El 1920, Lenin va definir el comunisme com el poder dels soviets més l'electrificació de tot el país. La frase resumeix una època sencera de l'esquerra, quan els fabians anglesos somiaven amb un govern d'enginyers. Així mateix, Wells imaginava un món ordenat per la ciència. Els progressistes nord-americans de principis de segle confiaven en els experts, en les preses i en els laboratoris. Així, el 1933, l'Autoritat de la Vall de Tennessee va portar l'electricitat al sud pobre dels Estats Units. No eren la mateixa esquerra i de vegades es detestaven, però compartien una fe que avui resulta estranya davant l'arribada de la intel·ligència artificial (IA). En un altre temps, creien que augmentar la capacitat tècnica d'una societat era ja una forma de justícia; l'esquerra era llavors el partit del futur i la màquina era la seva aliada; així mateix, el passat era el seu enemic.

Aquest romanç va acabar els anys 1960 i 1970, quan l'ecologisme va canviar la pregunta. Ja no importava què podia donar una tecnologia, sinó què trencaria. De l'Alemanya d'aquests anys ve el principi de precaució i permet el fre a una novetat encara que ningú demostri que fa mal. N'hi ha prou amb el dubte. Mentrestant, cap tecnologia important de la història va néixer sense dubtes.

L'energia nuclear va ser la primera víctima. La indústria nord-americana ja patia costos alts i obres demorades. A això s'hi va sumar l'accident de Three Mile Island el 1979; si bé no va matar ningú, va donar a l'oposició l'argument que li faltava. Els Estats Units gairebé no van encendre un reactor durant tres dècades.

En un altre temps, l'esquerra era el partit del futur. Creia que augmentar la capacitat tècnica d'una societat era una forma de justícia

La segona víctima van ser els cultius transgènics. Europa els va imposar un règim que va deixar la seva sembra reduïda a una cosa marginal. No va deixar de consumir-los i importa cada any milions de tones de soja transgènica d'Amèrica per alimentar el seu bestiar. L'arròs daurat, pensat per combatre la falta de vitamina A en els nens pobres, va esperar més de 20 anys una aprovació. Així, les Filipines el van autoritzar el 2021, però l'abril de 2024 un tribunal d'aquest país el va tornar a frenar a petició d'organitzacions ecologistes.

Els dos casos deixen la mateixa lliçó. Els crítics no van aturar la tecnologia, la van mudar de domicili. Alemanya va apagar els seus últims tres reactors el 15 d'abril de 2023, però França va conservar els seus i el 2024 va marcar el rècord històric de les seves exportacions d'electricitat. Una part d'aquesta energia va travessar el Rin i així el cost no el va pagar la tecnologia limitada, sinó qui la va frenar.

La IA és la tercera repetició del mateix drama. El 2023, els guionistes i els actors de Hollywood van fer vaga per limitar-ne l'ús i el 2024 la Unió Europea va aprovar la seva Llei d'IA. Va ser la primera del món a regular amb detall una tecnologia els models de frontera de la qual són tots aliens. El 25 de març de 2026, el senador Bernie Sanders i la diputada Alexandria Ocasio-Cortez van presentar una llei de moratòria als centres de dades. El projecte també prohibeix exportar xips avançats als països que no regulin la IA. Així, els arguments canvien segons el dia. A vegades es parla de les feines, altres dels drets d'autor, de l'aigua, de l'electricitat i del poder de les grans empreses. Tots comparteixen una forma, i cadascun defensa una cosa real d'una cosa que encara no existeix.

Aquesta forma té una explicació: la feina d'avui té sindicat, districte electoral i nom propi, però la de demà no en té. L'empresa que existeix paga advocats i visita els legisladors; els equips de treball que naixerien d'aquí a deu anys no poden votar ni fer vaga. En tota baralla entre el present i el possible, el concret té representants i el projectat no. Així, un partit que viu de representar acaba sempre del costat del que ja hi és.

El progrés s'ha quedat sense amo polític. El defensa un grup estrany i sense partit, fet d'alguns empresaris, llibertaris i una minoria de l'esquerra

Aquest és el canvi de fons. L'esquerra va passar de ser el partit del futur a ser el de la protecció; cobreix gremis, llocs, llicències i tràmits. Quan vol construir alguna cosa, reparteix subsidis i després ho sotmet a les seves pròpies consultes. Els seus avis volien electrificar el país, però els seus nets demanen un estudi d'impacte abans d'endollar un servidor. El nom va quedar i l'essència se'n va anar. Dir-se progressista és avui un costum heretat, com un cognom noble en una família que va perdre les terres.

La por que la IA destrueixi la humanitat va néixer entre filòsofs i entre enginyers de la mateixa indústria, després la política la va adoptar perquè li servia. Ocasio-Cortez parla ara del dany existencial que la IA causa a la societat i Sanders adverteix que les màquines poden escapar al control humà. Un partit que ja tenia deu raons per frenar no rebutjaria l'onzena.

Mentrestant, la dreta populista tampoc vol la IA. El 15 de setembre de 2026 Sanders i Steve Bannon van parlar l'un després de l'altre en el mateix escenari de Washington, en una assemblea que demanava frens a la indústria. Sanders va anunciar allà una llei per prohibir per sempre la superintel·ligència i l'endemà la Cambra de Representants va aprovar per 417 vots contra tres una llei sobre el cost elèctric dels centres de dades. Els tres vots en contra van ser de diputades progressistes, perquè volien la moratòria, però els va semblar poc.

El progrés es va quedar llavors sense amo polític. El defensa un grup estrany i sense partit, fet d'alguns empresaris, de llibertaris i d'una minoria de la mateixa esquerra. Ezra Klein i Derek Thompson van publicar el 2025 un llibre sobre l'abundància; és una autocrítica. Admet que el progressisme va aprendre a impedir i es va oblidar de construir. Va tenir molts lectors i pocs vots, i un any després les figures més populars d'aquesta esquerra no proposaven construir res, només donaven suport a una moratòria.

La IA no s'aturarà perquè un parlament la miri amb desconfiança, sinó que es desenvoluparà on la deixin

Mentrestant, la IA no s'aturarà perquè un parlament la miri amb desconfiança, sinó que es desenvoluparà on la deixin. Qui la freni la comprarà feta al preu que fixi el venedor. Europa ja recorre aquest camí, i així adquireix la soja que no va voler sembrar al costat de l'electricitat dels reactors que no desitjava instal·lar.

Els progressistes de 1920 creien que el futur era una promesa, però els de 2026 creuen que és una amenaça. Entre una data i l'altra no va canviar la màquina, sinó qui té alguna cosa a perdre.

Les coses com són.