Mentre treballar continua sent sinònim de tributar, automatitzar surt pràcticament, per no dir totalment, de franc. Aquesta és la paradoxa fiscal del nostre temps. Milions de persones tributen puntualment la seva activitat laboral, sotmesa a un escrutini fiscal que sembla ignorar l’impacte creixent de la tecnologia. Les empreses que optimitzen processos, aprimen plantilles i multipliquen beneficis gràcies a la intel·ligència artificial no veuen incrementada, ni de lluny, la seva càrrega impositiva. El sistema fiscal continua ancorat en una realitat laboral que ja no existeix. I, com de costum, el gran damnificat és el treballador.

En un moment en què la IA transforma silenciosament —i sovint impunement— la manera com produïm, consumim i treballem, resulta insostenible continuar carregant el pes de l’Estat sobre l’esquena dels assalariats. Si la tecnologia millora processos i maximitza els beneficis, però no aporta proporcionalment a la caixa comuna, ens trobem davant una nova forma de desigualtat fiscal: la que castiga l’esforç humà i glorifica l’eficiència no humana.

L’impacte de la intel·ligència artificial no és “el demà”, sinó “l’avui”. De fet, segons un estudi de Goldman Sachs, la IA podria arribar a substituir fins a 300 milions de llocs de treball a nivell global. Una xifra que, sense necessitat de catastrofismes, ens obliga a revisar urgentment els fonaments sobre els quals sostenim la nostra fiscalitat. No podem continuar operant sota el principi que tan sols tributa qui treballa amb les seves mans o el seu cap, mentre les màquines, que generen valor i estalvi, queden al marge de l’obligació contributiva.

L’automatització no és neutra. Quan una empresa substitueix el servei d’atenció al client per un chatbot, o un departament administratiu per un algoritme que processa factures, retalla costos, sí, però també retalla llocs de treball. I, en fer-ho, redueix la base fiscal que sosté l’Estat del benestar. És un efecte dòmino perfectament mesurable: menys treballadors, menys cotitzacions, menys IRPF, menys consum... i menys recursos públics.

Tanmateix, les empreses que implementen aquestes tecnologies no només no assumeixen cap responsabilitat fiscal pels llocs de treball que desplacen, sinó que sovint es beneficien d’ajuts i bonificacions associats a la innovació, sense que s’exigeixi cap retorn social real. I no estem parlant de supòsits teòrics, ans al contrari, parlem de casos concrets. Recruit Holdings, l’empresa matriu de Glassdoor i Indeed, va anunciar recentment l’acomiadament de 1 300 treballadors, un 6 % de la seva plantilla, com a conseqüència directa de l’ús de sistemes d’IA per optimitzar la selecció de personal. En paral·lel, Microsof ha suprimit uns 9 000 llocs de treball en diversos departaments, entre ells vendes i atenció al client, al·legant explícitament l’eficiència obtinguda mitjançant l’automatització. Són només dos exemples d’una tendència que s’estén i que no troba cap resposta fiscal adequada.

Per què, doncs, no plantejar una fiscalitat que gravi amb proporcionalitat i justícia l’ús intensiu de la intel·ligència artificial, especialment quan aquesta relleva activitat humana? Si el treballador tributa per la totalitat del seu salari, per què la tecnologia que l’expulsa n’hauria de quedar exempta? No es tracta de contenir el progrés, sinó de fer-lo responsable. D’evitar que la productivitat generada per les màquines no serveixi solament per engruixir dividends, sinó també per sostenir la societat que les envolta.

Hi ha economistes que ja fa temps que ho alerten. L’any 2017, Bill Gates proposava una “taxa als robots” com a mecanisme de redistribució. No per castigar la innovació, sinó per evitar el col·lapse del sistema impositiu basat únicament en les rendes del treball. Set anys després, la seva advertència es manté vigent, si bé els governs continuen aplicant receptes velles a problemes nous. I ho fan, en gran mesura, perquè gravar la IA no és fàcil ni popular entre els lobbies que la promouen.

Però cal començar a dir-ho sense embuts: la fiscalitat actual penalitza l’esforç humà i exonera el guany tecnològic. I, conseqüentment, la bretxa entre els que tenen feina i els que la perden, entre els que cotitzen i els que únicament optimitzen, es va fent més i més profunda. L’Estat no pot continuar funcionant com si la força de treball fos infinita, com si cada lloc desballestat per un algoritme es compensés automàticament amb un de nou de més valor afegit. Això no és real. I la desigualtat ho confirma.

Les empreses que inverteixen en IA haurien de contribuir, com a mínim, a corregir els efectes que aquesta mateixa inversió genera sobre la societat. No es tracta d’impostos confiscatoris, sinó de noves regles per a una nova economia. Si el model productiu canvia, la fiscalitat també ha de canviar. De la mateixa manera que vam acceptar que la contaminació ambiental no podia sortir gratis, caldrà entendre que la substitució massiva de treballadors tampoc no pot fer-ho.

D’altra banda, caldria encetar també el debat sobre els beneficis fiscals associats a la recerca en IA. És lícit bonificar el desenvolupament d’eines que incrementin l’eficiència, però és igualment necessari replantejar si aquests incentius estan generant un retorn tangible a la societat. Quin sentit té invertir recursos públics en innovació si aquesta, finalment, acaba empobrint la base laboral i no aporta res al bé comú?

No estem davant d’una revolució tecnològica qualsevol. Estem davant d’una transformació sistèmica que qüestiona l’essència del treball, de la productivitat i, per tant, de la justícia fiscal. Persistir en un model que només grava qui treballa i allibera qui robotitza és condemnar-nos a una societat més desigual, més fràgil i més depenent.

I no, això no va d’ideologies, sinó de sostenibilitat. Sense una fiscalitat que equilibri les forces entre el treball humà i el rendiment tecnològic, l’Estat esdevindrà cada volta més incapaç de garantir serveis bàsics, pensions, sanitat o educació. Una fiscalitat ancorada en el passat no pot donar resposta als desequilibris d’un escenari on el valor ja no neix només de l’esforç humà.