Pot sorprendre que, en ple segle XXI, ressorgeixin amb força determinades expressions en llatí. I tanmateix, l'ús de l'aforisme rebus sic stantibus s'ha disparat com a conseqüència de la pandèmia de la covid-19 i els seus efectes, sobretot en relació amb l'economia.

És evident que l'esmentada pandèmia, instaurada, recordem, des del març del 2020, ha tingut una incidència enorme en molts aspectes de les nostres vides en aquests tres anys. Amb el recent aixecament de l'obligació de fer servir mascaretes al transport públic, s'ha perdut una de les imatges col·lectives i quotidianes que mantenien el record que un determinat virus va decidir, en un moment donat, colar-se en el nostre dia a dia. Però encara continuem havent de fer front a l'impacte de la crisi sanitària en molts aspectes de l'economia i, en particular, de les relacions contractuals.

Poc es pot afegir a tot el que s'ha dit ja sobre els devastadors efectes que el covid-19 ha tingut —i continua tenint— sobre molts sectors, empreses i persones. Són molts els negocis que no van poder superar el període de confinament, altres arrosseguen des d'aleshores la pesada motxilla de la inactivitat o del descens de volum de negoci, al qual s'han sumat altres esdeveniments d'ordre internacional que han provocat pujades de preus o traves diverses per al normal desenvolupament de les operacions.

Una situació excepcional requereix mesures excepcionals, això és evident, i precisament per això ha reaparegut amb molta força davant dels nostres tribunals, durant aquests últims anys, una figura fins aleshores poc utilitzada, una llatinada d'aplicació molt restrictiva: rebus sic stantibus. Davant el principi general de compliment obligatori dels contractes (pacta sunt servanda o, el que és el mateix, "el pactat obliga"), sempre ha existit una excepció, l'al·lusió al concepte rebus sic stantibus, que significa "essent així les coses".

I és que s'entén que la firma d'un contracte, amb l'assumpció d'obligacions que comporta, no pot ni ha d'entendre's aïllant-la del seu context, de les circumstàncies que la van envoltar, de les expectatives que tal context i tals circumstàncies van generar sobre els contractants i que, en definitiva, van provocar que tinguessin la voluntat de subscriure el document. Es van obligar a alguna cosa "essent així les coses", per la qual cosa un fet de la magnitud de la pandèmia s'ha entès —en determinats casos— com una alteració substancial d'aquest context previ. Una alteració de tal calat que ha obligat a revisar l'abast dels pactes assolits, permetent adaptar-los a un nou escenari que no tenia a veure res amb l'anterior o, fins i tot, en els casos més extrems, ha permès extingir-los, donant així per acabat el contracte.

Han estat nombroses les demandes que, invocant la doctrina rebus sic stantibus, han plantejat la necessitat de resoldre o modificar contractes. I han estat diverses les respostes dels nostres tribunals, com diversos i diferents eren en definitiva els punts de partida de les esmentades demandes. Hi ha alguns casos que semblen bastant clars, en sectors com la restauració o l'hostalatge. Si tenim en compte que es tracta de negocis que van haver de cessar la seva activitat durant els tres mesos d'estat d'alarma i que, a més, van patir de forma especialment intensa les restriccions posteriors (confinaments perimetrals, toc de queda, limitacions d'aforament, etc.) sembla raonable que promoguin la revisió de les seves obligacions contractuals. En aquest terreny, han estat nombrosos els casos que els nostres tribunals han considerat justificada la revisió de les rendes pactades en cas d'establiments hotelers, així com també en diferents casos d'establiments oberts al públic. S'entén que la finalitat d'aquests lloguers és l'explotació d'un negoci, per la qual cosa la impossibilitat de fer-ho —o la de fer-ho amb una mínima normalitat— justifica l'excepcional revisió del preu. Encara que també han abundat revisions de renda en casos de particulars, a causa de l'innegable empobriment de moltes famílies, especialment quan la part llogatera era una gran tenidora.

Però la doctrina rebus sic stantibus només té sentit si manté el seu caràcter excepcional. Altrament, si tot pacte o contracte fora susceptible de ser revisat a les mínimes de canvi, el principi de seguretat jurídica es trencaria per complet. Per això els operadors han de ser prudents a l'hora d'invocar la revisió o resolució de contractes, com també els nostres tribunals ho són ja, amb sentències cada vegada més nombroses en les quals no s'aprecia que estigui prou justificada la modificació dels pactes assolits. Els efectes de la pandèmia no s'han projectat ni sobre tots els contractes ni sobre tots els seus signants. O no ho han fet, almenys, amb la mateixa intensitat. La covid ha estat un drama sanitari i econòmic, però no empara qualsevol reclamació. Per això, la seva invocació abusiva davant dels tribunals pot acabar perjudicant severament aquelles situacions que sí que mereixen una revisió contractual. I és que al final, quan tot és covid, res no és covid.