Cada avançament electoral activa una litúrgia coneguda: enquestes, candidats, blocs, hipotètics pactes i promeses renovades. Mentrestant, queda relegada a un discret segon pla una conseqüència menys vistosa però econòmicament molt més tangible. La política pot alentir-se durant setmanes, però l’economia no ho sap fer. Les empreses continuen invertint, contractant, pagant nòmines i decidint si executen o ajornen projectes, els treballadors continuen emmalaltint, les administracions han de continuar prestant serveis i els problemes que havien justificat una reforma no desapareixen perquè, de sobtada, s’hagin convocat eleccions. El 29 de novembre tornarem a les urnes amb una agenda econòmica farcida de carpetes inacabades i amb una pregunta que potser ens fem massa poc: quant costa a un país legislar sempre a mig fer?

La dissolució de les Corts fa caducar els assumptes parlamentaris pendents que no corresponen a la Diputació Permanent. És una conseqüència normal del funcionament democràtic, però la normalitat jurídica no converteix en irrellevant la seva factura econòmica. Quan tot torna a la casella de sortida, no tan sols es perd temps parlamentari, també es perllonga una inseguretat reguladora que castiga especialment les petites i mitjanes empreses, amb una menor capacitat d’adaptació que una gran corporació davant d’un marc regulador canviant.

La nova Llei d’Indústria i Autonomia Estratègica n’és un dels exemples més eloqüents. Presentada a finals del 2024, gairebé dos anys després continuava en fase d’esmenes. Havia de modernitzar un marc industrial concebut fa més de tres dècades i adaptar-lo a la transició energètica, la digitalització i les dependències exteriors. Ara la seva tramitació caduca mentre Europa intenta recuperar múscul manufacturer i reduir vulnerabilitats estratègiques. Podem continuar proclamant la necessitat de reindustrialitzar-nos mentre necessitem anys per actualitzar l’arquitectura legal que hauria d’acompanyar aquesta mateixa reindustrialització?

La dissolució també arrossega l’Estatut del Becari, presentat al Congrés aquest març i encara immers en el tràmit d’esmenes. La norma pretenia ordenar la frontera, sovint massa porosa, entre formació i relació laboral encoberta. Altres processos que no havien arribat formalment al Parlament, com la reforma de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals o el nou model de finançament autonòmic, no decauen jurídicament, però queden sotmesos al que decideixi el pròxim executiu. La reducció de la jornada màxima a 37,5 hores, per contra, ja havia fracassat al Congrés abans de l’avançament electoral. No tot, per tant, cau de la mateixa manera i barrejar-ho seria tant còmode com imprecís.

El que les urnes deixen realment al descobert és una qüestió més profunda: la facilitat amb què acumulem processos oberts, negociacions interminables i marcs provisionals fins que un nou cicle polític obliga a recompondre el tauler. Quantes legislatures necessitem per resoldre reformes que nosaltres mateixos definim com a urgents? I en quin moment deixem de culpar el calendari electoral i comencem a qüestionar la nostra incapacitat per arribar-hi amb la feina feta?

De totes les carpetes que continuaran damunt la taula, n’hi ha una que sintetitza especialment bé aquesta dificultat per resoldre tensions abans que s’enquistin: la gestió de la incapacitat temporal i el paper de les mútues col·laboradores amb la Seguretat Social, les que habitualment anomenem mútues de treball. En aquest cas, l’avançament electoral no enterra una reforma madura, perquè Govern, patronals i sindicats ja fa temps que discrepen sobre les baixes de llarga durada, les eventuals reincorporacions progressives i l’abast que haurien de tenir les mútues.

Una nova cita amb les urnes ajorna reformes que ja arribaven tard

Les dimensions del problema impossibiliten qualsevol frivolitat. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, en el seu estudi sobre incapacitat temporal publicat el febrer del 2026 dins del Spending Review 2022-2026, calcula que aquesta prestació va comportar una despesa de 16.500 milions d’euros el 2024, el segon gran component de despesa de la Seguretat Social seguit de les pensions. Entre 2017 i 2024, la incidència de les baixes per contingències comunes va passar de 21,4 a 33,9 casos per cada mil afiliats, un increment acumulat del 58,4%, mentre que la durada mitjana va augmentar de 40 a 45,9 dies.

La mateixa AIReF, però, desmunta la temptació de buscar una explicació única i assenyala deficiències de supervisió i coordinació, més demanda d’atenció primària i una relació entre determinades llistes d’espera sanitàries i la durada de les baixes. Convertir aquestes xifres en una acusació indiscriminada contra els treballadors seria tan tendenciós com negar que una prestació d’aquesta magnitud reclama controls rigorosos i instruments capaços de detectar-ne eventuals usos indeguts.

Entre tots dos extrems hi ha una realitat molt menys apta per a l’eslògan: persones que esperen mesos per accedir a una prova diagnòstica, rehabilitacions que s’endarrereixen, patologies que requereixen recuperacions llargues, empreses obligades a reorganitzar equips i una Seguretat Social que assumeix una despesa cada vegada més elevada. Si una persona es manté de baixa perquè una prova diagnòstica imprescindible triga mesos a arribar, podem atribuir el problema exclusivament a l’absentisme? I fins a quin punt és coherent exigir una reducció de les baixes sense reclamar, alhora, un sistema sanitari capaç de diagnosticar, tractar i rehabilitar dins d’uns terminis raonables?

