Tot i que ens costi admetre-ho, no vivim un “fenomen migratori” sinó una mutació estructural. I com totes les mutacions profundes, no demana permís, no espera consens i no encaixa bé en marcs mentals antics.

En poc més de dues dècades hem deixat de ser un país relativament homogeni i estructurat i ens hem convertit en una societat en la qual convivim persones amb origen, cultura, llengua i trajectòries vitals diverses. No és un matís, és un canvi d’època. I, tot i això, seguim analitzant-lo com si fos un episodi puntual, una anomalia que cal gestionar, limitar o contenir. La immigració no és un problema que s'hagi de resoldre. Avui ja és una condició de funcionament del sistema social que hem creat els últims anys.

Perquè mentre en el debat públic ens emboliquem amb identitats, pors i consignes, la realitat, que de vegades és més tossuda del que ens agradaria, continua avançant per un altre carril. El mercat de treball espanyol, avui, se sosté sobre l’aportació de la població estrangera. No de manera simbòlica sinó operativa. I això suposa que gràcies als i les immigrants podem sostenir, almenys a curt termini, la nostra qualitat de vida. Això suposa més ocupació, més afiliació, més ingressos, més dinamisme, però també més necessitats socials.

I aquí apareix la primera gran incomoditat: les dades no recolzen el soroll. La població estrangera no només participa activament en l’ocupació, sinó que presenta taxes superiors als de la població autòctona. Entre altres raons, perquè és més jove, més mòbil i, moltes vegades, més exposada a acceptar condicions que altres ja no accepten. És això un problema? Si ho analitzem des de la lògica econòmica, forma part de l’engranatge. Si ho mirem des de la justícia social, obre preguntes incòmodes. Però el que no és, en cap cas, és el relat simplista de “càrrega” que alguns intenten instal·lar. Sense immigració, no hi ha miracle laboral recent que valgui.

La immigració no és un problema que s'hagi de resoldre. Avui ja és una condició de funcionament del sistema social que hem creat els últims anys

Som una societat que envelleix de manera imparable. I ho fa de pressa, probablement fins i tot massa. L’evolució de la piràmide poblacional no és una opinió: és una advertència que, a més, es veu clarament corregida per l’impacte migratori. Menys població activa, més necessitat de sostenir serveis públics amb una base contributiva que s’estreny i més pressió sobre el sistema de pensions, En aquest context, la immigració no és opcional: és un factor clarament estructural. Podem discutir volums, ritmes, mecanismes d’entrada o polítiques d’integració. El que no podem qüestionar és la necessitat. Perquè aleshores ja no som al terreny de l’anàlisi sinó al de la ficció.

Hem confós gestió amb relat. I hem triat a més un relat que ja ‘està mostrant com a erroni. Mentre que l’economia és un factor clau en la integració social, el debat públic desintegra, amplifica conflictes, exagera excepcions i converteix percepcions en certeses. Les xarxes socials fan la resta. El resultat: una bretxa creixent entre el que passa i el que es diu que passa (i el cas de Ceuta n’és una clara evidència). Al carrer, la convivència és majoritàriament funcional. A les empreses i organitzacions la diversitat ja és part del dia a dia. A molts sectors, directament, no hi ha alternativa. Mentrestant en el pla polític, la immigració ha esdevingut un dels principals vectors de polarització. I això no és casual. És rendible. El problema no és la immigració, és l’ús polític que se’n fa. 

No podem continuar pensant i creient que el sistema funciona. Tenim esquerdes evidents que, encara que intentem amaga, afloren cada cop amb més virulència. L’existència de borses d’irregularitat continua essent un problema pel significat tant en termes econòmics com socials. Els procediments de regularització són lents, complexos i, de vegades, poc adaptats a la realitat del mercat de treball

Necessitem abordar el problema i fer-ho tant a nivell estatal com de la UE. Convé tenir en compte que els fluxos migratoris no els determinen els discursos sinó els mercats, les necessitats, les xarxes informals, les expectatives vitals. La política pot ordenar, canalitzar o millorar. Però no pot ignorar aquesta lògica sense generar més problemes dels que pretén resoldre. I això ens porta a l’arrel del problema. La immigració és necessària, però fracassa a la narrativa.

Volem gestionar la immigració com una palanca estratègica o continuar utilitzant-la com a arma llancívola de curt termini?

Funciona perquè sosté sectors sencers, perquè rejoveneix la població activa, perquè contribueix a la sostenibilitat del sistema i perquè, en termes generals, s’integra sense els nivells de conflicte que alguns pronostiquen. Tot i això, la percebem com un fracàs perquè hem permès que la por, la simplificació i l’oportunisme ocupin l’espai de l’anàlisi, l’evidència i la gestió intel·ligent.

Una societat que no entén què li està passant és una societat que pren males decisions. I una societat que converteix un actiu en un problema s’acaba afeblint a si mateixa. No podem continuar debatent sobre si la immigració és positiva o negativa sinó afrontar la realitat. Volem gestionar-la com una palanca estratègica o continuar utilitzant-la com a arma llancívola de curt termini?

Cal recordar que la realitat no esperarà  que ens posem d’acord