Quan l’oli es pot abaratir, el govern posa el fre de mà

- Rat Gasol
- Barcelona. Dimarts, 17 de novembre de 2026. 05:30
- Temps de lectura: 4 minuts
Quan no és la guerra d’Ucraïna, és la tensió al Pròxim Orient. Quan no és la sequera, són els costos de l’energia o del transport. Sempre hi ha una explicació perquè el consumidor pagui més, alguna circumstància que ens obliga a comprendre, adaptar-nos i estrènyer una mica més el cinturó. Però quan una bona collita obre la porta a pagar menys, aleshores emergeix la necessitat d’estabilitzar el mercat. Les pujades arriben amb una lliçó d’economia, mentre que les possibles baixades han de superar un examen de conveniència. Qui ha decidit que la nostra butxaca pot esperar?
El cas de l’oli d’oliva il·lustra aquesta contradicció. Una resolució del Ministeri d’Agricultura, publicada al BOE el 6 de novembre, obliga els molins a retenir el 12% de la producció declarada a partir d’aquest mes fins al 30 de setembre del 2027, llevat que es modifiqui la mesura. L’oli no es destruirà, però quedarà temporalment fora del mercat per decisió administrativa. Dit sense l’embolcall burocràtic: davant la perspectiva de disposar de més producte, se n’aparta una part de la venda.
El govern ho justifica per la previsió d’una collita abundant i el risc d’una sobreoferta que desestabilitzi el mercat. La preocupació mereix ser escoltada. Qui treballa la terra ha de poder cobrir els costos, remunerar la seva feina i mantenir l’explotació sense confiar cada temporada en una combinació afortunada de pluja i cotitzacions. A les Garrigues, al Baix Ebre o al Montsià, defensar l’olivera també significa defensar activitat econòmica, paisatge i arrelament. Un país que vol preservar la pagesia no pot demanar-li que produeixi a pèrdues perquè la resta comprem més barat.
Ara bé, una causa legítima no converteix en indiscutible qualsevol instrument utilitzat per protegir-la. Qüestionar aquesta retirada no significa desentendre’s del camp, sinó preguntar si és la millor manera de sostenir-lo i com es distribueix la factura. Quines alternatives s’han estudiat? Com se certificarà que el benefici arriba a les explotacions que més el necessiten? Abans de demanar comprensió al consumidor, convindria explicar-li per què li correspon assumir un possible sobrecost i quines garanties té que aquest esforç beneficiarà realment la pagesia.
Quan tot s’encareix, ens demanen resignació. Quan una bona collita pot alleujar la butxaca, en limiten l’oferta. Per què sempre paguem els mateixos?
El dubte tampoc no és una dèria contra la intervenció pública. La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència va advertir el 5 d’octubre que la restricció podia encarir els preus i reduir la varietat i la qualitat de l’oferta. També reclamava avaluar-ne les conseqüències, especialment per als consumidors amb menor renda. Si l’organisme que vetlla per la competència assenyala aquest risc, invocar l’estabilitat resulta insuficient. Estabilitat per a qui, a quin preu i amb quins resultats?
Convé, tanmateix, no fer trampes amb l’argument. Una collita abundant no garanteix una rebaixa immediata al supermercat, ni una baixada en origen es trasllada necessàriament de manera íntegra al tiquet de la compra. Entre el camp i el prestatge intervenen la transformació, l’envasament, la logística i les decisions comercials. Però aquesta complexitat obliga a examinar tota la cadena, en lloc de donar per fet que productor i consumidor han de tenir interessos irreconciliables. Si el que percep el pagès és insuficient i la família continua pagant massa, alguna pregunta haurem de fer sobre què succeeix entremig. Abans de repartir sacrificis, cal saber qui pot imposar condicions i qui aconsegueix preservar els marges.
Aquí rau el malestar. Altra vegada, el consumidor sembla condemnat a exercir d’amortidor de qualsevol desequilibri. Quan manca producte, ha d’acceptar l’encariment. I, quan n’hi ha més, ha de comprendre que se’n retingui una part. Cada decisió pot tenir la seva justificació, però a casa totes desemboquen en el mateix pressupost, on l’alimentació conviu amb l’habitatge, els subministraments i el transport. Els arguments poden ser heterogenis, però els euros amb què els hem de pagar són els mateixos.
No faria aquesta crítica amb la mateixa contundència si els salaris acompanyessin el cost de viure. No pretenc que totes les empreses assumeixin increments que potser comprometrien la seva continuïtat, però em resisteixo a considerar inevitable que l’ajust recaigui sempre sobre les llars. Quantes empreses revisen les remuneracions amb la diligència amb què actualitzen les tarifes? Quants treballadors poden afirmar que el sou els proporciona la mateixa tranquil·litat que abans? La capacitat d’adaptació d’una família no és inesgotable, encara que massa decisions semblin donar-la per descomptada.
No reclamo oli barat a costa del pagès. Protegir la pagesia i defensar el poder adquisitiu haurien de ser dues obligacions compatibles
Tampoc no ens hauria de confondre la moderació de la inflació. Que els preus creixin més lentament no significa que recuperin el nivell anterior, ni que els diners tornin a donar el mateix de si. La diferència es veu després d’assumir les despeses ineludibles, quan descobrim si queda marge per estalviar, afrontar una reparació o comprar sense substituir allò que voldríem per allò que ens podem permetre. Per a qui ja ha esgotat aquest marge, una possible rebaixa alimentària és molt més que una variació en una estadística.
Segons l’Enquesta de condicions de vida del 2025 de l’IDESCAT, el 47,3% de la població catalana arribava a final de mes amb algun grau de dificultat: des de certa dificultat fins a molta. No són situacions equivalents ni es poden identificar totes amb pobresa, però desmenteixen qualsevol imatge complaent d’un consumidor capaç d’anar absorbint sobrecostos sense conseqüències. Darrere d’aquest percentatge hi ha economies domèstiques per a les quals qualsevol alleujament pot marcar una diferència.
Quantes d’aquestes persones s’esforcen cada dia a la feina i, tanmateix, han de fer equilibris perquè els comptes surtin? Quantes han normalitzat renúncies que abans haurien considerat excepcionals? No cal travessar un llindar estadístic perquè la inseguretat econòmica condicioni la vida. També ho fa haver de posposar una necessitat, descartar una compra o témer un imprevist. I on queda allò d’omplir el carro amb cinquanta euros? No es tracta de convertir aquesta quantitat en una mesura universal, sinó de recordar una experiència que molts reconeixen: arribar a la caixa, mirar què hem comprat i preguntar-nos com pot ser que els diners s’hagin acabat tan aviat.
No reclamo oli barat a costa del pagès. Reclamo que protegir-lo no serveixi per donar per resolt el debat sobre qui assumeix la factura. La mateixa normativa preveu revisar la mesura a partir de finals de desembre i permet reduir la quantitat retinguda. Aquesta revisió hauria de servir per explicar què s’ha aconseguit, quines explotacions se n’han beneficiat i què ha passat amb els preus. Si s’exigeix un esforç al comprador, el mínim és que pugui saber a qui ajuda i amb quin resultat.
Protegir la pagesia i defensar el poder adquisitiu haurien de ser dues obligacions compatibles. El govern ha d’explicar com sosté qui produeix sense convertir qui compra en el finançador silenciós de l’operació, perquè l’estabilitat també s’hauria de valorar des de la cuina de qui fa números abans d’anar al supermercat. Amb quina legitimitat es demana a les famílies que assumeixin els encariments del mercat si, quan poden arribar les rebaixes, el govern intervé per frenar-les?