Espanya va rebre 94 milions de turistes l’any passat, dels quals 20 milions van venir a Catalunya. Són rècords absoluts, i que es batran aquest any. Ja es parla de quan l’Estat arribarà a la xifra dels 100 milions, una fita que s’entoma amb una barreja de satisfacció, indignació i desorientació. El turisme és una font de riquesa imprescindible, però també de necessitats, i fins i tot de conflicte, i resoldre els contres sense tocar els pros és un repte que no s’acaba d’abordar.

Fa anys que sentim parlar del canvi de model turístic i de l’aposta per un turisme de qualitat, en contra del turisme massiu i de baix cost, de borratxera, que predomina en algunes destinacions de costa o urbanes. Però el cert és que mentre el discurs va en una direcció, el país va cap a una altra. Mentre es parla de qualitat, el que arriba és quantitat. Mentre diem que volem de valor afegit, la despesa dels visitants s’estanca. Mentre el sector reclama visitants amb més poder adquisitiu, carrega contra la taxa turística.

La setmana passada vam viure un intens debat sobre el sector a FOCUS ON, amb dos grans temes sobre la taula: els pisos turístics i la taxa turística. Pocs diran que no cal apostar per les tres “d”, diversificar, descentralitzar i desestacionalitzar, però a l’hora de la veritat, els pisos turístics defensen que són necessaris i els hotelers de la costa, que ells han de fer negoci a l’estiu i no volen taxes.

Partim d’un fet irrefutable: és molt fàcil dir què cal, moure’s en el terreny teòric, i molt difícil fer-ho, posar-ho en pràctica. Canviar el model turístic no és ni fàcil ni gratuït. No és com si una empresa vol canviar el seu target i elevar-lo, que també se la juga. És que tot un sector, milers d’empreses, associacions i administracions, ho facin i assumeixin que alguns es quedaran pel camí. I què serà dels pobles de costa, dels seus negocis i els seus treballadors, que reben aquest turista europeu que ve de festa?

Mentre el discurs va en una direcció, el país va cap a una altra. Mentre es parla de qualitat, el que arriba és quantitat

La teoria porta a les tres “d”. Potser diversificar sigui la que més està funcionant, ja que l’àmplia oferta turística i l’interès de viatgers de tot el món, i de tots els poders adquisitius, per venir a Catalunya, fa que tinguem un mosaic prou divers. Per descentralitzar caldria més oferta fora de les zones tradicionalment turístiques i també que el territori les pogués absorbir –només cal recordar què ha passat quan s’han posat de moda paratges meravellosos com el Congost de Mont-Rebei o els volcans de la Garrotxa. I desestacionalitzar depèn de quan la gent pugui viatjar.

Però si al final l’aposta és pel turisme de qualitat, tres dels grans temes de debat al sector són simptomàtics de què no anem bé. El primer és la taxa turística: té sentit que es qüestioni quan suposa una part mínima de la despesa dels visitants i la majoria de les ciutats amb les quals competeix Barcelona la tenen? No la té, però potser tampoc que pugui ser més alta a un poble de la Costa Brava que a la capital catalana. Caldria adaptar-la a la realitat i, si una zona que no té turisme es vol promocionar, deixar-la fora.

A més, cal utilitzar la seva recaptació per combatre les externalitats del turisme. Si els visitants fan ús d'uns serveis públics, és lògic que ho hagin de compensar –i el mateix dic de les autopistes, però ja ho tractaré en un altre article. La recaptació s’ha de destinar a millorar les ciutats, municipis i zones afectades, i també per millorar la vida dels seus veïns, que els mesos de temporada alta en pateixen la massificació. També ha de servir per fer promoció turística que porti cap al model desitjat, promocionant altres destinacions i tipus de turisme.

El segon gran tema de debat són els pisos turístics. No, ni escampats ni en blocs. Són una molèstia pels veïns i competència deslleial per als allotjaments que han fet unes inversions per tenir un mínim de serveis i comoditat, i encara que els puguin utilitzar públic de tota mena, famílies incloses, hi ha molt grup de joves de festa que, quan et toca, et fa la vida impossible. No són una aposta per la qualitat, sinó per la quantitat. Si, com defensa la patronal, Apartur, sense els pisos turístics no es poden fer grans congressos, potser el que cal són places hoteleres. A Barcelona encara patim les conseqüències de la moratòria hotelera del govern d’Ada Colau, una mesura altament nociva perquè mentre no es podien fer hotels, proliferaven hostels i pisos turístics.

No ens enganyem més a nosaltres mateixos mentre el turisme, i les molèsties que ocasiona a molta gent, no paren de créixer

El tercer gran tema són els creuers, als quals, com als pisos turístics, Barcelona ha declarat la guerra. Dijous passat, el Port de Barcelona va anunciar la reducció del nombre de terminals. Per què aquesta croada contra els creuers si el turisme que no volem ve amb Vueling, Ryanair i Easyjet? Contaminen, és cert, però els avions no contaminen? I els vaixells de mercaderies també, i no per això aturem les importacions i exportacions. Diuen també que bona part d’aquests turistes estan de pas i no deixen gaires diners a la ciutat. Potser llavors és una qüestió d’oferta, de què se’ls ofereix.

No és fàcil. És molt difícil, de fet. Ho sé, i sé que el que reclamo és tant fàcil de dir com complicat d’executar. Però sí que m’agradaria veure més coherència entre el que es diu i es fa, i entre el que s’anhela estratègicament i el que es reclama després. I si no es pot, que ho diguin, però no ens enganyem més a nosaltres mateixos mentre el turisme, i les molèsties que ocasiona a molta gent, no paren de créixer.