No vull cap medalla, ni cap festa, ni cap homenatge. Ni tan sols una menció a la intranet corporativa amb un “gràcies per tot”, que voldria creure sincer. Però el que sí que vull, i crec que és de justícia dir-ho en veu alta, és ser reconeguda. I no, no és per vanitat ni per ego. Vull ser reconeguda perquè he fet bé la meva feina, perquè he donat resposta quan tocava, perquè he assumit les meves responsabilitats amb diligència i sense fallar, perquè he tirat endavant allò que calia i quan calia. I això que demano, aquest petit gest d’agraïment, no s’hauria de donar per fet ni considerar-se, fins i tot, un fet anòmal.

Perquè el reconeixement no és un privilegi, és una necessitat. I, com a tal, no pot ser esporàdic, ni opcional, ni dependre del bon humor del nostre responsable immediat. Tothom, absolutament tothom, necessita saber que el que fa té valor. Des de qui aixeca les persianes cada matí fins a qui signa els xecs i pren les decisions estratègiques. Des del personal de neteja fins a la direcció general. Tots formem part d’un engranatge complex i imprescindible on ningú hauria de viure condemnat a la invisibilitat.

Tothom, absolutament tothom, necessita saber que el que fa té valor

Tanmateix, a moltes organitzacions, el reconeixement ha esdevingut una excepció. Els errors s’assenyalen i es destaquen. Els encerts s’assumeixen i se silencien en la normalitat. El que es fa bé no es diu, per allò que “és la teva feina”. Però quan alguna cosa falla, aleshores sí: es visibilitza i es penalitza. Aquesta cultura de la correcció sense validació no tan sols desmotiva i desgasta, també expulsa.

Segons “Great Place to Work España”, únicament el 55% dels treballadors afirma sentir-se reconegut a la seva feina. Aquest percentatge es redueix encara més en sectors com la logística, la restauració o les ocupacions que tenen contacte constant i directe amb l’usuari. I una altra dada encara més alarmant: un de cada tres treballadors assegura que mai no ha rebut cap mostra de reconeixement per part dels seus superiors. Aquest silenci que moltes i molts ja hem normalitzat no és neutre: erosiona la confiança, el compromís i, finalment, la pertinença.

El sou paga la feina, el reconeixement dona sentit a fer-la. El sou és un contracte, el reconeixement és una relació

Jo mateixa n’he estat víctima, però també testimoni. He vist professionals rigorosos deixar d’implicar-se. Perfils brillants renunciar a liderar perquè ja no en treien res més que desgast. Equips que funcionaven per inèrcia perquè havien perdut la il·lusió. I tot per una raó tan senzilla com dramàtica: ningú els deia que el que feien era necessari, part cabdal de l’engranatge, i que les seves accions, per petites que fossin, tenien valor.

Encara avui molts continuen pensant que el salari ja ho compensa tot, i que el reconeixement és accessori, intranscendent. Però no, de cap de les maneres. El sou paga la feina, el reconeixement dona sentit a fer-la. El sou és un contracte, el reconeixement és una relació. I precisament en aquesta relació és on es construeix la confiança que sosté i cohesiona els equips, més enllà de les nòmines i la cistella de fruita a la cuina.

Segons un altre estudi de la “Fundació Factor Humano”, les empreses que disposen de sistemes estructurats de reconeixement retallen fins a un 40% la rotació voluntària. I des del “Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya” alerten que l’absència de reconeixement és un factor directament vinculat a la fatiga emocional i a l’aparició de trastorns d’ansietat. És a dir, no parlem només de motivació. Parlem de salut, parlem de benestar emocional.

L’absència de reconeixement és un factor directament vinculat a la fatiga emocional i a l’aparició de trastorns d’ansietat

El més incomprensible de tot plegat és que reconèixer no costa diners. No necessita premis, ni actes institucionals, ni regals d’empresa. Només paraules. Sinceres, oportunes, justes. Cal dir “ho has fet bé, et felicito”. Cal mirar a la persona als ulls i fer-li saber que no és invisible, que el seu esforç no passa desapercebut, que compta.

I això hauria de formar part del dia a dia de qualsevol estructura empresarial, de qualsevol institució, de qualsevol entorn de treball. El reconeixement no pot dependre del tarannà personal de qui lidera. Ha de ser una pràctica transversal, incorporada a la cultura corporativa. Reconèixer no pot ser un gest ocasional. Ha de ser un hàbit. Una pràctica que estructura, que enforteix, que compacta i crea equip.

Probablement, i dissortadament, alguns continuaran pensant que el reconeixement és secundari, que el que preval és el marge, l’eficiència i els objectius trimestrals. I no hi llevo pas importància, a tot això. De fet, és l’objectiu últim de qualsevol projecte empresarial. Però els indicadors de rendiment no empatitzen ni abracen ningú. I quan una persona presenta la seva renúncia, no tan sols deixa la seva cadira buida. S’emporta el talent, el criteri, el coneixement de l’empresa. Però, sobretot, s’emporta el desengany de no haver estat reconeguda.

Reconèixer no pot ser un gest ocasional. Ha de ser un hàbit. Una pràctica que estructura, que enforteix, que cohesiona i crea equip

Reconèixer no és un gest amable. És una obligació moral i una responsabilitat empresarial. No hi ha excusa ni pla estratègic que ho supleixi. I tampoc hi ha cultura de l’excel·lència sense una cultura del reconeixement.

Urgeix un simple: “Et veig. Sé què fas. I ho valoro”. I si això, avui, encara incomoda, potser el problema no és que manqui reconeixement. Potser el problema és que sobra arrogància.