Al gener del 2024, el diari El Economista titulava El preu de l’oli d’oliva bat rècord i ja frega els 15 euros per litre, destacant que “el preu de l’oli d’oliva ha assolit nivells mai vistos a Espanya. Després d’haver augmentat el cost en origen més d’un 150% en els darrers dos anys, el litre a les botigues ja frega els 15 euros. De fet, als supermercats ja es poden trobar marques com Coosur o Hojiblanca a 14,5 euros el litre”.

Al gener del 2025, La Vanguardia es preguntava El preu de l’oli d’oliva verge extra el 2025: continuarà pujant?, “afectat per una important modificació fiscal aprovada pel govern a l’octubre del 2024 per contrarestar la inflació derivada del conflicte a Ucraïna i l’Orient Mitjà, en què l’Oli d’Oliva Verge Extra (AOVE) va passar d’un 0% a un 2% d’IVA”.

Després de dos anys de letargia per sequera, els arbres tenen la saba i la força suficient per donar-nos una producció rècord

Ara, les botigues ofereixen ampolles d’un litre d’oli d’oliva a menys de 4 euros i oli d’oliva verge extra (AOVE) a menys de 5. Des de Jaén, principal província productora d’oli d’oliva a Espanya, un sindicat agrari (COAG) “qualifica d’‘artificial’ la baixada del preu de l’oli d’oliva i apel·la perquè Competència investigui possibles acords comercials”.

És, per tant, legítim preguntar-se què passa amb els preus d’aquest producte tan important en la dieta dels espanyols... i amb tant de pes en l’índex de Preus al Consum. Les respostes, com sempre en una anàlisi de mercat, ens porten a mirar els fonaments del mercat, d’una banda, la conjuntura, d’una altra, i també la seva estructura.

Els fonaments

El millor estudi de costos del qual tinc coneixement el realitza l’Associació Espanyola de Municipis de l’Olivera. En el seu informe Els Costos del Conreu de l’Olivera d’Espanya davant la Unió Europea conclou que “produir un quilo d’oli d’oliva a Espanya varia entre els 2,81 euros de l’olivar en seto de regadiu, fins als 4,61 euros de l’olivar de muntanya, passant pels entre 3 i 4 euros en oliverars tradicionals de pendent suau segons regadiu o secà”.

Tot i que les xifres es refereixen a l’any 2023, impressiona la diferència en els costos de producció entre els diferents tipus d’oliverar. El Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació ens aclareix en la seva descripció del sector de l’oli d’oliva, realitzada el 2021, que el 30% de la superfície de regadiu (intensiu i superintensiu) produïa el 60% de la collita. Els rendiments mitjans van des dels 1.750 quilos d’olives a l’oliverar de baixa producció fins als més de 10.000 quilos a l’oliverar en seto de regadiu, als quals cal sumar la diferència en els costos de recol·lecció (principal component del cost variable de producció) en estar mecanitzada en el cultiu en seto.

Fins i tot amb els preus actuals, l’oliverar en seto és rendible, mentre que no es cobreixen els costos de producció de l’oliverar de secà.

La conjuntura

Hem tingut dos anys de sequera que han afectat la producció espanyola, i per tant mundial, en ser Espanya el principal productor amb diferència respecte de tots els altres. Segons dades de la Comissió Europea, Europa va produir 1,392 milions de tones en la campanya 2022/23 (de les quals Espanya va aportar 666.000); 1,532 milions en la campanya 2023/24 (Espanya, 854.000) i s’esperen 2,128 milions (Espanya, 1,42 milions) en aquesta campanya 2024/2025.

A més, les abundants pluges caigudes durant la primavera fan concebre l’esperança (o el malson, segons des d’on es miri el balanç) d’una altra gran collita en la campanya vinent. Després de dos anys de letargia per sequera, els arbres tenen la saba i la força suficient, si no hi ha accidents climàtics mentrestant, per donar-nos una producció rècord. Espanya va arribar un any a produir gairebé dos milions de tones.

Idèntiques bones perspectives s’esperen en la resta de països productors significatius: Portugal i Grècia a Europa; Tunísia i Turquia a la conca mediterrània. Als profans en temes d’oli d’oliva els pot sorprendre l’absència d’Itàlia en aquesta llista. Itàlia és una gran plataforma comercial, però és netament deficitària (la seva producció no cobreix ni de bon tros ni tan sols el seu consum i és un gran exportador) i la seva producció influeix relativament poc en el mercat.

L’estructura del mercat

Álvaro Olavarría és el gerent de la cooperativa Oleoestepa, productora i comercialitzadora d’oli d’oliva verge extra fundada el 1986, que actualment agrupa més de 7.500 agricultors amb unes 60.000 hectàrees d’oliverar, cosa que suposa un ecosistema de més de 10 milions d’oliveres cultivades mitjançant tècniques de producció integrada i ecològica. És sens dubte una de les persones de referència del sector, reputat pel seu rigor, el seu coneixement del mercat i la seva generositat a l’hora de compartir-lo.

En una recent entrevista a Agropopular, explica quins són, segons el seu parer, els motius que explicarien les importants caigudes en origen dels preus de l’oli d’oliva. Parla d’“una gran oferta d’oli d’oliva, molt atomitzada i desordenada”.

Com que el preu mundial el marca Espanya, va afegir que tenim “1.817 almàsseres. D’aquestes, el 49% són almàsseres cooperatives i el 51% són almàsseres industrials. De la producció, el 64% correspon a les almàsseres cooperatives. No obstant això, que estiguin concentrades, que estiguin en cooperatives tipus Oleoestepa per exemple, cooperatives de segon grau ulterior o altres tipus d’entitats associatives, escassament, la producció d’Espanya és del 3%. Aquest desordre que dic de l’oferta”.

I demà?

Un futur acceptable per al sector és possible i assequible, però exigeix que el sector tingui el coratge de posar ordre allà on hi ha desordre.

Hi ha possibilitats, comercials primer. Demanant disculpes als que em deixaré en aquesta presentació, som els que marquem el preu mundial. Potser sigui l’únic sector productiu on Espanya és “Price maker” i no “Price taker”. Tenim cooperatives importants com Dcoop (la més gran del món) o Oleoestepa. Tenim dues interprofessionals que funcionen (la gran, amb els olis d’oliva i la germana petita, amb l’oli de sansa d’oliva). La gran empresa privada del sector, Deoleo (amb entre altres, les marques Carbonell, Elosua, Bertolli, Carapelli, Hojiblanca, Koipe, Louit i Azalea), continua centrada en la principal zona productora mundial, Espanya, i sembla estar sortint de la profunda crisi financera que va viure arran d’un gran endeutament.

Hi ha marge per a una estabilització dels preus que eviti aquests canvis tan bruscos que hem viscut aquests anys, negatius a mitjà i llarg termini

Hi ha possibilitats, ara també legals. La reglamentació comunitària ha evolucionat i permet, amb condicions evidentment, graus importants d’autoregulació. Per descomptat, cal seguir complint els objectius marcats per Europa, entre ells, “assegurar preus raonables al consumidor”, però hi ha marge per a una estabilització dels preus que eviti aquests canvis tan bruscos que hem viscut aquests anys, negatius a mitjà i llarg termini tant per als consumidors com per als productors.

Es poden fer les coses bé, o malament. En aquest cas, la responsabilitat recau principalment (encara que no exclusivament, certament) en els productors i en les seves organitzacions.