A hores d’ara qualsevol persona amb un mínim d’informació ja sap que no té cap sentit en un país amb una demografia autòctona en retrocés pensar en una política migratòria de fronteres tancades. Seria el tret més gran al peu que ens podríem infligir. El retrocés seria gairebé immediat. Només una dada: en els darrers onze anys a Catalunya, el creixement de l’ocupació en el tram d’edat més productiu (de 25 a 54 anys) ha recaigut totalment en els no nascuts a l’Estat espanyol amb 480.000 ocupats. Els autòctons han retrocedit en 118.900 [1].

Per tant, el debat ja no és immigració sí o no. El debat és més aviat si s’ha de continuar amb una política de portes obertes de facto, o si s’ha de regular quanta immigració i de quin tipus necessitem. La política migratòria actual, si és que mereix aquest nom, és una política dual: restrictiva formalment però amb múltiples formes i canals –legals, alegals o il·legals tolerats- per accedir primer a la residència i, després, a la nacionalitat, salpebrada amb regularitzacions freqüents. No és una política planificada més enllà d’afavorir normativament a determinades procedències (llatinoamericans) per sobre d’altres (africans o asiàtics). No hi ha una reflexió, explícita si més no, sobre per què necessitem la immigració, a part de l’evidència del nostre retrocés demogràfic. La UE, pel seu cantó, ha deixat fer als estats i cadascun ha fet segons li ha semblat, i només recentment, ha intentat posar ordre en la qüestió de la política d’asil i la immigració il·legal, sovint gestionada de forma vergonyosa amb els acords amb tercers països.

Però això no vol dir que sigui una política fruit de la casualitat. Forma part de l’engranatge que ha permès un creixement extensiu de l’economia excessivament fonamentat en activitats econòmiques de baix valor afegit, escassa productivitat i que està en l’origen d’un benestar molt desigualment distribuït i dels problemes que presenten molts dels nostres serveis públics. Aquest model té uns beneficiaris clars que, mitjançant els seus grups de pressió, envien missatges idíl·lics sobre el costat positiu de la immigració (el creixement extensiu del PIB, l’efecte beneficiós –només a curt termini- sobre les pensions, les necessàries cures de les persones grans…) però que amaguen alguns inconvenients, que també existeixen. També hi col·labora, conscientment o inconscientment, alguna esquerra atrapada entre l’ideal de solidaritat global i la percepció de part de la seva base tradicional contrària a alguns discursos oficials.

No té cap sentit en un país amb una demografia autòctona en retrocés pensar en una política migratòria de fronteres tancades

Un balanç de les darreres onades migratòries, fet amb voluntat de ser tant resumit com equilibrat, podria ser el següent:

  • La immigració no afecta, per ara i de forma sensible, negativament als salaris o a l’ocupació dels autòctons.  Els estudis experts realitzats confirmen totalment aquesta conclusió [2]. Això, en gran part, és perquè essencialment no competeixen, o ho fan en poca mesura, pels mateixos llocs de treball. La immigració ocupa uns llocs de treball diferents dels que ocupen els autòctons. És un fet comprovable pel cas espanyol i català [3].  
  • Influeix –sense culpabilitzar, però influeix- en el deteriorament de determinats serveis públics (educació, habitatge ...), combinat amb la manca de finançament públic derivat del nostre sistema de finançament autonòmic. Darrere la pèrdua de rendiment del nostre sistema educatiu o de la mancança d’habitatge assequible hi ha els efectes, entre altres factors, d’un creixement migratori desordenat i sense eines per gestionar-lo.
  • El nivell formatiu de la immigració que rebem és clarament inferior al de la població autòctona i també al de la immigració d’altres països europeus receptors nets, amb l’excepció d’Itàlia [4]. Això fa que, si es manté així, sigui difícil que ajudi a millorar el diferencial de productivitat que patim respecte a la resta d’Europa. Malauradament, tampoc els fills d’immigrants (la segona generació) aconsegueixen igualar el nivell formatiu dels fills de pares nadius.
  • A curt termini probablement hi ha una contribució fiscal positiva perquè és una població més jove i més concentrada en edats actives i el seu ús dels serveis públics (especialment els més cars: pensions, dependència o sanitat de tercera edat) és menor, però no queda clar que sigui així si es calcula la totalitat del cicle vital i, especialment, atenent l’esmentat menor nivell formatiu i el tipus d’activitats que exerceixen [5].  La contribució de les generacions posteriors és una incògnita perquè la seva integració dista també de ser igual que l'autòctona.
  • Per descomptat, no es pot establir cap nexe causal entre inseguretat i immigració, com fa l’extrema dreta. L’ús esbiaixat d’algunes estadístiques no pot amagar el fet no controvertible que la immensa majoria dels immigrants té una actitud totalment pacífica i de convivència. Una altra cosa és que a mesura que es cronifiqui la desigualtat, la pobresa i un sentiment de frustració entre algunes minories tinguem brots que acabin en violència com ja ha passat a altres països d’Europa.
  • En el cas de Catalunya, hi ha un problema addicional no menor: la pèrdua d’ús de la nostra llengua i el sentit d’identitat. És un fet constatable a l’Enquesta d’Usos Lingüístics que no hi ha una pèrdua sensible de parlants sinó, sobretot, una avinguda de no parlants, als quals, per descomptat, ningú informa ni forma institucionalment sobre les nostres circumstàncies lingüístiques ni la nostra història. Malauradament, estan començant a aparèixer algunes actituds catalanofòbiques, afavorides també per la manca de protecció efectiva de la llengua i el bombardeig mediàtic dels mitjans espanyols.

