Lluny del que molts de nosaltres podíem pensar, actualment el 25,8% dels habitatges a Catalunya, gairebé 800.000, estan ocupats per una persona sola. I d’aquestes, prop del 41% tenen més de 60 anys. Per la seva banda, segons fonts de l’INE, a Espanya el nombre de llars unipersonals ja supera els cinc milions, i gairebé la meitat corresponen a persones grans. Són xifres que parlen de vides envellides en silenci, de tardes massa llargues i de diumenges sense conversa. Però allò que les estadístiques no reprodueixen és el buit emocional que s’hi amaga: la sensació d’invisibilitat, la pèrdua de sentit, l’absència persistent de l’altre. Una solitud que no és escollida sinó imposada per les circumstàncies, per la dinàmica d’un món que s’ha tornat funcionalment sord al clam de la fragilitat.

I a l’altre extrem del cicle vital, l’adolescència n’és l’altra gran víctima. Segons dades de l’Observatori Estatal de la Soledat No Desitjada, el 21% dels joves espanyols confessen sentir-se sols sovint. Cert, parlem d’una solitud d’una altra naturalesa, menys visible, però no per això menys devastadora. Parlem de la soledat de qui viu envoltat de pantalles, likes i respostes immediates, però que no sap a qui confiar allò que li pesa. Una generació hiperconnectada que, paradoxalment, se sent desconnectada de tot allò que és essencialment humà. No els manca interacció, els falta vinculació.

La indústria de la soledat no només no deixa de créixer sinó que es comercialitza amb el llenguatge de la innovació. Una medicina digital que consumim àvidament i sense qüestionar

És en aquestes dues etapes de màxima vulnerabilitat, precisament quan tot comença i quan tot s’acaba, que la solitud fa més mal. I, tanmateix, allò que hauria de sacsejar consciències i activar totes les alarmes, ha esdevingut una nova i potent oportunitat de mercat. Davant l’auge irrefrenable d’aquest fenomen, la resposta d’empreses i organismes competents no ha estat reconstruir comunitats i repensar els vincles socials. La proposta fàcil ha estat desenvolupar suposades solucions digitals: robots de companyia per les nostres àvies i avis, mascotes interactives, assistents de veu que ens saluden i en pregunten com estem, aplicacions que simulen amistats... La indústria de la soledat no només no deixa de créixer sinó que es comercialitza amb el llenguatge de la innovació. Una medicina digital que consumim àvidament i sense qüestionar.

Però el que ens venen i comprem no és la cura, sinó una il·lusió d’acompanyament. Una veu amable que ens diu bon dia perquè ha estat dissenyada per a fer-ho cada dia i sense fallar. Una notificació anònima que ens recorda que anys enrere ens vam casar i que avui ho hem de celebrar. Múltiples i diverses solucions d’altíssima sofisticació tecnològica però de molt feble component emocional. Perquè cap algoritme ni intel·ligència artificial poden suplir la calidesa d’una abraçada sincera ni interpretar la subtilesa d’un silenci compartit.

Busquem combatre l’epidèmia del buit emocional amb tecnologia de darrera generació

La soledat no desitjada no és una fatalitat, és una conseqüència. És el fruit d’un model de vida que ha privilegiat la productivitat per damunt de l’afecte, la immediatesa per damunt del temps compartit, la connexió digital per damunt de la presència real. Hem transformat els carrers en espais anònims, les famílies en unitats disperses i els vincles en intercanvis funcionals. I ara, estoicament, busquem combatre l’epidèmia del buit emocional amb tecnologia de darrera generació. Perquè en la nostra realitat d’avui, accelerada i sovint massa egoista, fer màquines, rellotges intel·ligents i aplicacions pel mòbil és senzill. Perquè en el nostre món actual, trobar escalf i complicitat és un luxe escàs i, qui sap, algun dia inexistent.

L’Organització Mundial de la Salut ha advertit que la soledat crònica té efectes devastadors sobre la salut física i mental: augmenta el risc de depressió, deteriorament cognitiu i malalties cardiovasculars. Estudis recents la comparen amb l’impacte de fumar quinze cigarretes diàries. I, tanmateix, no li dediquem els recursos proporcionals, ni la planificació estratègica, ni la consideració pública que atorguem a altres epidèmies. Perquè fer polítiques de vincle no genera rèdit immediat. Perquè crear comunitat no engreixa el PIB ni paga dividends.

Fer polítiques de vincle no genera rèdit immediat. Crear comunitat no engreixa el PIB ni paga dividends.

I jo em pregunto... Davant d’aquest escenari, fins on estem disposats a externalitzar les emocions? Quin és el preu d’abandonar la calidesa del contacte per la comoditat del dispositiu? Quin futur ens espera si deleguem el consol, la conversa i l’escolta a artefactes programats? Podem, realment, considerar “companyia” una mà robòtica? I si així ho fem, què diu això de nosaltres, de la nostra societat, del present que vivim i del futur que deixem?

Enyoro les trucades. Curtes, llargues, alegres, tristes..., però les enyoro. Perquè avui ja no ens truquem, mai. Les veus s’han anat esvaint i les hem desplaçat per missatges precipitats, paraules retallades i emoticones per abreujar encara més. Hem convertit la comunicació en una successió de notificacions breus, instantànies, buides de matís. Ens creiem permanentment connectats, però vivim immersos en una desconnexió emocional profunda, gairebé estructural. Multipliquem els canals, però empobrim el contingut. Tenim més contactes que mai, però menys converses significatives. I enmig d’aquest soroll digital perpetu, allò que manca és precisament el silenci compartit, l’escolta genuïna, la presència plena de qui no tan sols hi és sinó que acompanya.

El que ens cal no són màquines que abracin, sinó motius per tornar-nos a abraçar

Hi ha qui defensa que, en absència de millors opcions, aquestes eines digitals poden atenuar el drama. I potser no els falta raó. De fet, en cap cas amb aquestes reflexions busco demonitzar la innovació i el progrés. Però el que no podem permetre, i ho crec fermament, és que aquesta solució artificial esdevingui la norma. No podem sistematitzar que una veu sintètica reconforti allí on abans hi havia una mare, una amiga, una veïna. No podem acceptar que una aplicació supleixi una mirada d’afecte o una conversa que no busca resposta, sinó complicitat.

Urgeix recuperar el valor de la trobada, del vincle que no es quantifica, de la cura que no es monetitza. Fer-ho és una responsabilitat col·lectiva, una decisió política i una necessitat humana inajornable.

Perquè el que ens cal no són màquines que abracin, sinó motius per tornar-nos a abraçar.