Podem classificar i donar nom als principals conflictes socials dels últims segles fent servir la terminologia de les respectives èpoques.

En primer lloc, la famosa Qüestió Social, les lluites dels treballadors assalariats per millorar les condicions de feina i els salaris. Primer van aparèixer lluites obreres locals, vagues (i “esquirols” per trencar les vagues), després els sindicats i les seves confederacions (com la CNT fundada el 1910 a Sants), les reivindicacions col·lectives com les 8 hores amb la Vaga de la Canadenca del 1919, la revolució col·lectivista del 1936 a Catalunya. Notables exemples catalans d’un tema universal. La Qüestió Social continua al món, mai hi ha hagut tants treballadors industrials com ara. Si mirem la Xina, l'Índia, fan sindicats (si els deixen), fan vagues… De vegades els sindicats obrers també protesten per temes de salut —la pneumoconiosis, l’asbestosis— i, per tant, donen suport als moviments per la salut pública. Fins i tot l’Església catòlica, amb una mica de retard, va publicar una Encíclica, Rerum Novarum, el 1891. Les “coses noves” eren el moviment obrer i els partits socialistes. També amb retard, el Papa Francesc va adonar-se de la nova Qüestió Socioecològica i va publicar l’Encíclica Laudato si', el 2015.

Abans ja existia la Qüestió Agrària.  A l'Estat espanyol, les agitacions socials agràries a Andalusia occidental i Extremadura demanaven una reforma agrària, un repartiment de la terra fins que el 1936 els hi va arribar la gran massacre franquista.  En la tradició marxista, Marx a El Capital va explicar l’explotació dels treballadors assalariats, mentre Karl Kautsky, el 1899, va aclarir la Qüestió Agrària: la persistència dels camperols (que no es deixen pas proletaritzar fàcilment) i segles abans l’apropiació de la renda de la terra i les lluites antifeudals. Tot això pertany a la Agrarfrage, la Qüestió Agrària. A l’est d'Europa va haver-hi el moviment Naródnik, procamperol, amb eslògans com Zemlya i Volya, que volen dir 'terra' i 'llibertat', eslògans que van arribar a Mèxic el 1910 amb la revolució agrarista d'Emiliano Zapata. A Catalunya hi hagué la guerra dels pagesos de remença al segle XV, similar a altres guerres a Europa, com a Alemanya el 1525. I a Catalunya al segle XX hi hagué el moviment agrarista dels Rabassaires. Un advocat dels Rabassaires fou Lluís Companys, molt actiu en el moviment agrarista, una mica en el moviment obrer i molt intensament en el moviment nacionalista català. Els moviments socials s’encavalquen parcialment.  L'ecologisme es podria lligar amb l'agrarisme —per exemple, si el MST a Brasil, el moviment de jornalers sense terra que ocupa finques, afavorís l'agroecologia—.

La tercera qüestió és la Qüestió Urbana, que és també el títol d'un llibre fundacional del sociòleg Manuel Castells el 1972. Els temes són l'habitatge social, els moviments de llogaters, els squatters o okupes (és a dir, el qüestionament de la propietat urbana), també la polèmica sobre l’escarxofament urbà (en anglès, urban sprawl), la mobilitat i els transports. Les pràctiques urbanistes que porten a una “gentrificació”, expulsant als pobres. La PAH (amb Ada Colau), la plataforma contra hipoteques abusives i eviccions, pertany a la Qüestió Urbana. També l'estudi del metabolisme social entra en la Qüestió urbana (com ho fa en la Qüestió Agrària). Les grans ciutats són xucladores d’energia i materials, i productores de residus que s’exporten a abocadors o incineradores.  Els moviments ecologistes i les protestes urbanes sovint van junts.

La quarta qüestió és la que ha avançat més a tot arreu, des d'Argentina i Estat Units fins a Iran, els últims anys: el feminisme, la Qüestió del Gènere, amb un enemic ben identificat, el patriarcat. És un moviment amb una llarga i densa història. Creix contínuament, puja i puja, i per això troba nous enemics. S’encavalca amb l'ecofeminisme (paraula introduïda el 1974 per Françoise d’Eaubonne). Ella va fundar el 1972 a París un Front homosexuel d'action révolutionnaire (FHAR), i el mateix any va signar el Manifest autoinculpatori de les 343 per despenalitzar l'avortament. El feminisme militant, amb moltes protagonistes, accions i manifestacions, és antic. Si la Qüestió Social es commemora el Primer de Maig, el Feminisme té el 8 de març. És òbviament un moviment que no ha donat lloc a una única organització, amb comité central i politburó. No l’hi cal. El moviment s'escampa més i més pel món per la força d’episodis i lluites concretes. Vegeu per exemple el llibre de Lucy Delap, Feminisms. A global history (Pelican, Londres, 2020).

