La caiguda del decret de pròrroga dels lloguers no és tant una derrota política com una esmena a una manera de fer. Una esmena a aquesta temptació persistent de voler respondre a problemes estructurals amb decisions aparentment efectives, però en el fons superficials i insuficients. Durant mesos, el debat s’ha articulat al voltant d’un relat seductor en la seva simplicitat: contenir preus per protegir el llogater. Tanmateix, rere aquesta premissa s’hi amaga una realitat molt menys confortable, perquè la intervenció no aborda les causes del problema i, en lloc de resoldre’l, es limita a traslladar-ne el cost cap a una part molt concreta del sistema.

El decret, en essència, no aportava cap solució de fons. No incrementava l’oferta disponible, no facilitava la promoció d’habitatge, no reduïa les traves administratives ni generava un entorn de confiança. El seu abast era molt més limitat: intervenir el preu i redistribuir el problema. I fer-ho, a més, amb una asimetria difícil de justificar si no és des d’una lògica estrictament política.

Perquè mentre es fixa un topall del 2% en l’augment dels lloguers, no hi ha cap límit per a l’Euríbor. Ningú no planteja cap mecanisme equivalent per als qui veiem com la nostra quota hipotecària s’encareix amb cada revisió, en funció d’un índex que no controlem i sense cap mena de protecció. Es decideix regular l’ingrés d’uns, però s’ignora deliberadament la despesa dels altres, com si una part fos mereixedora de cobertura i l’altra hagués d’absorbir qualsevol impacte. O és que pagar una hipoteca ens converteix automàticament en privilegiats davant de qui paga un lloguer? Que ningú s’enganyi: mentre hi ha deute, ningú no és propietari de res.

Aquesta asimetria no és anecdòtica, sinó reveladora. S’ha consolidat amb massa facilitat un relat que identifica el propietari com el culpable perfecte, com si darrere de cada contracte de lloguer hi hagués una posició de privilegi. Però la realitat és molt més complexa i, sobretot, molt més incòmoda per a aquest discurs simplista. La majoria dels propietaris no són grans tenidors ni actors especulatius, sinó particulars que han invertit estalvis, que han assumit riscos i que operen en un entorn d’incertesa creixent. Parlem de famílies que no treballen amb marges il·limitats, sinó amb costos a l’alça i amb unes regles del joc que poden canviar de manera unilateral.

La majoria dels propietaris no són grans tenidors ni actors especulatius, sinó particulars que han invertit estalvis

El debat, així plantejat, evita deliberadament una part essencial de l’equació. Es construeixen mesures de protecció necessàries, però es fan recaure sobre una altra figura a qui es pressuposa una capacitat d’absorció il·limitada. En cap cas es tracta de negar la vulnerabilitat de qui paga un lloguer, sinó d’assenyalar que el sistema no es pot dissenyar a partir d’una mirada parcial que només té en compte una part de l’equació.

I és precisament en aquest punt on es fa comprensible el rebuig al decret. No pas com una negació del problema, sinó com una crítica a la manera d’abordar-lo. No es poden restringir ingressos privats sense desplegar, alhora, mecanismes públics que compensin aquest desequilibri. Si es decideix intervenir el mercat i acotar la capacitat de traslladar l’encariment del cost de la vida, és l’administració qui n’ha d’assumir part d’aquest impacte. Això implica articular incentius fiscals, desplegar ajudes directes o impulsar mesures que redueixin els costos estructurals, perquè el que no és sostenible és concentrar tot el pes sobre una sola part del sistema.

Aquest tipus d’intervencions tampoc són neutres en els seus efectes. Quan es posen topalls als ingressos en un entorn de costos a l’alça, el resultat acostuma a ser una contracció de l’oferta. Menys habitatge disponible, més dificultats d’accés, criteris de selecció més estrictes i un mercat progressivament més tens. Allò que es presenta com una solució immediata acaba generant, a mitjà termini, noves distorsions que agreugen el problema inicial.

El nucli de la qüestió no rau en la confrontació entre qui lloga i qui ofereix habitatge, sinó en un desequilibri estructural que es manifesta en forma d’escassetat. I aquest desequilibri no es resol contenint el mercat, sinó ampliant-lo. Requereix una estratègia sostinguda, orientada a facilitar l’activitat, reduir les barreres, mobilitzar recursos i generar un entorn de confiança que permeti incrementar l’oferta. Sense aquest element, qualsevol política d’accés queda inevitablement limitada.

El que ha caigut no és només un decret. És la comoditat de continuar fent veure que el problema és qui lloga i no qui no construeix

I mentre els nostres polítics, perfectament enfundats en corbates i atrapats en l'“i tu més”, ens regalen espectacles lamentables —i m’abstinc de citar noms—, el debat sobre l’habitatge continua encallat i es gestiona a cop de titular.

El que ha caigut no és només un decret. És la comoditat de continuar fent veure que el problema és qui lloga i no qui no construeix. I si l’única resposta és retallar ingressos privats mentre l’administració no fa la seva feina, el problema no desapareix: només canvia de butxaca.