La vida i la societat ens sorprenen habitualment amb situacions paradoxals que sovint normalitzem com a fets quotidians. L’economia no escapa a aquesta realitat, i els professionals del camp ens entossudim a analitzar-les i entendre-les, i, quan podem, intentar solucionar els factors que les provoquen i les conseqüències que se’n deriven. Actualment l’economia interna palesa un panorama positiu en termes generals, amb un dinamisme sorprenent, per la seva fortalesa, amplitud, continuïtat i diferenciació respecte d’altres països del nostre entorn. El tercer trimestre del 2025 el creixement econòmic a Espanya va ser d’un 2,8%, front l’1,6% de la Unió Europea i l’1,4% de l’eurozona, amb perspectives d’acabar l’exercici en el 2,9%. A més, recentment les previsions de la Comissió Europea apunten increments del PIB estatal d’un 2,3% pel 2026 i d’un 2,0% pel 2027, per sobre de la mitjana comunitària (1,4% i 1,5%, respectivament), com a bona mostra que aquesta positiva marxa seguirà.

Però aquest context no pot amagar paradoxes, realitats no tan positives que cal atendre i esmenar quan els vents són a favor i abans no arribin les tempestes. Em referiré específicament a dos tipus de paradoxes.

Una primera fa referència a les discrepàncies evidents entre la macro i la micro en l’evolució de l’economia, entre el panorama general positiu i optimista, d’una banda, i la realitat i sentiment individuals més qüestionables -que voregen un cert pessimisme- de les famílies i de les persones, de l’altra. Amb una conjuntura interna de significatiu creixement de l’economia i del mercat laboral, les enquestes del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) mostren un panorama menys positiu. L’Índex de Confiança del Consumidor (ICC) de l’octubre passat, donat a conèixer a principi de desembre, se situa en 78,7 punts, per sota del setembre anterior i del mateix mes del 2024 (81,5 i 79,6 punts, respectivament), descens que s’explica per la davallada en la valoració tant de la situació actual com de les expectatives de futur. Respecte dels pròxims sis mesos en comparació amb l’actualitat, un 28,4% dels entrevistats pensa que la situació econòmica de la seva llar serà pitjor i un 53,3% que la situació de l’economia estatal es deteriorarà.

Paral·lelament al dinamisme econòmic que mostren les dades agregades, la desigualtat social augmenta, com també la distància entre rendes altes i baixes, mentre que puja el percentatge de treballadors pobres i les rendes perden impuls de compra. Segons Eurostat, Espanya registra un dels percentatges de treballadors en risc de pobresa més elevats de la Unió Europea (11,2% el 2024 enfront del 8,2% de mitjana comunitària), només superat per Luxemburg i Bulgària. A més, d’acord amb Funcas, l’Estat palesa una taxa de pobresa infantil d’un 29,2%, la major de la Unió Europea (19,3%), i és el segon país comunitari amb més risc de pobresa infantil d’acord amb la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i Exclusió Social (EAPN).

Les disfuncions de la nostra economia s’haurien d’abordar en èpoques de vaques grasses, com l’actual, ja que un possible canvi de cicle les complicaria

Menció especial mereix l’ampliació de la bretxa entre generacions, amb uns joves que pateixen d’uns salaris que es poden qualificar d’“ajustats”, amb pèrdua de capacitat adquisitiva, i d’un panorama complex (habitatge, natalitat, conciliació, càrrega generacional…), tot i ser una de les generacions més qualificades de la història. Així, es pot apuntar que en el període 2009-2023 la renda bruta mitjana anual en euros constants dels joves de 20 a 29 anys ha disminuït a Espanya un 15%, front l’augment d’un 34% de la de les persones amb 65 o més anys, fent que l’Estat perdi cinc posicions en el rànquing comunitari de renda anual dels joves d’aquesta franja d’edat, situant-se per darrere d’algunes repúbliques bàltiques i de certs països del centre-est d’Europa.

Un segon tipus de paradoxes es concentren en el mercat de treball. L’ocupació no para de créixer a Espanya, igual que el nombre d’afiliacions, mentre que l’atur disminueix. En el tercer trimestre d’enguany, l’Estat ha registrat una de les taxes de creixement anual de l’ocupació més altes de la Unió Europea, d’un 2,7% (0,6% a l’eurozona i 0,5% de mitjana comunitària). Tanmateix, segons els resultats de l’Índex de Confiança del Consumidor del mes d’octubre del CIS, un 41,9% dels enquestats considera que la situació d’Espanya per trobar o millorar feina és pitjor ara que fa 6 mesos. A més, el mercat laboral espanyol evidencia una taxa d’atur elevada, d’un 10,5% el mes d’octubre d’enguany, resistent a baixar i una de les més elevades del continent comunitari (6,0%).

A la vegada, no podem oblidar que el percentatge de joves desocupats a l’Estat se situa en el 25,4%, mentre que la zona euro registra un nivell d’un 14,8%, alhora que Espanya encapçala l’atur femení comunitari, amb una taxa d’un 12,1% (6,3% a la Unió Europea). Curiosament, s’ha d’afegir que l’extraordinari dinamisme de l’ocupació va acompanyat d’un mercat laboral que pateix d’un escanyament creixent i preocupant quant a oferta de capital humà, amb veritables colls d’ampolla en múltiples especialitats i sectors, enfront del qual, sorprenentment, els salaris no registren, com es podria esperar, pujades notables en paral·lel.

Aquestes paradoxes palesen l’existència d’importants i múltiples disfuncions que exigeixen de la nostra atenció i que s’amaguen en molts àmbits (sistema institucional i normatiu, estructura productiva, ensenyament i mercat de treball, governança pública i privada, política econòmica i social…), disfuncions que s’haurien d’abordar en èpoques de vaques grasses, com l’actual, ja que un possible canvi de cicle no farà més que complicar-les.