La productivitat està canviant de forma. El problema és que no sabem veure-la. Continuem mesurant el segle XXI amb les regles del segle XX. Vivim envoltats de senyals d’una nova eficiència —algoritmes que anticipen, eines que acceleren, feines que es fan sense presència ni horari— i, tanmateix, les estadístiques indiquen que la productivitat no creix. Com pot ser que produïm més, millor i més de pressa, però que el progrés no ho reflecteixi? La paradoxa és profunda: ens trobem davant d’una productivitat invisible, una eficiència que no deixa rastre comptable, però que transforma, silenciosament, la manera de crear valor. I aquesta invisibilitat no és només un problema tècnic, sinó també polític i social: determina qui cull els fruits del progrés i qui en queda fora del retrat.

Quan parlem de productivitat, pensem en xifres i fórmules: producció per hora treballada, rendiment empresarial, creixement del PIB. És una manera precisa de mesurar el que és tangible, però resulta insuficient quan l’economia canvia de naturalesa. L’era digital ha desbordat els marcs clàssics. Un algoritme que optimitza processos interns, una xarxa global de professionals connectats o una eina d’intel·ligència artificial capaç de generar textos o dissenys en segons creen valor real, però sovint sense deixar-ne rastre comptable. És productivitat que no factura, eficiència que no tributa.

L’efecte de la intel·ligència artificial n’és paradigmàtic. Un estudi publicat a Science l’any 2023 demostrava que l’ús de ChatGPT reduïa el temps de treball en un 40% i millorava la qualitat de la producció en un 18%. El Banc de la Reserva Federal de St. Louis estimava el 2025 que prop del 28% dels treballadors ja utilitzaven IA generativa, amb un estalvi mitjà del 5,4% de les hores setmanals, cosa que equival a un increment de productivitat agregat de l’1,1%. Però aquests guanys podrien no aparèixer mai en les xifres del PIB si no s’integren formalment dins les empreses. Treballem millor, però el sistema no ho veu.

Aquesta situació no és nova. Brynjolfsson i els seus col·laboradors ja van descriure fa anys la paradoxa de la productivitat: la dificultat de traduir la innovació tecnològica en creixement mesurable. Les causes són múltiples —retards d’adopció, costos d’implementació o la naturalesa intangible del valor digital—, però el resultat és el mateix: una economia que desafia indicadors pensats per a un altre temps. Continuem comptant tones i hores, mentre el valor es manifesta en dades, processos i temps estalviat.

Quan la tecnologia no arriba als indicadors

El teletreball és un altre exemple d’aquesta productivitat difusa. Sobre el paper, elimina desplaçaments, redueix costos i facilita la conciliació, però el seu impacte real és més complex. Un estudi de la Universitat de Chicago (2021) mostrava que, durant la pandèmia, les hores treballades van augmentar, però la productivitat va caure entre un 8% i un 19% a conseqüència dels costos de coordinació i de la pèrdua d’interacció espontània. Altres investigacions, per contra, conclouen que la productivitat millora quan hi ha confiança i objectius clars. La clau no és tant el format com la cultura organitzativa: la tecnologia amplifica allò que ja hi havia, per a bé o per a mal.

Tot plegat planteja una pregunta incòmoda: qui s’emporta els beneficis d’aquesta productivitat invisible? Les grans corporacions digitals i les empreses tecnològiques, capaces de desplegar IA pròpia i aprofitar economies d’escala, acumulen avantatges competitius enormes sense que aquests apareguin com a nous ingressos tributables. En canvi, les petites empreses, els autònoms i els sectors tradicionals no poden capitalitzar aquesta eficiència. La productivitat invisible, lluny de ser neutral, eixampla les desigualtats.

Continuar mesurant amb regles del passat és perpetuar un model d’economia miop, que premia la quantitat i ignora la qualitat

La invisibilitat va encara més enllà. Hi ha activitats que generen valor, però no reben ni reconeixement ni compensació: les contribucions a projectes de codi obert, la creació de continguts digitals, la gestió comunitària o el manteniment d’infraestructures virtuals. En aquest sentit, un estudi recentment publicat a arXiv estimava que prop del 50% del treball dins l’ecosistema del programari lliure és invisible —les tasques de revisió, documentació o suport no són ni reconegudes ni remunerades—. El mateix ocorre amb les plataformes de microfeines digitals, on els treballadors destinen prop d’un terç del temps a gestions o recerques que no generen ingressos. És temps productiu, però invisible.

Aquesta opacitat té conseqüències fiscals i socials. Si el valor econòmic es desplaça cap a activitats intangibles, automatitzades o col·laboratives que no passen pel mercat formal, el sistema impositiu queda obsolet. Es continuen gravant els salaris i la producció visible, mentre la riquesa generada per l’eficiència digital —dades, algoritmes, processos automatitzats— escapa a tota fiscalitat. El resultat és un desequilibri que posa en crisi el contracte social: uns aporten valor sense visibilitat ni recompensa, mentre d’altres n’obtenen beneficis sense retorn.

Un mirall antic per a una economia nova

El mateix succeeix amb les estadístiques públiques. El PIB continua sent el gran termòmetre, però és un indicador del segle XX per a una economia del segle XXI. No mesura el temps estalviat, la qualitat dels processos ni el valor intangible. Ignora la sostenibilitat, el benestar i la innovació no monetitzada. Això distorsiona la percepció col·lectiva del progrés: sembla que avancem poc, quan en realitat avancem d’una altra manera. Potser el que falla no és la productivitat, sinó el mirall amb què la mirem.

És urgent obrir aquest debat. Cal redefinir què entenem per creixement i com el mesurem. Potser necessitem un complement al PIB que incorpori indicadors d’eficiència digital, valor intangible i impacte social. Potser hem d’integrar mètriques de temps alliberat, automatitzacions internes o millores qualitatives no monetàries. I, sobretot, cal repensar la fiscalitat per no castigar el treball visible mentre el valor real es desplaça cap a l’invisible.

El repte és polític, no tècnic. Continuar mesurant amb regles del passat és perpetuar un model d’economia miop, que premia la quantitat i ignora la qualitat. Si la productivitat invisible és la nova frontera del progrés, ignorar-la equival a renunciar-hi. I potser el veritable problema no és que la productivitat no creixi, sinó que creix allà on ningú no mira.