Quan compaginava, a mitjans dels noranta del segle passat, els estudis d'Econòmiques a la UAB, a Bellaterra, amb els meus primers passos com a periodista d'economia a Regió7, a Manresa, esperava sempre que sortissin els llibrets del Servei d'Estudis de La Caixa. Eren de tapa tova, de color marró claret, tirant a beix, amb un llom groc. Recordo especialment un parell o tres sobre pensions, dirigits per José Antonio Herce. En aquella època en van aparèixer varis en pocs anys: “La Reforma del sistema público de pensiones” (1995), “El futuro de las pensiones en España: hacia un sistema mixto” (1996) i algun de més posterior a propòsit del Pacte de Toledo. En tots aquests es qüestionava la sostenibilitat del sistema públic de pensions i ens advertien que, tenint en compte les projeccions demogràfiques, avui estaria en fallida. D'això fa 25 anys i aquí estem.

Aquesta setmana, el Banc d'Espanya ha qüestionat la reforma del ministre d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, perquè considera molt optimistes les previsions recaptatòries d'aquest a conseqüència de la pujada de les cotitzacions socials. La institució financera s'alineava així amb les amonestacions de La Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal (AIReF) i de la Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada (Fedea), que entenen que la reforma eleva el dèficit públic a futur, amb projeccions que arriben fins a 2050, tornem-hi, a 25 anys vista.

Això de la sostenibilitat del sistema de pensions sembla la cançó de l'enfadós. Els fets crec que demostren que amb les projeccions demogràfiques i d'evolució del mercat laboral (migracions incloses) cal anar amb molt de compte en fer massa cas als catastrofistes. De fet, el mateix Banc d'Espanya, reconeix en el seu informe que existeix una "gran incertesa", ja que "l'horitzó de quantificació és molt ampli". "La materialització de canvis en el mercat de treball i la mateixa reacció dels agents obligaran a reavaluar el seu abast en el futur", apunta la institució.

El sorprenent de l'última reforma del sistema de pensions, que compta amb el vistiplau de la Comissió Europea, és que es resol sense retallades, com era costum fins ara, sinó buscant nous ingressos i posant especial atenció en les prestacions més baixes. Valorem-ho! Cal vetllar també per la sostenibilitat de les famílies. Segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), la proporció de població més gran de 65 anys en risc de pobresa o exclusió va tornar a pujar el 2022, fins al 21,3%.

Les pensions contributives són el principal instrument de redistribució d'Espanya per volum. Les mesures adoptades pel Ministeri de Seguretat no repercutiran de forma igualitària entre els diferents tipus d'empleats i patrons, segons els respectius estudis del Banc d'Espanya i de Fedea. Impactaran, sobretot, en les cotitzacions dels treballadors d'edats mitjanes, alta qualificació, amb més salaris i que treballen en grans empreses. És a dir, a qui més s'ho pot permetre.

En la meva època d'estudiant -torno al principi- vaig tenir la sort de tenir una professora d'aquelles que deixen empremta: Miren Etxezarreta, avui catedràtica emèrita de la UAB en Economia Aplicada. Sobre les pensions recordo dues grans consideracions. Primera: la trampa que va suposar el Pacte de Toledo per 1) haver separat la despesa en pensions de la resta de despeses, 2) que el pressupost d'aquestes prestacions hagi d'estar en equilibri i 3) que s'hagi de finançar exclusivament amb cotitzacions. Si res d'això no ho fem amb l'educació o amb la defensa, per exemple, per què amb les pensions?, interpel·lava. Segona: per què analitzem el debat de les prestacions de jubilació només des de l'òptica de la despesa, i no dels ingressos?

Crec que des de la política i la societat civil econòmica s'haurien de potenciar dos grans debats. Un és preguntar-nos, com a societat, quin percentatge del nostre producte interior brut (PIB) volem destinar a les pensions. Això des de l'òptica de la despesa. El 2020, última dada disponible segons Eurostat, aquesta despesa representava el 14,5% del PIB, gairebé igual que la mitjana de l'eurozona (14,1%) i per sota de França (15,9%) i Itàlia (17,6%). El conjunt de despeses de protecció social sobre el PIB segueixen encara per sota de la mitjana. I segon (des de l'òptica dels ingressos), atès que el rellevant no és només quants cotitzants hi ha, sinó el producte que es genera (la riquesa) i com es reparteix, urgeixen plans i polítiques profundes per incrementar la productivitat de l'economia espanyola, un dels nostres grans talons d'Aquil·les sobre el qual coincideixen sense excepció tots els agents econòmics. No podem esperar més.