L’Observatori Funcas va publicar divendres passat una dada preocupant: ocupar un treballador a Espanya costa avui un 30,8% més que el 2019, mentre que la productivitat per ocupat ha crescut, en el mateix període, un 0,2%. Dit d'una altra manera, hem encarit el factor treball gairebé un terç sense que cada persona produeixi pràcticament res més que fa set anys. La dada arriba en un moment en què s’ha consolidat a les xarxes un mantra que es repeteix dia sí, dia també: el problema d'aquest país no són els impostos ni l'import de les pensions, sinó els salaris baixos.

És cert que els salaris són baixos; el que no s'explica mai és d'on surten. Un salari no és una xifra que es decideixi en una taula de negociació ni en un decret, sinó el repartiment del valor afegit que genera una activitat, és a dir, els ingressos menys els costos. Aquest excedent és el que anomenem productivitat, i és l'única font real de la qual poden sortir sous, impostos, dividends i pensions. Hem oblidat, com a societat, una cosa que qualsevol pagès entenia fa cent anys: només es pot repartir el que es té. Si el pastís és petit, per molt que discutim l'amplada de cada porció, ningú no marxarà tip de taula.

Encara més important que la mida del pastís, però, és si creix o decreix. Segons l'OCDE, el salari mitjà espanyol, mesurat en paritat de poder adquisitiu, era de 54.564 dòlars el 2024, per sota dels 56.675 que va marcar el 2009. Quinze anys després, encara no hem recuperat el màxim. No és només que el pastís creixi poc: és que la porció mitjana del treballador encara és més petita que la d'abans de la crisi financera. Compari's amb els països bàltics.

El 1995, el salari mitjà lituà, amb la mateixa mesura, era de 13.552 dòlars, poc més d'una quarta part de l'espanyol. El 2024 era de 52.898, pràcticament el nostre. L'han multiplicat per gairebé quatre mentre nosaltres, des del 1990, hem avançat un 13% escàs. Convé ser precisos: en PIB per habitant, Eurostat encara situa Espanya per sobre de Lituània el 2025. Però la fotografia importa menys que la pel·lícula, i la pel·lícula diu que un país que sortia del bloc soviètic fa trenta anys ens ha atrapat gairebé del tot i, al ritme actual, ens passarà abans no acabi la dècada. La recepta no té cap misteri: entendre que només es reparteix el que es té i, per tant, posar l'esforç a generar-ne la base.

La pel·lícula diu que un país que sortia del bloc soviètic fa trenta anys ens ha atrapat gairebé del tot

A casa nostra fa massa anys que l'esforç està posat a l'altra banda de l'equació. Les pensions contributives superaran els 230.000 milions d'euros aquest 2026, un 13% del PIB i un 5,8% més que l'any passat. Entre 2011 i 2024, la pensió mitjana va créixer un 57,1% i el salari mitjà, un 29,5%. La taxa de substitució, és a dir, la relació entre la primera pensió i l'últim sou, arriba al 80,4%, la més alta d'Europa, quan la mitjana de l'OCDE és del 50,7%. I simultàniament, cosa que hauria d'inquietar als defensors del mantra, la pressió fiscal sobre les rendes més baixes va pujar 1,3 punts entre 2018 i 2024, mentre a la mitjana europea baixava en una proporció semblant. Repartim més del que produïm, ho repartim cap al costat que ja no genera, i ho financem gravant precisament els salaris que diem voler apujar.

Quan la conversa pública decideix que el problema és el repartiment i no la generació, passa el que veiem: costos que corren més que la productivitat, marges que s'estrenyen, inversió que s'ajorna i, al final, sous que no pugen. Un sistema que reparteix més del que genera acaba trobant les costures, i normalment no pel lloc on les esperava.

L'informe PISA del 2018 va ser un avís poc sentit: els resultats espanyols de comprensió lectora es van haver de retenir set mesos i, quan finalment es van publicar, situaven el país en 477 punts, per sota dels 487 de mitjana de l'OCDE. L'organisme va descartar la manipulació, però va constatar que una part gens negligible dels alumnes havia contestat més de vint preguntes en menys de vint-i-cinc segons i seguint patrons mecànics. Podem discutir el termòmetre; el que no podem és fer veure que el capital humà, que és la matèria primera de tota productivitat futura, no té res a veure amb el que cobrarem d'aquí a vint anys.

La sortida no és misteriosa, però sí impopular: discriminar per renda les ajudes que avui es donen a tothom, lligar el creixement de les prestacions a la capacitat real de l'economia i traslladar els recursos alliberats cap a allò que fa créixer la base: inversió, formació, energia competitiva i un context en què dur a terme una activitat econòmica no sigui un periple irresoluble. Els bàltics no van fer cap miracle; simplement van entendre l'ordre dels factors. Primer el forn, després el pastís i, només al final, la discussió sobre les porcions.