La consellera delegada de Bankinter, María Dolores Dancausa, va declarar fa pocs dies, en relació amb el nou impost a la banca: "Recorrerem a l'endemà de pagar-lo. És discriminatori i confiscatori". En semblances termes s'han expressat moltes altres entitats financeres. I el mateix succeirà amb el mal anomenat "Impost de Solidaritat". Diverses Comunitats Autònomes, com la de Madrid, ja ha expressat la seva intenció de lluitar per la inconstitucionalitat del mateix, a causa de la intrusió del Govern Central en competències cedides als Governs Autònoms.

Però a l'Executiu no li importa. Com es diu vulgarment: "Tira, que et vas." A Catalunya, Qui dia passa, dia empeny. Ambdós venen a dir: em són iguals les futures conseqüències, de moment obtinc el que necessito i més endavant ja veurem. Però sí que passa alguna cosa. I tant que passa.

Fa uns quants anys, a Espanya es va decidir eliminar de cop i sense previ avís totes les desgravacions i deduccions per inversió en energies renovables. Hi va haver moltíssims fons d'inversió estrangers afectats que, literalment, van dir: "mai més no tornarem a invertir en Espanya".

La seguretat fiscal d'un país és tant o més important que la seguretat jurídica. De fet, és part d'ella perquè la fiscalitat és part del conjunt de normes que regeixen un país determinat. Canviar normes de forma freqüent per motius ideològics, del partit polític de torn que accedeix al poder, converteix un país seriós en un país de pandereta per als inversors. Els diners necessiten poques coses per escollir la terra on germinar i créixer. I una d'elles és l'estabilitat fiscal. És com canviar les normes de joc a meitat de partit de futbol i mentre s'està jugant. Just després de xutar i marcar gol, se li diu al davanter: els gols amb l'esquerrana valen la meitat.

És lamentable l'aparició d'aquests dos impostos en un any de recaptació rècord a Espanya, on les arques públiques han estat la principal beneficiària de la inflació. S'han recaptat més diners que durant els anys de la bombolla financera.

El problema de tot això, com va succeir amb l'impost de la plusvàlua en compravenda d'immobles o amb la no prescriptibilidad dels actius no declarats fora d'Espanya i que el TJUE també va tombar, és que, al cap d'un temps, quan la Justícia posa les coses al seu lloc, cal tornar el cobrat, i amb interessos. Amb la qual cosa, al final, el recaptat no només és inexistent, sinó que acaben costant més diners al ciutadà corrent, que és qui haurà de pagar el cost de l'error.

L'anomeno la política del Ctrl-Z, la tecla de "desfer" dels ordinadors personals. Són ràpids i deixen les coses com estaven. Però al món econòmic no és així. Fer per desfer després és una política no només ineficient, sinó irresponsable i temerària. En economia, les decisions han de ser fermes i segures en la mesura més gran del possible i, sobretot, irreversibles. Succeeix igual al món empresarial. Un directiu que prengui decisions per guanyar avui 100 i que, demà, en els tribunals suposi tornar-ne 120 serà automàticament acomiadat. Perquè ja no només s'està produint una destrucció de valor i descapitalització, sinó que, a més, ha orientat l'organització cap a una direcció equivocada i ens ha fet comptar amb uns recursos dels que, en realitat, no disposàvem. El dany no és només econòmic, és un dany estratègic, ja que es confon l'organització, als recursos que se li suposen i als seus propis drets.

Fer per desfer després és una política no només ineficient, sinó irresponsable i temerària. En economia, les decisions han de ser fermes i segures en la mesura més gran del possible i, sobretot, irreversibles

A Espanya ens encanta la política econòmica del Ctrl-Z. Som dels països europeus on més vegades ens criden l'atenció des de Brussel·les i que més nombre de contenciosos tenim oberts per modificacions arbitràries de fiscalitat. Però mai no passa res. Perquè quan et fan desfer una decisió, sempre tens el recurs fàcil de fer-ne una altra que, encara que sàpigues que també desfaran més tard, et cobreix el cost de l'anterior error. Errors amb errors s'arreglen.

I així ens va.

Dos nous impostos confiscatoris i que la justícia tombarà l'any de més augment recaptatori de la nostra història fiscal moderna.