Sempre causa un cert desconcert quan s'adverteix la presència d'un important nombre de llocs de treball vacants en les empreses sense que s'arribin a cobrir, malgrat l'existència d'un volum molt important d'aturats. En aquests moments, segons les dades de l'INE, el nombre de vacants sense cobrir assoleix pràcticament les 150.000, amb un nombre total d'aturats del voltant als 2,8 milions. Més sorprenent és que això es produeixi amb l'existència al mateix temps d'un important flux de joves de molt diversa qualificació professional que opten per buscar feina i assentar-se de manera relativament permanent fora del nostre país. Malgrat que tenim dades relativament contrastades que ens permeten conèixer la situació, tanmateix, es tracta d'un dels assumptes en els quals les valoracions resulten d'allò més discrepants entre les organitzacions sindicals i empresarials, internament entre diversos ministeris del mateix govern espanyol, així com entre analistes coneixedors de la matèria. Possiblement, es degui que tots tenen part de raó i, per estrany que sembli, les seves posicions oposades es complementen.

Per començar, es discuteix la transcendència del fenomen, perquè uns el minimitzen en tant que d'altres el magnifiquen. A tal efecte, és obligat començar destacant que Espanya té un dels percentatges més baixos de vacants sense cobrir de tot Europa; segons dades d'Eurostat tenim un 0,9% de vacants sense cobrir respecte del total de la població assalariada, quan la mitjana europea se situa en el 2,7% i la mitjana de l'eurozona, en el 3%. Alhora, la xifra absoluta de vacants sense cobrir es mostra bastant reduïda respecte del volum total de contractació laboral al llarg del mateix període de còmput, podent entendre's que no resulta gaire impactant respecte del volum total d'atur.

És obligat destacar que Espanya té un dels percentatges més baixos de vacants sense cobrir de tot Europa, però està creixent

Davant això, apareixen altres dades que fan necessari prendre nota que el fenomen pot aguditzar-se, en cas de no adoptar-se mesures adequades que el continguin. D'un costat, s'aprecia que el volum de vacants sense cobrir està creixent significativament, de manera que s'ha duplicat des de l'any 2020 i és pròxim a triplicar-se des de l'any 2014. Alhora, en la seva projecció a l'immediat futur, el canvi demogràfic pot ser molt influent, en cas de mantenir-se la tendència a un mercat de treball sòlid amb tendència continuada al creixement de l'ocupació, mentre descendeix la població en les noves generacions; això últim es xifra en una perceptible tendència a la disminució dels joves entre 16 i 24 anys; és a dir, els que s'incorporaran de manera immediata al mercat de treball, substituint a la generació del baby boom que comença a jubilar-se. La permanència dels fluxos migratoris d'estrangers al nostre territori, que continuen sent notables en els últims anys, corregeix en part aquest dèficit, però amb seguretat no pot ser l'única política per adoptar quan seguim amb taxes elevades d'atur.

Comprendre en els justos termes aquesta tendència al creixement de les vacants sense cobrir requereix ser capaços d'identificar les arrels del problema, per encertar en les mesures que correspon adoptar, anticipant que les causes són diverses, la qual cosa impedeix de simplificar el diagnòstic.

Així, el més cridaner és que, amb gran diferència, l'àmbit on es detecten més d'aquestes vacants és en les administracions públiques, a l'extrem que més d'un terç de tals vacants es deu precisament a un mal funcionament dels sistemes de selecció al sector públic. Per això, respecte d'aquest terç no pot considerar-se que sigui un problema d'absència de candidats a ocupar les places, ni de falta de qualificació professional dels aspirants a cobrir-la, en vista de l'elevadíssim nombre de persones que firmen les convocatòries de places que es publiquen. Per tant, el problema se situa en un clarament inadequat model de programació de la reposició de llocs de treball que van quedant vacants al sector públic, unit a la lentitud en els processos de resolució dels concursos públics.

Més d'un terç de les vacants es deuen al mal funcionament dels sistemes de selecció al sector públic

Centrats en el sector privat, les ineficiències també són múltiples i convé tenir la capacitat de ponderar-les en la seva transcendència. Solen tenir en comú que no casen degudament les ofertes i les demandes d'ocupació, la qual cosa es fa plenament compatible amb taxes elevades d'atur. A vegades, sobretot respecte de feines de baixa qualificació professional en sectors clarament identificats (comerç, hostaleria), la disparitat es deu sobretot que els territoris on es produeix més demanda d'ocupació són al mateix temps aquells en els quals la taxa d'atur resulta més baixa; a aquests efectes, el que es demostra és que tenim resistències a la mobilitat territorial per múltiples raons: baixos salaris, alt cost de l'habitatge, dispersió familiar que dificulta atendre les responsabilitats familiars, oportunitats d'ocupació majoritàriament temporals per respondre a períodes de temporada o estacionals que no resulten prou atractives.

Hi ha altres sectors productius on els salaris no són tan baixos, com és el cas de la construcció, però que, probablement per falta d'altres atractius, comencen a manifestar dificultats de casar oferta i demanda. No per això resulta casual que a l'últim catàleg d'ocupacions de difícil ocupació aprovat pel SEPE, s'han incorporat a certs oficis tècnics de la construcció, la qual cosa obre pas a una facilitat més gran en aquest àmbit per concedir els corresponents permisos de treball a estrangers.

Alguns apunten, addicionalment, a la situació de despoblament de certs territoris. Això, sense deixar de ser preocupant per moltes raons, no sembla que es confirmi amb les dades comparades de vacants sense cobrir, ja que aquestes sembla que es concentren en les comunitats autònomes més poblades.

Tenim resistències a la mobilitat territorial per múltiples raons, com salaris, habitatge i família

D'una altra part, els desajustos es produeixen també per la presència de necessitats d'ocupació en activitats professionals on falten persones amb formació disponibles per ocupar-les. En particular, es comencen a detectar mancances en activitats científiques, tecnològiques, d'enginyeria i matemàtiques, resultat que la nostra ocupació està creixent significativament en aquestes professions i ja no respon només un mercat de treball de baixa productivitat. A tal efecte, dues mesures complementàries s'haurien d'adoptar. D'un costat, dissenyar programes de recuperació dels joves d'alta qualificació professional i ja important experiència professional fora de les nostres fronteres; però, per a això, caldria canviar el rumb de la qualitat de l'ocupació en aquestes activitats, que indiscutiblement s'han deteriorat notablement en els últims temps, tant per la tendència a la contractació com a autònoms, a les ofertes d'ocupació temporals i, especialment, al deteriorament dels salaris en aquestes feines. D'altra banda, donar resposta a la falta de formació adequada entre la nostra població en edat de treballar, on s'observen clars desajustos formatius i insuficiències dels programes de reciclatge professional dels qui perden la seva feina en activitats sense futur previsible.

Com a contrapunt de tot l'anterior, el que no existeix entre nosaltres és un fenomen assimilable a l'anomenada "gran dimissió" produïda al món anglosaxó, que provoqui abandonament de la feina per certa població sense al·licients per treballar. La pulsió de la necessitat de tenir prou mitjans de subsistència continua prevalent entre nosaltres. Cap dada de les disponibles no manifesta que tinguem un problema similar a la gran dimissió als Estats Units. En particular, l'estabilitat en el nombre de dimissions i baixes voluntàries sembla descartar que un fenomen d'aquesta naturalesa es trobi darrere de les nostres xifres de vacants sense cobrir i de la seva tendència al creixement en l'immediat futur.