Quan tot feia pensar que l’accés a un habitatge digne i la immigració acapararien bona part del debat electoral, per no dir tot, aquests darrers dies ha tornat a irrompre amb força un vell conegut de qualsevol contesa: les pensions i, sobretot, la viabilitat del sistema que les sosté. Un debat que ressorgeix puntualment cada vegada que s’acosten les urnes, envoltat de promeses solemnes i garanties categòriques, però amb una mancança inquietant d’explicacions sobre com es finançaran els compromisos que tan alegrement s’assumeixen.

El contrast amb les inquietuds ciutadanes és revelador. Segons el Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió, publicat el 14 d’octubre de 2026, l’habitatge encapçala els problemes percebuts pels catalans, amb un 30% de mencions, seguit de la immigració, amb un 11%. En canvi, a mesura que s’acosten les eleccions generals del 29 de novembre, les pensions tornen al centre de la disputa. És comprensible, perquè hi ha milions de persones que en depenen i cap dirigent no vol inquietar-les. Però una qüestió tan important no hauria de quedar reduïda a una competició per veure qui promet amb més convicció.

Hi ha una pregunta que, humilment, em costa d’entendre. Si vivim cada vegada més anys, augmenta el nombre de pensionistes i una part important de la població activa ha de subsistir amb salaris precaris, com podem proclamar amb tanta grandiloqüència que les pensions estan garantides i que es revaloritzaran anualment d’acord amb l’IPC? No qüestiono el dret a una jubilació digna ni la protecció del poder adquisitiu. Qüestiono la certesa amb què s’ofereixen compromisos de llarg abast sense detallar amb la mateixa contundència els recursos que els hauran de fer possibles.

El model espanyol és fonamentalment de repartiment, de manera que les cotitzacions dels qui treballen i de les empreses contribueixen a satisfer les prestacions actuals, amb el suport de transferències públiques. No és una guardiola on cadascú conserva els diners que recuperarà en jubilar-se, sinó un pacte de solidaritat entre generacions. I em sembla un pacte valuós, que ha permès protegir la vellesa i reduir-ne la vulnerabilitat econòmica. Precisament per això, la pregunta sobre la seva capacitat de resistència no hauria de resultar ofensiva. Potser la irresponsabilitat és evitar-la.

Els partits competeixen per garantir les pensions, però qui s'atreveix a explicar com les pagarem?

La Seguretat Social va informar el 25 de setembre de 2026 que la nòmina mensual de pensions contributives havia arribat als 14.498,2 milions d’euros, repartits entre més de 10,5 milions de prestacions. Aquesta magnitud no acredita cap fallida imminent i, encara menys, autoritza a descriure els pensionistes com un col·lectiu privilegiat, perquè hi ha prestacions baixes i persones que depenen íntegrament d’aquests ingressos. Però sí que il·lustra el volum d’una obligació continuada, sotmesa a l’evolució del nombre de beneficiaris, de les quanties i de la durada de les jubilacions. No parlem d’un programa pressupostari que es pugui interrompre al final de cada mandat.

La demografia és, segurament, la variable menys disposada a obeir un eslògan. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, a Pensions at a Glance 2025, publicat el 27 de novembre de 2025, calcula que al conjunt dels estats membres les persones de 65 anys o més passaran de 33 per cada 100 habitants de 20 a 64 anys el 2025 a 52 el 2050. Espanya figura entre els països on l’augment serà superior als 25 punts. Que visquem més anys és una magnífica notícia, indiscutiblement. Però aquesta longevitat, en un context de baixa natalitat, representa un desafiament cada vegada més gran per a la sostenibilitat del sistema.

I encara hi ha un altre factor decisiu: no n’hi ha prou de comptar cotitzants, cal observar els ingressos que generen. Segons l’Enquesta anual d’estructura salarial de 2024, publicada per l’Institut Nacional d’Estadística el 28 de maig de 2026, el salari medià anual era de 24.497 euros. Els sous han crescut en termes nominals, però això no elimina la precarietat retributiva d’una part de l’ocupació. Tampoc no permet afirmar que les pensions siguin inviables. El que obliga a examinar és si la massa salarial, la productivitat i els recursos tributaris podran evolucionar al ritme dels compromisos adquirits.

Aquesta incertesa no és una extravagància personal. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, en l’Estudio sobre la regla de gasto de pensiones, publicat el 29 de maig de 2026, constata que es compleix formalment la regla legal: la despesa mitjana en pensions, descomptat l’efecte de les mesures d’ingressos, se situa en el 13,0% del PIB entre 2022 i 2050, per sota del límit del 13,3%. Però adverteix que aquest resultat no garanteix la sostenibilitat de les finances públiques i projecta un deute del conjunt de les administracions del 123% del PIB el 2050, en un escenari sense canvis de política. No atribueixo aquesta trajectòria exclusivament a les pensions. Em limito a constatar que complir una regla no és el mateix que assegurar la solvència futura.