La cinquena qüestió és també molt potent, les protestes contra el colonialisme i el racisme. Molts països es van fer independents després del 1945. No va ser fàcil, de vegades amb guerres d’alliberament com a Vietnam i Algèria. Nous estats, com l'Índia amb Nehru i molts d’altres, es van aplegar el 1955 a la conferència anticolonialista de Bandung. Aquests moviments d'independència continuen (a Papua occidental, a Bougainville). A més hi ha també l’empenta dels moviments contra el racisme, Black Lives Matter. Anticolonialitat i antiracisme van sovint junts. Quan jo era estudiant encara hi havia colònies angleses amb el nom de Rhodesia del Nord I Rhodesia del Sud. Ara, fins i tot a Oxford, les estàtues de Cecil Rhodes corren perill.  Veurem quants anys aguanta l’estàtua de Colom al final de la Rambla a Barcelona, i si és substituït a dalt de la columna per una representació d’Abya Yala.

Són els moviments socials i polítics els que canvien les societats. Els Drets Humans (o els Drets de l'Home i del Ciutadà) es van proclamar per la Revolució Francesa. Primer la revolució, després la legislació. El moviment més fort contra l’esclavatge d’africans a Amèrica va ser la revolució a Haití. La legislació encara va trigar un segle a Cuba i a Brasil. Primer les protestes i els moviments, després potser organitzacions socials i polítiques, finalment potser noves lleis.

Hi ha lligams entre els moviments antiracistes i l'ecologisme popular. El moviment de Drets Civils d’Estat Units, de Martin Luther King, i altres, va crear, el 1982, una branca que porta el nom de Justícia Ambiental. Protesten contra la contaminació desproporcionada que pateixen els barris on viu població afroamericana o hispànica. 

La sisena gran qüestió internacional és precisament la Qüestió Socioecològica, que també podem anomenar la Qüestió de la Justícia Ambiental. Hi ha injustícies locals i injustícies globals. Per exemple, hi ha centenars de moviments locals contra mineria de carbó i moviments contra oleoductes i gasoductes (com el Dakota Access Pipeline, o el EACOP d'Uganda a la costa de Tanzània de l’empresa Total Energy), que alhora són moviments contra el canvi climàtic perquè a la pràctica volen deixar els combustibles fòssils a terra. L'augment del CO₂ a l'atmosfera, 421 ppm ara que arribarà a 450 ppm abans del 2050, és responsabilitat dels països industrialitzats des de fa dècades, i en tenim la culpa els rics de la terra. El canvi climàtic és un tema central de la discussió politicosocial. Si encara no ho és, aviat ho serà. Hi haurà moviments en contra, com Fridays for Future i Extinction Rebellion, molt més forts. També al sud del planeta. El canvi climàtic és una gran injustícia cap als pobres, cap a les generacions joves d’humans i altres espècies. Similarment, hi ha moviments d’indígenes o pagesos contra plantacions de palma d'oli o eucaliptus que a la pràctica (globalment) espatllen la biodiversitat. Hi ha milers de defensors ambientals assassinats, empresonats, exiliats. És un moviment que creix.

L’ecologisme predica els Drets de la Natura i té lligams estrets amb la defensa dels drets humans. L’ecologisme (també per la crítica que fa de l'energia nuclear) afavoreix el pacifisme. El pitjor perill de les guerres del segle XXI seran les bombes atòmiques. Els ecologistes han protestat des dels anys setanta contra les proves de bombes atòmiques a les Illes Marshall, a Mururoa, a Nova Zemlya, a Semipalatinsk, a Kazakhstan, pel perill global de la radioactivitat i també pel colonialisme i els riscos locals que representaven.

Són els moviments socials els que han posat i posen les Qüestions (de la primera a la sisena) al centre de la realitat política. El moviment obrer, els moviments agraristes i urbans, l’anticolonialisme i l’antiracisme, el feminisme i ara el moviment de Justícia Ambiental (jo en dic també l’Ecologisme Popular i Indígena) encavalcat en certs aspectes amb els altres moviments, però amb temes propis molt importants que encara semblen nous (canvi climàtic, ecotòxics, biodiversitat).

Ho veiem ben a prop, a França. El govern francès ha volgut prohibir el moviment Les Soulèvements de la Terre, els hi diu ecoterroristes, els ha criminalitzat. El que fan és protestar, de vegades amb accions directes, com fa Ende Gelände a Alemanya contra mines de lignit. Protesten contra inversions estatals per desviar l'aigua cap a grans empreses agrícoles i també, per exemple, contra l’empresa Lafarge-Holcim per contaminar l'aire cremant residus tòxics com a combustible per fer ciment. A més, aquest ciment en part serveix per fer “infraestructures” pavimentades. A França, la defensa ecològica del territori ha creat el nom de ZAD, zone à defendre. També hi ha hagut una ZAD contra Lafarge prop de Lausana, a Suïssa, al turó de Mormont. (També hi ha protestes contra Lafarge a Montcada i Reixac, prop de Barcelona, per contaminació).  Les causes dels conflictes socioecològics s'assemblen, les accions de protesta i els participants també. Nous moviments que empenyen cap endavant la Qüestió Socioecològica arreu del món.