A la majoria dels països del nostre entorn, el sector de la telefonia mòbil està organitzat al voltant d’unes quantes empreses grans que disposen de xarxa pròpia i d’una munió d’operadors mòbils virtuals (OMV) que fan servir la xarxa de les empreses grans. Per desplegar una xarxa pròpia, cal tenir una llicència que atorguen els estats, de manera que qui decideix el nombre de llicències i, per tant, de competidors a la lliga dels grans de cada país és l’Estat. A més, els estats, a través dels organismes que vetllen perquè hi hagi competència als mercats, també supervisen el sector i sancionen les empreses que duen a terme pràctiques col·lusòries.

Els models de negoci dels grans i dels OMV són radicalment diferents. Els grans han invertit en una xarxa pròpia que garanteix cobertura als seus usuaris, ofereixen uns plans gairebé personalitzats, destinen molts recursos a publicitat i comercialitzen els seus serveis a través d’una xarxa de botigues. Fa anys, proporcionaven dispositius mòbils gairebé de franc com a estratègia de captació i retenció de clients i, en justa correspondència, obligaven a signar als receptors d’aquests dispositius uns contractes de permanència. Aquestes empreses guanyen diners per la combinació de preus elevats i una gran base de clients que accepten pagar més per tenir més serveis i cobertura garantida. Els OMV, en canvi, guanyen diners perquè tenen uns costos operatius baixos. No inverteixen en xarxa pròpia ni en tecnologia, es relacionen amb els seus clients exclusivament a través d’internet i, per tant, no necessiten punts de venda, ofereixen als clients pocs plans i no destinen recursos a publicitat. Exactament al revés dels grans.

Els dos models de negoci són rendibles, però el primer es basa en preus elevats i el segon, en costos baixos. Entre els grans i els OMV hi ha una relació simbiòtica, un terme manllevat de la biologia. Gràcies als grans, els OMV poden operar sense desplegar una xarxa pròpia. Gràcies als OMV, els grans poden aprofitar l’excedent de capacitat de la seva xarxa i, per tant, rendibilitzar-la. Hi ha competència entre ells, però es necessiten els uns als altres.

E​​​l nivell de competència en una indústria no depèn tant del nombre de competidors com del comportament d’aquests competidors, força impredictible

Cada curs demano als meus alumnes que estudiïn el sector i que esbrinin si hi ha pactes de preus o guerres de preus entre els competidors. Alguns anys hem vist que les empreses fixaven exactament els mateixos preus de venda (en euros i cèntims d’euro) pels mateixos serveis. Sospitós. Però alguns anys hem comprovat que les companyies han batallat a força de descomptes i promocions per incrementar el nombre de clients. I durant un temps, la lluita es va centrar a captar clients d’altres operadores oferint dispositius mòbils amb grans descomptes.

A l’estat espanyol, fins ara, hi havia quatre operadors amb llicència i xarxa pròpia: Movistar, Vodafone, Orange i MásMóvil, i un centenar d’OMV. Però fa unes setmanes, la Comissió Europea va decidir autoritzar la fusió entre Orange i MásMóvil, després d’estudiar el cas durant dos anys. I aquesta setmana el Consell de Ministres espanyol n'ha donat també el vistiplau. Quan aquestes dues empreses es fusionin, la companyia resultant tindrà més clients que Movistar, l’empresa hereva de l’antic monopoli estatal. La UE ha posat com a condició per a la fusió que Orange i MásMóvil cedeixin una part del seu espectre a una de les OMV, Digi, que d’aquesta manera podrà desplegar una xarxa pròpia.

La pregunta que tothom es fa és si amb tres jugadors hi haurà menys competència que amb quatre. La meva opinió és que el nivell de competència en una indústria no depèn tant del nombre de competidors com del comportament d’aquests competidors, força impredictible. Durant els darrers anys s’han alternat episodis de pacte de preus amb guerres basades en paquets de serveis, descomptes i promocions. D’altra banda, si repassem l’historial de multes al sector per part de la CNMC, veurem que alguns expedients fan referència a una pràctica restrictiva de la competència que no té a veure amb la rivalitat entre els grans, sinó amb l’accés dels petits a les xarxes pròpies dels grans, a vegades ple d’obstacles. I això em porta a pensar que potser una de les mesures per augmentar la competència al sector seria que hi hagués una sola xarxa de titularitat pública que donés servei a tots els operadors, com passa en el sector ferroviari.