Dues notícies econòmiques aquesta setmana que m'han cridat l'atenció per la seva connexió. Un, a Suïssa: es votarà limitar la població a deu milions d'habitants. Dos, a Espanya, un informe atribueix a la immigració gairebé la meitat del creixement del PIB des del 2022.

Llegides juntes, semblen incompatibles. Una economia que necessita més gent. Una altra que fixa un sostre.

Des de Malthus sabem que la població importa. Ell temia que creixés en progressió geomètrica mentre els aliments ho fessin en progressió aritmètica. Va fallar en el desenllaç, però va encertar en quelcom essencial: la demografia condiciona l'economia. Durant dos segles, créixer en habitants ha estat una forma directa de créixer en producció. Més treballadors. Més consum. Més PIB.

Espanya ho està vivint. La població activa ha augmentat amb intensitat. Sectors amb escassetat de mà d'obra han continuat funcionant. La grandària del mercat laboral s'ha eixamplat. El creixement recent s'explica en bona part per aquí. És un xoc d'oferta. Més persones treballant, més activitat. No debades som un país de serveis.

Durant dos segles, créixer en habitants ha estat una forma directa de créixer en producció. Més treballadors. Més consum. Més PIB

Suïssa, tanmateix, planteja el contrari. Deu milions i punt. Nombre rodó. És fins i tot, si em permeten, graciós. Volem ser deu milions. Però d'aquí no passem. Decisió política amb implicacions econòmiques profundes. Si es fixa la població, el creixement ja no pot venir per quantitat. Només queda la productivitat. Tecnologia. Formació. Innovació. Organització. El que Robert Solow va identificar com el residu que explica el creixement quan el treball i el capital deixen d'expandir-se.

És una aposta de país ric. Amb un dels PIB per càpita més alts del món, quan s'assoleix cert nivell de renda, la prioritat canvia. L'objectiu deixa de ser expandir-se i passa a ser preservar.

La teoria econòmica clàssica associa creixement a prosperitat. Créixer o quedar enrere. Perdre pes relatiu. Influència. Capacitat de negociació, gràcies a la mida. En el molt llarg termini, estancar-se mentre altres avancen té costos geopolítics evidents. Però la funció de benestar social no és el PIB agregat. És la renda per persona, la qualitat de vida, l'estabilitat institucional.

Aquí apareix el gir. En societats madures, el debat ja no és quant més podem produir. És com mantenim el que s'ha aconseguit sense tensionar habitatge, infraestructures, cohesió social i medi ambient. El creixement demogràfic accelera el PIB, és cert. Però també eleva la pressió sobre els preus i els serveis públics.

Ha de ser sempre el creixement l'objectiu central? El debat sobre creixement sostenible i límits ecològics ha guanyat espai

Res d'això invalida la contribució econòmica de la immigració. Les dades espanyoles mostren que amplia l'oferta de treball i facilita que l'economia no es contregui. Recordem que la nostra productivitat està molt limitada. Tampoc converteix en irrellevant l'envelliment europeu. Sense fluxos migratoris, moltes economies perdrien dinamisme.

La qüestió és una altra. ¿Ha de ser el creixement sempre l'objectiu central? Economistes com John Stuart Mill ja van parlar al segle XIX d'un “estat estacionari” compatible amb progrés moral i benestar material. Més recentment, el debat sobre creixement sostenible i límits ecològics ha guanyat espai. No és decreixement. És priorització.

Suïssa llança un missatge incòmode. Potser hem arribat a un punt en què “més” no sempre és millor. Potser l’ambició col·lectiva es desplaça des d’expandir a consolidar. Des de maximitzar la mida a optimitzar la qualitat.

Suïssa es pot permetre tancar parcialment la porta i exigir que cada punt addicional de riquesa provingui de fer millor les coses, però… on és Espanya? Necessita ampliar base laboral o elevar productivitat? Els partits d'extrema dreta advoquen per la posició suïssa. Els moderats demanen més immigrants legalitzats.

Dos models. Dos moments històrics diferents. Cada país decideix. PIB o PIB per càpita?