L'augment de la longevitat, en un context de baixa natalitat, representa un desafiament cada vegada més gran per a la sostenibilitat del sistema

La prudència de l’AIReF contrasta amb el llenguatge de campanya. Pedro Sánchez va assegurar el 15 d’octubre que impulsaria la revalorització de les pensions de 2027 d’acord amb l’IPC encara que el seu executiu estigués en funcions. Aquell mateix dia, Alberto Núñez Feijóo afirmava des de Brussel·les que les pensions eren innegociables i en defensava l’actualització amb la inflació, després que la portaveu popular Ester Muñoz hagués reclamat reformar el sistema. Hi ha matisos evidents entre les posicions, però no hauríem de conformar-nos a saber què volen preservar. També hauríem de conèixer quins canvis acceptarien, amb quines previsions i assumint quines conseqüències.

Per descomptat, l’hemeroteca no substitueix una anàlisi financera, però ajuda a posar les declaracions en perspectiva. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero va suspendre, amb excepcions per a les prestacions més baixes, la revalorització general de les pensions contributives per al 2011 mitjançant el Reial decret llei 8/2010. Durant el mandat de Mariano Rajoy, la Llei 3/2017 va establir un augment general del 0,25%, inferior a la inflació d’aquell any. No eren contextos equivalents. Sí que eren decisions que recorden una evidència: les normes que avui es proclamen intocables ja s’han modificat davant altres exigències econòmiques.

La Llei 21/2021 va recuperar la revalorització de les pensions contributives vinculada a l’IPC. Em sembla una protecció social rellevant, especialment per a qui no disposa d’altres ingressos. Ara bé, la inflació pot incrementar la despesa de manera immediata, mentre que els ingressos per cotitzacions no necessàriament creixen en la mateixa proporció. No proposo eliminar aquest mecanisme. Demano una explicació transparent de com es finançarà sota escenaris menys favorables que els actuals. És molt diferent defensar una garantia que fingir que el seu cost no planteja cap disjuntiva.

Hi ha països europeus que han optat per respostes diferents. Suècia disposa d’un model que vincula les pensions a les cotitzacions registrades al llarg de la vida laboral i incorpora l’esperança de vida en el càlcul de les prestacions, mentre que els Països Baixos combinen una pensió pública bàsica amb un ampli sistema de pensions complementàries finançades mitjançant fons. No són solucions immunes al risc, ni seria prudent importar-les sense tenir en compte les singularitats de la nostra economia. Però demostren que preservar una jubilació digna no obliga necessàriament a deixar intactes totes les regles del sistema.

Les normes que avui es proclamen intocables ja s’han modificat davant altres exigències econòmiques

Espanya també ha adoptat mesures per reforçar els ingressos del sistema. La reforma de 2023 va ampliar el Mecanisme d’Equitat Intergeneracional i va introduir la cotització addicional de solidaritat, aplicada des de 2025. Seria injust ignorar-ho. Però cada alternativa implica costos: augmentar les cotitzacions afecta les despeses laborals, recórrer als impostos exigeix triar entre prioritats públiques i esperar que la immigració resolgui per si sola l’equació oblida que els qui avui treballen també adquiriran drets de jubilació. La productivitat i una ocupació millor remunerada poden ampliar la base econòmica, però tampoc no apareixen per decret.

Potser és precisament aquesta conversa la que trobo a faltar. Què passaria si les estimacions de creixement no es complissin? Com es distribuiria l’esforç addicional entre pressupostos, empreses i contribuents? Quins mecanismes protegirien les pensions més baixes davant una eventual reforma? Són qüestions discutibles, amb respostes que impliquen opcions polítiques legítimament diferents. El que no hauria de ser acceptable és presentar qualsevol demanda de concreció com un atac als jubilats. La lleialtat amb qui depèn del sistema exigeix poder parlar-ne sense convertir cada interrogant en una sospita.

Quan una empresa assumeix una obligació que s’estendrà durant dècades, li exigim projeccions, escenaris adversos i capacitat per afrontar desviacions. Cap consell d’administració seriós no consideraria resolt un problema de solvència perquè hagués votat, per unanimitat, que tots els pagaments futurs estan garantits. No veig per què els compromisos públics, que afecten milions de vides i mobilitzen quantitats extraordinàries de recursos, haurien de merèixer menys rigor. La política no és una empresa, evidentment, però la responsabilitat amb els diners i amb les obligacions contretes no hauria de ser inferior.

No pretenc tenir una fórmula infal·lible ni afirmo que el sistema estigui condemnat. En matèria de pensions, potser la modèstia seria més útil que la grandiloqüència, perquè les decisions que s’ajornin avui acabaran condicionant les jubilacions de demà.