Quantes vegades ens lamentem que no tenim temps per a res? Que ens llevem de matinada per anar a treballar i que tot just arribem a casa per preparar el sopar?

Doncs no, en cap cas es tracta d’una sensació subjectiva, ni d’una percepció exagerada pròpia dels qui intentem encaixar en una mateixa jornada les obligacions laborals, les responsabilitats familiars i, amb sort, algun instant de pausa. Es tracta d’un desequilibri estructural, heretat d’un model productiu caduc que ens manté atrapats en unes franges horàries que no tan sols desafien la lògica del benestar, sinó que també perjudiquen l’eficiència de les empreses i la competitivitat del país.

A Catalunya, i a la resta de l’Estat també, el temps s’estira de manera fictícia. El prime time televisiu arrenca a una hora que a la immensa majoria de països europeus es considera intempestiva. Els àpats s’endarrereixen, les reunions s’allarguen més del necessari, les extraescolars acaben quan ja és de nit i, en general, vivim amb la sensació de córrer sempre tard, d’anar a remolc d’un rellotge que no hem escollit. I mentrestant, ens preguntem per què no ens quadren les agendes, per què la productivitat no remunta i per què cada cop costa més retenir talent.

Segons dades de l’Enquesta d’Ocupació del Temps de l’Institut Nacional d’Estadística, a les set de la tarda un 30% de la població espanyola encara està treballant. Contràriament, a França o Alemanya aquest percentatge no arriba al 10%. Aquesta desconnexió entre el nostre horari i el de la resta de l’entorn europeu no és banal: condiciona hàbits, impacta en la salut mental, afecta el rendiment i dificulta la conciliació familiar i personal.

A les set de la tarda un 30% de la població espanyola encara està treballant. A França o Alemanya aquest percentatge no arriba al 10%

El que vivim no és tot just un decalatge horari. És una anomalia estructural, una dissonància crònica que ens condemna a jornades inacabables i improductives. Es calcula que l’Estat espanyol és un dels països amb més hores treballades per persona, però amb una productivitat per hora per sota de la mitjana de la Unió Europea. Com expliquem, doncs, que treballant més no produïm millor? La resposta, fàcilment, rau en com distribuïm aquest temps i en com ens organitzem, més que no pas en el nombre d’hores que passem davant d’una pantalla o dins d’una oficina.

Fa dècades que el debat sobre la reforma horària és damunt la taula, però lamentablement continua sent una discussió més estètica que efectiva. La realitat és que seguim arrossegant una jornada partida que fragmenta la vida, destrueix el temps de qualitat i cronifica l’estrès. Continuem confonent presencialitat amb rendiment, i fem de la disponibilitat horària una virtut en comptes d’identificar-la com a símptoma d’un sistema disfuncional.

La manca de conciliació no és només un problema individual. És un problema econòmic de primer ordre. Les empreses que no ho entenen estan abocades a perdre talent, molt especialment entre les generacions més joves, que ja no estan disposades a sacrificar vida per diners. I no parlem únicament de l’anhel de flexibilitat: parlem de la necessitat urgent de tornar a situar el temps com un actiu valuós i limitat, tant o més que el capital. En una enquesta recent de l’OCDE, Espanya es presenta com el país europeu amb pitjor percepció de conciliació entre feina i vida personal. No és cap sorpresa.

I, per descomptat, cal parlar de salut. Tal com indica un estudi publicat a la prestigiosa revista The Lancet, les jornades laborals prolongades —superiors a 55 hores setmanals— incrementen el risc d’ictus i malalties cardiovasculars. A això cal també afegir-hi l’impacte psicològic: fatiga crònica, insomni, irritabilitat, baixa motivació i, en molts casos, símptomes de burnout. Tot plegat configura un escenari on el capital humà es veu erosionat per un ús abusiu del temps. La paradoxa és brutal: pretenem ser més competitius a còpia d’esprémer més i més les persones, quan el que realment necessitem és preservar-les.

La reforma horària hauria de ser una prioritat econòmica i política. No podem continuar actuant com si el temps no tingués conseqüències

La qüestió de fons és cultural. Arrosseguem una inèrcia que normalitza dinars llarguíssims i a hores intempestives, reunions a mitja tarda i trucades laborals quan el sol ja ha marxat. Hem fet del “demà ens hi posem” una màxima de supervivència. I hem oblidat que el temps ben gestionat no tan sols afavoreix la rendibilitat, sinó que també propicia un entorn més just. Més just amb qui té fills, amb qui cuida familiars, amb qui estudia, amb qui vol descansar. I amb qui, senzillament, vol viure.

Hi ha iniciatives que treballen per revertir aquesta tendència. Empreses que opten per la jornada intensiva, que eliminen les reunions a partir de les quatre de la tarda, i que aposten per la flexibilitat horària real i no només declarativa. Però continuen sent excepcions, i sovint topen amb una estructura empresarial massa rígida i una administració poc exemplar. Encara no hem entès que un país que ignora la conciliació està condemnat a perdre capital humà de qualitat. I que la desconnexió no és un caprici, sinó una condició per al rendiment sostingut.

I, contràriament al que alguns pensin, el canvi d’hàbits horaris beneficiaria d’igual manera treballadors i teixit empresarial. L’eficiència no és només una qüestió de recursos, sinó de ritmes. Empreses més endreçades, amb jornades més curtes i productives, són empreses més resilients, més competitives i amb una menor rotació de personal. I això, al final, també és rendibilitat.

La reforma horària hauria de ser avui una prioritat econòmica i política. No podem continuar actuant com si el temps no tingués conseqüències. Caldria revisar horaris comercials, escolars i laborals en clau europea. Avançar l'horari de màxima audiència. Reduir l’extensió de les jornades. Premiar les bones pràctiques de gestió horària dins les empreses. I, sobretot, generar una nova cultura del temps que no glorifiqui l’esgotament.

Perquè si el nostre rellotge no juga a favor, ens estem disparant un tret al peu. Si no recuperem el temps per viure, tampoc sabrem utilitzar-lo per treballar millor. I això no és una qüestió de benestar: és una qüestió d’intel·ligència econòmica.