en aquesta mudesa on comença la vertadera lluita. No contra els altres ni contra el mercat, sinó contra tu mateixa. Contra aquest altre jo que et diu que potser ja no ets necessària, que potser el teu temps ja ha passat.

Però no és veritat i en el fons ho saps. El valor no desapareix perquè el món no el vegi. El talent no s’extingeix perquè ningú l’hagi recollit a temps. El que desapareix és l’empatia, la capacitat de reconèixer que darrere de cada candidatura hi ha una història, una vida, un anhel.

Darrere de cada currículum no hi ha només un nom. Hi ha algú que, malgrat el silenci, encara pugna per no desaparèixer

Buscar feina no hauria de ser una guerra silent contra el buit. No hauria de ser una travessia per un precipici sense xarxa. Buscar feina hauria d'una finestra d’oportunitats, un matí que desperta lluent i no acaba mai.

Perquè darrere de cada currículum, darrere cada història, no hi ha només un nom. Hi ha una mirada al buit que espera ser rescatada. Hi ha algú que, a pesar de tot, malgrat el silenci, encara pugna per no desaparèixer.