Fa temps que molts de nosaltres tenim la sensació que treballem per sobreviure i no pas per avançar. És una percepció que s’ha anat estenent lentament, gairebé sense soroll, però amb una persistència cada vegada més difícil d’ignorar. Mantenir una llar, pagar l’habitatge, assumir despeses bàsiques o conservar una mínima capacitat d’estalvi requereix avui un esforç molt superior al de fa tan sols uns anys.

Anar al supermercat és més car, igual que pagar el lloguer, la hipoteca, la factura de la llum o, senzillament, sostenir una vida quotidiana amb una certa tranquil·litat. El problema no és únicament l’increment continuat dels preus, sinó el fet que el cost de la vida ha avançat d’una manera molt més accelerada que els salaris.

I és precisament aquí on la necessitat de deflactar l’IRPF deixa de ser una qüestió estrictament tècnica per convertir-se en una qüestió de simple coherència.

Les dades parlen per si soles. Segons l’INE, l’IPC acumulat entre 2021 i 2025 supera àmpliament l’evolució salarial en molts sectors, especialment si es té en compte l’encariment de l’habitatge, l’alimentació i l’energia. El mateix Banc d’Espanya ha advertit reiteradament, en diversos informes publicats entre 2024 i 2026, sobre la pèrdua de poder adquisitiu de moltes llars i sobre l’impacte persistent de la inflació en les rendes salarials.

La necessitat de deflactar l’IRPF deixa de ser una qüestió estrictament tècnica per convertir-se en una qüestió de simple coherència

Malgrat això, el sistema fiscal continua funcionant com si aquests ingressos haguessin experimentat una millora real. Aquí apareix una de les grans contradiccions del moment actual, ja que molts treballadors acabem tributant més no perquè siguin més rics, sinó perquè la inflació empeny nominalment els salaris mentre el poder adquisitiu continua deteriorant-se. Aquest desajust és precisament el que converteix la deflactació de l’IRPF en una necessitat cada vegada més difícil d’ignorar.

No pas perquè hagi de solucionar els enormes desequilibris estructurals de l’economia actual. Seria ingenu presentar-la com una fórmula miraculosa. La deflactació no resoldrà la precarització laboral, ni l’emergència residencial, ni la fragilitat creixent de les classes mitjanes, però almenys impediria que l’Estat continués augmentant la recaptació a partir d’un empobriment progressiu de les rendes salarials, que és, en el fons, el que està succeint des de fa temps.

Quan els preus augmenten a un ritme molt superior al dels ingressos, i malgrat tot el contribuent acaba pagant més IRPF, la sensació que es genera és profundament corrosiva. Moltes famílies disposem avui de menys marge econòmic que fa uns anys, menys capacitat d’estalvi i una sensació cada vegada més intensa de vulnerabilitat financera.

Fa certa gràcia llegir que “la xifra del PIB d’Espanya el primer trimestre del 2026 va ser de 437.308 milions d’euros, de manera que l’economia espanyola se situa entre les deu primeres del món”. De què coi serveixen aquestes dades macroeconòmiques quan la realitat micro ens demostra que amb prou feines arribem a final de mes?

Deflactar l'IRPF impediria que l’Estat continués augmentant la recaptació a partir d’un empobriment progressiu de les rendes salarials

A Catalunya vivim aquesta realitat amb especial intensitat. El cost de vida, sobretot a Barcelona i a la seva àrea metropolitana, s’ha disparat fins a nivells que pressionen fortament les economies domèstiques. L’habitatge absorbeix una part desproporcionada dels ingressos, els serveis essencials continuen encarint-se i moltes llars vivim amb la sensació que qualsevol imprevist pot alterar completament el nostre equilibri econòmic.

El més preocupant és que aquesta situació ja no afecta únicament les rendes més baixes. Cada vegada més professionals qualificats, treballadors amb ocupació estable i famílies que fins fa relativament poc manteníem una situació confortable, experimentem una pèrdua sostinguda de capacitat adquisitiva.

Aquest és probablement el canvi més delicat del moment econòmic actual. Durant dècades, les classes mitjanes havien actuat com el gran element estabilitzador de la societat catalana. No per la seva riquesa, com per la sensació de continuïtat i seguretat que representaven. Avui, contràriament, aquesta estabilitat es va erosionant lentament sota la pressió combinada d’uns salaris que perden força i un cost de vida que no deixa d’augmentar.

És aquí on el debat fiscal deixa de ser una discussió estrictament tècnica per convertir-se en una qüestió profundament social. Perquè una cosa és contribuir al sosteniment dels serveis públics, cosa absolutament necessària, i una altra molt diferent és continuar incrementant la càrrega efectiva sobre unes rendes salarials que ja absorbeixen bona part de l’impacte de la inflació. Defensar la deflactació de l’IRPF no és defensar menys Estat ni qüestionar la fiscalitat com a eina redistributiva. És reclamar una mínima coherència entre la realitat econòmica de les famílies i el funcionament del sistema tributari.

Arriba un punt en què el veritable escàndol ja no és la pressió fiscal. És haver convertit la vida digna en un privilegi

I després de gairebé vuit anys amb l'autoanomenat govern “més progressista de la història d’Espanya”, resulta encara més incomprensible que una mesura tan elemental com aquesta no s’hagi afrontat de manera seriosa.

Resulta difícil explicar a molts treballadors que, malgrat perdre poder adquisitiu any rere any, continuïn assumint una pressió fiscal més elevada simplement perquè els increments dels sous els desplacen cap a trams superiors. Especialment en un context en què la vida quotidiana s’ha convertit en una successió constant de renúncies petites, però acumulatives.

Perquè aquest és el gran risc de fons. No només l’empobriment material, sinó la normalització d’una precarietat cada vegada més transversal. Estem naturalitzant una realitat en què adults amb feina estable tenen dificultats per emancipar-se, les parelles ajornen decisions vitals perquè els números no surten i treballar ja no garanteix aquella mínima tranquil·litat que durant anys havia definit una part no gens menor de la societat catalana.

La deflactació de l’IRPF no revertirà per si sola aquesta deriva, però almenys evitaria continuar pressionant unes famílies que fa massa temps que absorbeixen en solitari l’impacte d’una inflació persistent i d’un model econòmic que cada vegada protegeix menys les rendes del treball.

Perquè arriba un punt en què el veritable escàndol ja no és la pressió fiscal. És haver convertit la vida digna en un privilegi.