Hi ha un moment, a mitja tarda de Sant Joan, en què el sol cau amb mandra sobre les persianes mig abaixades, i els carrers, encara endormiscats després d’una revetlla estiuenca, esdevenen escenari d’una calma estranya, gairebé inèdita. I és aleshores que algú, empès per l’obsessió d’una nevera buida o no gaire plena, o per la simple comoditat de tenir-ho tot a l’abast sempre, creua la porta d’un supermercat obert. Obert, sí. En ple Sant Joan. En un dia que, arreu dels Països Catalans, continua sent festa grossa, vinculada a les fogueres, als retrobaments i a una tradició que travessa segles i fronteres. Però la caixa registradora no entén de tradicions. Tic-tac. Com si res. Com si no fos festiu. Com si tot hagués de funcionar les vint-i-quatre hores.

En quin moment vam començar a creure’ns que necessitem comprar-ho tot sigui el moment que sigui? Quan vam assumir, sense escarafalls, que calgui treballar un dia marcat al calendari com a festiu perquè algú, qui sigui, pugui sortir a comprar una ampolla de xampú o un sac de sorra per als gats?

Curiosament, però, aquest algú ja no és una excepció. En molts d’aquests establiments, les cues s’allargassen amb la paciència absurda dels qui esperen per comprar exactament el mateix que hi podien haver trobat ahir, i abans-d’ahir, i també l’anterior. Productes bàsics, repetits, prescindibles. Llet, fruita, paper higiènic, detergents. Res que no pugui esperar vint-i-quatre hores. I, malgrat tot, allà som, amb el carretó a la mà, com si aquell acte banal i mecànic fos una urgència vital i inajornable.

En quin moment vam començar a creure’ns que necessitem comprar-ho tot sigui el moment que sigui?

Estem malalts de consumisme? Potser sí. O potser, pitjor encara, estem atrapats en una inèrcia que ja ni tan sols qüestionem. Un hàbit disfressat de llibertat, una comoditat que arrossega conseqüències laborals, socials i culturals de gran abast. Perquè rere cada establiment obert en diumenge o en festivitat, hi ha treballadors que han deixat de tenir festa, famílies que han deixat de compartir dinars, dies assenyalats que han deixat de celebrar-se. I el més trist de tot plegat és que ho justifiquem en nom de la llibertat d’elecció. Però, triar el què, exactament? Triar comprar en lloc de descansar? Triar obrir en lloc de viure?

Ens agrada pensar que som una societat moderna, flexible, eficient. Però tal vegada només som una societat fatigada, desarrelada i hipòcrita. Ens omplim la boca amb la conciliació, amb la salut mental, amb les tradicions, i després tolerem que els diumenges esdevinguin jornades laborals encobertes. Que els festius es converteixin en dies de consum compulsiu. Que les ciutats no callin mai.

Hi ha països que han dit prou. Que han blindat el descans dominical com a dret col·lectiu. Polònia va establir l’any 2018 la prohibició d’obrir comerços en diumenge, amb només set excepcions anuals. Croàcia limita l’obertura a setze diumenges l’any. Alemanya manté el tancament dominical per llei federal, i els seus tribunals han defensat aquest repòs com un valor constitucional. Suïssa, Àustria, Bèlgica o Noruega apliquen restriccions similars. No es tracta de tornar enrere, sinó de reconèixer que el progrés no consisteix només a produir més, sinó a saber aturar-se.

Rere cada establiment obert en diumenge o en festivitat, hi ha treballadors que han deixat de tenir festa, famílies que han deixat de compartir dinars

Catalunya, en canvi, vacil·la. Fa equilibris incòmodes entre els interessos comercials i la defensa d’un teixit social fràgil. I, entretant, el petit comerç es desinfla, incapaç de competir amb les grans superfícies que poden obrir set dies a la setmana. Un pols desigual, disfressat de llibertat de mercat.

Ens ho venen amb l’argument que “l’obertura en dies festius és una mesura pensada per a les zones turístiques, que cal incentivar la despesa dels qui ens visiten"... Però no ens equivoquem! Al final, també som nosaltres els que fem la cua per comprar el pa de motlle o les escopinyes pel vermut del migdia. Perquè, evidentment, dissabte no vam tenir temps de fer-ho. O sí. Però, per què fer-ho si sempre ho trobarem obert?

Sens dubte sempre hi ha excepcions. Serveis essencials, urgències concretes, situacions singulars. Però no parlem d’això. Parlem d’un model que ha esdevingut en norma, d’un engranatge que no s’atura mai, d’una societat que viu amb l’angoixa de no arribar a temps ni tan sols al supermercat. Ens hem avesat tant a tenir-ho tot de seguida, que qualsevol espera se’ns fa insuportable. Però aquesta immediatesa té un cost. Un cost que no paguem nosaltres sinó els que treballen quan la resta descansa. Les famílies que ja no comparteixen els diumenges. El país que perd el sentit dels seus propis calendaris.

Només cal fer-nos una pregunta, ben senzilla: quants de nosaltres no estem subscrits a Amazon Prime? Comprem avui i ho rebem demà, sigui quin sigui el dia. I he de confessar que jo hi compro molt a Amazon, moltíssim. Ho faig per la rapidesa, per la comoditat. Però aquest “compra en 1-clic” que ens sedueix amb la promesa d’una vida més fàcil, no és altra cosa que el símptoma d’un mal profund: la tirania de la immediatesa. Ens han fet creure que esperar és perdre el temps. Que tota necessitat, per petita que sigui, ha de ser resolta de manera fulminant. I, així, ens hem convertit en addictes a la urgència. Vivim atrapats en una cultura que confon el desig amb la necessitat, la comoditat amb el dret, la disponibilitat amb el progrés. No és només que ho vulguem tot, sinó que ho volem ara. I, si pot ser, abans i tot.

Quin país volem ser? Un de viu, amb places plenes, dinars en família i festius compartits? O un de rendit al consum, sense pausa, sense límits?

El resultat? Una societat ansiosa, impacient, incapaç de postergar res. Un món que gira més de pressa del que pot pair. Una economia del clic que exigeix disponibilitat permanent i que, en nom d’aquesta falsa llibertat de consumir-ho tot en qualsevol instant, destrueix el valor del temps, del descans i de la mesura.

I, potser, al capdavall, la qüestió no és només si necessitem comprar cogombres en diumenge, sinó quin país estem configurant quan tot és sempre obert. Quan el calendari deixa de tenir sentit, quan el descans esdevé un privilegi i el silenci, una nosa. Quan, per satisfer els desigs del turista que ens visita, sacrifiquem els drets dels qui hi viuen. Perquè som, ens agradi o no, un país sotmès al consum dels altres. Un país obert, sí —mai millor dit—, però obert en el sentit més literal i extenuant: persianes amunt, caixes registradores en marxa, treballadors sense diumenge, carrers convertits en aparadors.

Quin país volem ser? Un de viu, amb places plenes, dinars en família i festius compartits? O un territori rendit al consum, sense pausa, sense veu pròpia, sense límits?

Estem disposats a defensar el dret a aturar-nos? A recuperar la festa com a espai col·lectiu? Podem imaginar un proper Sant Joan sense cues per un sac de sorra per als gats?

Potser no és tan difícil.

Potser només cal voler-ho.