El món sempre ha estat governat per l’escassetat. L’economia, el management, la política o els mercats no són sinó mecanismes per gestionar i distribuir-la. Fins a la revolució industrial, el creixement mundial només depenia de la demografia —també limitada— i el PIB per càpita a Occident augmentava cada any entre un 0,05% i un 0,07%, pràcticament res. La revolució industrial va multiplicar aquestes xifres per deu, però no ha estat fins èpoques relativament recents que l’esperança de vida ha crescut de manera generalitzada i la fam i la desigualtat global (no la interna de cada país) han disminuït de forma significativa.

Tanmateix, aquest patró no s’ha reproduït a tots els àmbits. El món digital ha trencat radicalment aquesta lògica. Avui qualsevol de nosaltres porta al mòbil tota la cultura acumulada per la humanitat: música, llibres, revistes i fins i tot models intel·ligents capaços d’ajudar-nos a entendre i aprendre. Mai abans això havia estat possible. La cultura estava reservada a qui tenia una gran biblioteca, la música a qui podia pagar-la i l’educació a qui hi podia accedir. Avui, si vols escoltar Boismortier, Andrew Manze, Sting o Bruce Springsteen, llegir Kant, Pérez-Reverte, Pedrolo, Vázquez Montalban, Pere Calders o Anselm Turmeda, o aprendre equacions diferencials, dinàmica de fluids, astrofísica, Python, Mojo, Rust o Julia, tot això és al teu abast, siguis a l’Índia, a la Xina o a qualsevol altre lloc. Tot el coneixement de la humanitat és a la xarxa: només et cal un mòbil.

Aquesta abundància és fruit de la digitalització i de centres de dades extraordinàriament eficients, que permeten distribuir continguts a tot arreu a cost gairebé zero. El cost marginal, com el d’una cançó més, d’una pàgina web o d’un vídeo de YouTube addicional és pràcticament nul. Això ha donat lloc al que avui anomenem economia del coneixement, que ja no està confinada a universitats o biblioteques elitistes, sinó que és universal. Disposem d’una tecnologia capaç de generar costos marginals quasi inexistents i amb una escalabilitat infinita: un fet únic en la història de la humanitat.

Avui qualsevol de nosaltres porta al mòbil tota la cultura acumulada per la humanitat

Ara bé, aquest escenari només s’aplica als béns digitalitzables. En el món físic no és així. Les restriccions no són tecnològiques: fa dècades que sabem construir trens eficients i habitatges de qualitat, però en ciutats com Barcelona això no funciona, no pas per manca de tecnologia sinó per incapacitat de gestió social i política. En canvi, al Japó o a la Xina no hi ha problemes d’habitatge i els trens ràpids permeten viure lluny de les grans ciutats amb una mobilitat excel·lent.

Som, però, a les portes que el que ja hem viscut en el món digital arribi també al món físic. Dues tecnologies comencen a estar prou madures per fer-ho possible: els vehicles autònoms i els robots humanoides.

Vehicles autònoms i mobilitat elèctrica

Els vehicles autoconduïts permetran un transport per carretera continu, 24 hores al dia, amb vehicles elèctrics alimentats per energia solar a costos ridículs. Quatre grans transformacions ja es dibuixen:

  1. Robotaxis i autobusos autònoms: ja funcionen en ciutats com Wuhan i aviat s’estendran arreu. Permetran mobilitat sota demanda, a preus molt baixos, i substituiran rutes de tren de baixa capacitat. En territoris sense connexions ferroviàries viables, poden ser una solució immediata.
  2. Transport per carretera: eliminant la necessitat de descans dels conductors, es podrà operar 24x7, reduint costos logístics fins a cinc vegades i multiplicant la velocitat del transport. Això obrirà la porta a models de negoci basats en plataformes que eliminin molts intermediaris.
  3. Camions i vehicles industrials: a la Xina ja hi ha mines on camions totalment autònoms operen sense interrupció, reduint costos de manera dràstica.
  4. Distribució de la darrera milla: vehicles autònoms i drons estan començant a assumir la distribució directa al client final dins i fora de les ciutats.

Com que bona part dels costos dels aliments i dels béns físics provenen de la logística, l’impacte d’aquesta transformació serà profund i pot atorgar avantatges competitius inimaginables als territoris que la sàpiguen gestionar amb eficiència i energies renovables.

Robots humanoides

La segona gran revolució són els robots. Fa dècades que en tenim, i han reduït costos de fabricació en molts sectors. Però sempre han estat màquines específiques, dissenyades per a tasques concretes. Ara, però, emergeix una nova generació: robots humanoides connectats a models de llenguatge que, encara de manera limitada, poden entendre i interactuar amb el món físic.

Com internet o la intel·ligència artificial generativa, els robots humanoides són tecnologies genèriques, aplicables a gairebé qualsevol àmbit i amb la capacitat de reduir costos i accelerar innovacions de manera exponencial. Els casos d’ús són pràcticament infinits i la cursa tecnològica en aquest camp ja ha començat.

Un nou escenari d’abundància desigual

Tot plegat ens portarà a un món físic amb dinàmiques semblants a les del digital. Però la desigualtat en la distribució serà encara més gran. En alguns llocs —San Francisco, Wuhan, Shanghai, Shenzhen o Austin— això ja és realitat. En d’altres, com el nostre entorn, encara ni es veu a l’horitzó.

La gran pregunta és: qui se’n beneficiarà?

La primera resposta és: tothom. De la mateixa manera que tots tenim accés instantani a tot el coneixement de la humanitat només per tenir un mòbil, els productes seran més barats, la logística més eficient, hi haurà menys accidents… Però també desapareixeran moltes feines i empreses, com ja va passar amb els carros de cavalls o els tallers artesanals.

La segona resposta és més incòmoda: qui capturarà el valor? Tots sabem la resposta, qui els faci, no és pas difícil, oi? El mateix que ha passat en el camp digital passarà en el físic, només que ampliat. El cost d’un cotxe autoconduït o un robot, serà baix, però no zero, el dels serveis associats, etc. tampoc.

La captura de valor passa per la innovació i no l’ús. Passa per una adopció que innovi i no només faci servir

Com que el cost marginal de tots aquests productes serà significatiu, encara que decreixent, i la difusió no serà pas tan immediata, com ho ha estat al camp digital, perquè són productes i serveis que actuen sobre els bens físics, són robotaxis, camions, autobusos, robots..., estarem en una situació de força proveïdors i no uns pocs. Encara que en casos com els xips que faran servir, sí que poden ser uns pocs, uns molt pocs, i aquí NVIDIA està molt ben posicionada.

Però finalment la captura de valor passa per la innovació i no l’ús. Passa per una adopció que innovi i no només faci servir. La captura de valor passa com sempre per la innovació i de la capacitat de crear, desenvolupar i capturar valor d’aquestes tecnologies.

Les societats que només discuteixen sobre fiscalitat i repartiment, sense créixer ni construir, no seran les guanyadores. Els guanyadors seran aquells que posin el focus en crear, desenvolupar i aplicar aquestes noves tecnologies.

I nosaltres, a quin costat volem estar