Fa unes setmanes, la Comissió Europea (CE) va presentar la seva proposta de reforma de les regles fiscals europees. Unes regles avui desactivades, per donar marge de maniobra als països davant la pandèmia, primer, i la invasió d'Ucraïna, a continuació; però que tornaran a ser operatives el 2024. El pla de la CE és que s'aprovi el nou marc de governança fiscal a la primavera, per arribar a temps i emmarcar els següents pressupostos.

Les regles fiscals són necessàries i convenients per a una confederació com la Unió Europea, en la qual la moneda és compartida pels seus principals socis i en la qual hi ha preferències i realitats pressupostàries molt diferents entre països. La disciplina fiscal no es pot deixar a mercè dels països, perquè tendirien a sobreendeutar-se. Ho prediu la teoria econòmica i ho demostren les dades. Les regles, ben definides, implementades i supervisades, són el que empeny a embridar els comptes públics.

I en aquest punt contesto als qui advoquen per confiar en el poder supervisor i la disciplina imposada pels mercats financers, perquè de vegades són víctimes de moviments especulatius i perquè les expectatives són volàtils: d'un dia per l'altre els agents poden canviar les seves apostes i, amb això, acabar afectant els qui poc o gens tenen a veure amb els excessos que es penalitzen. La dècada passada ens va mostrar, amb meridiana claredat, que una crisi de deute sobirà i l'escalada de primes de risc podria carregar-se a l'euro. Europa ha après i s'ha dotat d'una eina per a la transmissió de la política monetària (TPI) que no anul·la els senyals que envien els mercats, però sí que permet dosificar-los i utilitzar-los per apuntalar l'estabilitat als països incomplidors, evitant els efectes secundaris negatius.

A Espanya li va particularment bé l'escenari que s'està configurant. D'una banda, el nostre elevat nivell de deute, avui per sobre de 115% del PIB, i els nostres problemes per eliminar el dèficit estructural, proper al 4% el 2022, ens converteixen en un dels beneficiaris potencials més grans del mecanisme d'intervenció en els mercats de deute. Per un altre, la proposta de la CE reconeix que retornar al 60% de deute en pocs anys seria un suïcidi econòmic.

Podriem utilitzar el Senat perquè les conselleries d'Hisenda hi compareguessin i hi rendissin comptes

Alguns països necessitem que el procés de convergència s'allargui substancialment. A canvi, hem de dissenyar un pla de consolidació per al que queda de dècada que sigui realista i ambiciós; i que respecti escrupolosament les regles fiscals. Perquè aquest respecte serà condició sine quan non perquè el mecanisme TPI ens empari. Aquesta condicionalitat no ens hauria de resultar incòmoda. Al contrari, ha de ser el pal al qual els governs, com Ulisses, es lliguin per resistir-se als cants de les sirenes que exigeixen augments de despesa i rebaixes fiscals incoherents.

Un segon element positiu en la proposta de la CE és que les reformes estructurals i les inversions públiques necessàries per impulsar les transicions energètica, ambiental i digital s'inclourien dins d'aquests plans de consolidació fiscal. L'evidència empírica demostra que quan toca ajustar, la pitjor part la solen portar les inversions; i la realitat espanyola mostra que motu proprio ens costa emprendre reformes estructurals. Parlem de reforma fiscal o finançament autonòmic; d'administració pública o eficiència de la despesa, tot es retarda. Un problema s'agreuja en escenaris de fragmentació política com l'actual. Perquè les reformes de pes solen exigir acords de país entre els grans partits i, si escau, els agents socials.

Finalment, és una bona idea que els incomplidors hagin de retre comptes en el Parlament Europeu. Un problema del marc actual és que les sancions i costos de l'incompliment semblen no arribar mai. És important automatitzar-les i incorporar en l'equació el cost polític d'aquest tipus de compareixences. En l'Estat autonòmic podríem fer el mateix i utilitzar el Senat perquè les conselleries d'hisenda compareguessin. A més, seria molt positiu que la presidenta de l'AIReF visités periòdicament els parlaments autonòmics per parlar sobre el terreny dels incompliments i els problemes. Els espais autonòmics de debat públic ho agrairien.