La sol·licitud de la meva compareixença al Parlament de Catalunya, la quarta ja, centrada aquest cop en la reforma de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), fa que em vulgui centrar aquí en aquesta reflexió: el mereixement ciutadà d’una renda garantida. Aquesta fou la qüestió a debat per una nova proposició de llei de la RGC.

Certament, des del 2017 a l’actualitat tots hem après bastant sobre aquest intent d’apaivagar la situació dels més fràgils de la nostra societat. S’han fet avaluacions expresses d’Ivàlua, l’Agència d’Avaluació de la Generalitat, que ha dedicat molta atenció a la seva bondat. Des del propòsit inicial a la realitat s’han provat coses com la poca cobertura dels potencials beneficiaris, les quanties minses i en operativa complicada —més o menys acumulables amb altres ajuts—, amb condicionaments poc efectius en el comportament dels receptors, i una casuística de destinataris de molt difícil control. Ben fet, doncs, que els parlamentaris revaluïn i corregeixin la normativa d’acord amb les situacions observades.

Sorprenen, però, de la sessió en què vaig ser cridat a declarar alguns fets formals que, essent reiteratius, ja que m’han passat altres cops, vull comentar sobre el funcionament d’aquestes compareixences. Primer, amb molta anterioritat un funcionari es posa en contacte amb el compareixent, amb poca flexibilitat de dies (els de treball de la Comissió, està clar), i amb un cert to d’obligació —si no penal, almenys civil!— de respondre a la missiva. Programat el dia, les convocatòries són conjuntes; es perd el matí, ja que hom ha d’escoltar altres compareixents, sigui quin sigui l’interès que provoquin, amb notòria manca de control del temps per part de certs intervinents, i així una durada no sempre previsible de les sessions de preguntes i respostes. No es reemborsen ni les despeses de taxi, i, en dos cops, qui presideix la Comissió ni tan sols ha agraït l’esforç fet. M’agradaria saber quants dels cridats fugen o ignoren aquesta crida, com ho fan, i amb quines conseqüències, també per al coneixement de les senyories, crea el biaix de resposta que això pot representar. 

Bé. Jo sempre he respost. Aquest darrer cop, però, amb sorpresa. Dels vuit grups parlamentaris només assistiren tres aquell matí, més el que la presidia, i un representant va abandonar abans de temps. Només dos parlamentaris varen fer preguntes (tampoc a la resta de compareixents). Pel que fa al contingut, alguns dels participants no s’havien llegit la proposta de canvis normatius, i en part es confongué la Renda Garantida de Ciutadania amb la Renda Bàsica Universal, quan aquesta no té res a veure —per l’abast, quantia i conseqüències financeres— amb la RGC! En part, una comèdia tot plegat, amb disculpa per als parlamentaris figurants, que feren l’esforç d’assistència.

En el meu cas, el tema de la RGC mai m’ha quedat lluny, tant perquè entra en el temari de l’assignatura d’Economia Pública que imparteixo a la Universitat Pompeu Fabra, com pels treballs d’Ivàlua, el consell de la qual he presidit uns quants anys. I, de manera breu, els vull dir que estic a favor de la RGC, però que em preocupa la C, i no la R, ni la G.

Vet aquí les raons. Sempre, en política pública, l’ajut de renda preocupa menys, essent modificable, que el d’estoc (per exemple, és difícil encertar en el destinatari que mereix un habitatge social, però més modulable la quantia de renda que se li pugui atorgar), i la paraula garantia és un eufemisme: ni set-cents ni mil dos-cents —en el millor dels casos— són garantia de res. Ningú pot sobreviure a Barcelona, ni a molts altres indrets de Catalunya, amb aquests imports. Més aviat, durant molt de temps ha estat la seva operativa una invitació a l’economia submergida, amb el fi d’evitar que se superi el llindar monetari que dona dret a l’ajut i perdre aquella subvenció a títol gratuït; "si es fa, que no se sàpiga, o que no es digui, tot i saber que fer, segur que s’ha de fer...". No cal per això ni magnificar la suposada trampa de pobresa que això pugui provocar (cobrar millor que treballar), ni l’incentiu a instal·lar-se en aquest status per sempre més.

De manera que en la C de ciutadania, en la declaració responsable i en el compromís que adquireix el beneficiari que rep l’ajut, està el moll de l’os de la RGC. La raó és senzilla: el ciutadà contribuent, amb el seu esforç fiscal, amb el seu treball, es fa solidari en la RGC amb qui té pitjor sort. Però el ciutadà beneficiari, sigui o no resident, estigui o no en situació legal, s’obliga, a canvi, a incorporar-se en tots els ets i uts a aquesta ciutadania. Es compromet a aprendre la llengua, a exercir un ofici —si se li ofereix—, a conèixer la cultura del país, a passar —si s’escau— una petita prova per a reconèixer la història del país que, amb el seu treball, fa possible l’ajut. Falsejar declaracions ha d’equivaldre a suspendre els ajuts, com també hi equival escaquejar-se del treball comunitari; per exemple, vetllar per la sortida d’infants a les escoles, netejar els boscos, tenir cura del mobiliari urbà, tancar els carrers a les illes... Noti’s que no assenyalo cap activitat que algú pugui dir que destrueix treball formal, per allò de l’oposició dels sindicats o per l’interès que puguin tenir els empresaris en capitalitzar les subvencions oferint salaris més baixos. Estic parlant de coses que si no és així, no es fan.

En tot cas, com deia, una societat que es vulgui desenvolupada no pot donar l’esquena a fórmules com les de la RGC, que, recordem, no són les de la Renda Bàsica Universal; insensata aquesta altra alternativa, al meu entendre, i en tot cas avui infactible. La societat, certament, ha de ser solidària amb els qui ho necessiten, però aquestes persones han de reconèixer que la ciutadania comporta obligacions; entre elles, la d’aprendre la llengua del país, que a més en el futur els pot fer mereixedors, pel que se’n diu la prima lingüística, d’uns treballs millor retribuïts per les empreses.

I, finalment, cinc cèntims de comentari de la part política que traspua la RGC. No és fàcil dir les coses pel seu nom, sense agafar un camí de baixada cap a Ripoll. Però són coneguts els fraus a les prestacions: a les sanitàries, amb empadronaments fàcils que permeten, sense períodes de carència, la cartilla sanitària que obre indiscriminadament totes les portes del sistema sanitari; abusos a les prestacions socials que ningú controla, que no arriben a qui han d’arribar i ho fan amb quanties minses: trets de perdigons que, en absència d’objectius clars, no resolen res més enllà del soroll que provoquen. Fins i tot s’han observat casos, entrant per la via social, de beques a la formació a qui ni tan sols ha accedit a l’aula, però que amb el dret a la ciutadania i amb la prestació monetària han acabat afavorint-se de tractaments costosos als nostres hospitals. I tot això no sempre en favor dels més necessitats, sinó, sovint, dels més agosarats o espavilats per a jugar amb les normes que aquí establim, i que són tan ambicioses en l’abast de la regulació que fem —per exemple, en el cas esmentat— com després de difícil control. Posar ordre a tot això és complicat, segurament, però augmentar l’exigència de què implica ser ciutadà de Catalunya ens hauria de protegir de noves formes de colonialisme cultural. I si no ho exigim nosaltres, no ho farà l’Estat. Ell, tanmateix, no ho paga, i l’imperialisme de la llengua dominant ja li va bé.