És aquí on convé observar les mútues amb menys ingenuïtat i més precisió. La llei les defineix com a associacions privades d’empresaris, sense ànim de lucre, autoritzades i tutelades per l’Estat per col·laborar en la gestió de la Seguretat Social. La seva governança tampoc no és irrellevant, perquè la junta directiva està configurada majoritàriament per empresaris associats, juntament amb un treballador autònom i un representant dels treballadors. Aquesta realitat no converteix les mútues en adversàries dels treballadors ni permet qüestionar indiscriminadament la professionalitat dels seus facultatius, però tampoc autoritza a presentar-les com si fossin un servei sanitari orientat exclusivament a l’interès clínic del pacient.

En les baixes per contingències comunes, les mútues no poden emetre unilateralment l’alta mèdica, però sí que poden fer seguiment dels processos i formular propostes motivades d’alta. La Resolució de 3 de juliol de 2026 de la Direcció General d’Ordenació de la Seguretat Social estableix que, per accedir a determinats mecanismes especials de finançament quan existeixen insuficiències estructurals, entre altres requisits una mútua ha d’haver fet actuacions de control i seguiment sobre almenys el 60% de les baixes de més de quinze dies dels treballadors protegits i haver formulat propostes fonamentades d’alta en almenys el 13% d’aquests processos.

Aquesta dada no demostra que es produeixin altes indegudes i presentar-la així seria intel·lectualment deshonest. Però tampoc hauríem de fingir que tanca tots els interrogants. Quan el sistema associa determinats requisits de finançament a percentatges de seguiment i de propostes d’alta, podem parlar realment d’una lògica purament assistencial? I quan l’entitat que participa en la recuperació del treballador també intervé en el control de la durada de la baixa, com garantim que l’objectiu legítim d’escurçar processos innecessàriament llargs no acabi contaminant el criteri clínic?

Una de les conseqüències més reveladores de l’avançament electorals és que es perllonguen problemes que no entenen de legislatures

L’empresa necessita limitar l’impacte de les absències prolongades, la Seguretat Social ha de contenir una despesa creixent i el treballador té dret a recuperar-se sense que cap consideració aliena al seu estat de salut condicioni la seva reincorporació. Un sistema sòlid no pot descansar en la confiança cega, sinó en contrapesos prou ferms per garantir que ni la pressió econòmica ni els objectius de gestió s’acabin imposant al criteri mèdic.

Negar qualsevol paper a les mútues seria, tanmateix, una conclusió igualment simplista. Catalunya disposa des del 2025 d’un conveni entre l’Institut Nacional de la Seguretat Social, la Generalitat i les mútues que permet incorporar la seva capacitat assistencial per efectuar proves diagnòstiques, tractaments i rehabilitació en determinats processos d’incapacitat temporal per contingències comunes d’origen traumatològic. El sistema exigeix el consentiment informat del pacient i reserva al servei públic de salut la responsabilitat sobre la baixa i l’alta mèdica.

Aquesta és probablement la frontera que hauríem de preservar. Si una persona pot accedir abans a una ressonància, una intervenció o una rehabilitació mitjançant recursos assistencials ja disponibles, mantenir-los infrautilitzats mentre les llistes d’espera prolonguen la seva baixa difícilment pot considerar-se una victòria de l’estat del benestar. Una altra cosa és convertir aquesta capacitat assistencial en més poder sobre la decisió de quan una persona ha de tornar a treballar. Si una reincorporació prematura acaba en recaiguda, qui assumeix realment el cost d’aquella falsa eficiència? I, si exigim al sistema que controli més, qui controla aquell qui controla?

En cap cas es tracta de decidir si estem a favor o en contra de les mútues, sinó de definir quin paper els correspon, amb quins contrapesos i sota quina supervisió. Eficiència i protecció del treballador no haurien de ser conceptes antagònics, però tampoc podem assumir que qualsevol mecanisme capaç d’escurçar una baixa constitueixi, per si mateix, una millora.

Potser aquesta és una de les conseqüències més reveladores de l’avançament electoral. No tan sols caduquen expedients, sinó que es perllonguen problemes que no entenen de legislatures ni de campanyes. La indústria demana regles previsibles, molts joves accedeixen al mercat laboral mitjançant pràctiques, les comunitats necessiten recursos per sostenir els serveis públics i cada dia hi ha empreses obligades a reorganitzar equips per absències laborals mentre el sistema encara cerca la manera més apropiada de gestionar la incapacitat temporal.

Probablement, el més revelador de l’avançament electoral no és la llista de reformes que queden en suspens, sinó comprovar fins a quin punt hem convertit l’ajornament en una manera gairebé ordinària de governar. Si coneixem els problemes, en sabem el cost i fa anys que acumulem diagnòstics, quantes legislatures més necessitem abans d’assumir que no decidir també és una decisió?