La immigració no pot ser un fet desordenat i caòtic que rebenti les costures del nostre estat del benestar i dilueixi el nostre sentiment d’identitat

Una frase d’Ian Goldwin, economista d’Oxford, especialista en globalització i immigració,  recentment entrevistat en un mitjà català[6] ho resumeix tot: “La immigració és riquesa, però només si la sabem gestionar bé”.

Abans de res, necessitem saber per què la volem: per continuar creixent en activitats de baix valor afegit principalment apropiat per qui les controla? O potser, ens caldria més una immigració que ens aporti allò que més necessitem, un nivell de qualificació que permeti la substitució (i la millora) dels treballadors qualificats autòctons que es van jubilant i compensi les mancances del nostre sistema formatiu? Aquesta mà d’obra també existeix als països d’origen, però cal buscar-la. Evidentment, tan ben retribuïda com l’autòctona a igualtat de funcions. Respectada i respectuosa, donant-li a conèixer el país d’acollida i també demanant-li aquest coneixement. La immigració no pot ser un fet desordenat i caòtic que rebenti les costures del nostre estat del benestar i serveixi per diluir el nostre sentiment d’identitat, encara que a alguns ja els hi estigui bé.

Catalunya ha de tenir un paper en l’admissió de residents immigrants que vagi més enllà de l’acollida i els serveis socials

Experts millors que qui subscriu podran opinar com s’aconsegueixen els objectius anteriors. Més enllà de l’acolliment per raons humanitàries que tothom ha de respectar, la contractació en origen (no només per treballs temporers o alts executius, com ara) té dificultats, però és una via per avançar. Un sistema per punts amb quotes ajustades segons situació i necessitats, com el que es practica al Canadà, que valori edat, formació, experiència laboral, idioma i capacitat d’integració, o metodologies similars en altres països (Austràlia, Nova Zelanda…) també són possibilitats interessants. Intensificar els programes específics d’atracció de talent, per descomptat.

Sempre amb un acompanyament al territori d’acollida, amb cursos obligatoris de llengua i orientació cívica (com a Suècia, Alemanya o Països Baixos). Catalunya ha de tenir un paper en l’admissió de residents immigrants que vagi més enllà de l’acollida i els serveis socials (hi ha casos com el Quebec o altres províncies del Canadà, els cantons suïssos o els estats federats australians on poden determinar/influir els permisos de residència). Però tot això és impossible de gestionar amb unes arribades brutes d’1.250.000 persones a l’any (250.000 a Catalunya) o unes entrades netes (descomptades les sortides) de 650.000 persones cada any [7] (136.000 a Catalunya). No hi ha administració capaç de gestionar-ho.

Efectivament, necessitem una política migratòria... i no és l’actual.  

[1] Font: IDESCAT. Explotació a partir de l’EPA (INE).

[2]  Per exemple, els més recents: FEDEA, 2024 (Carrasco), FEDEA, 2025 (Gálvez-Iniesta), BdE Informe Anual 2023 – Cap. 3

[3] Això s’observa a partir de l’EPA (INE). Entre 2014-2024, els autòctons concentren el creixement de les ocupacions de directors gerents,  tècnics i professionals, o personal tècnic de suport. En canvi, a la resta de professions la situació és la inversa, els nascuts fora d’Espanya són els que contribueixen al creixement, al contrari que els nadius, i  molt particularment als treballs de serveis de restauració, personals o comercials.  

[4] Sobre el relatiu menor nivell educatiu, vegeu  la nota de FUNCAS (2023) “El nivel educativo de la población inmigrante en España permanece estancado desde principios de siglo”

[5] L’AIREF ha elaborat una nota al respecte en el marc de la seva “OPINIÓN SOBRE LA SOSTENIBILIDAD DE LAS ADMINISTRACIONES PÚBLICAS A LARGO PLAZO: DEMOGRAFÍA Y CAMBIO CLIMÁTICO”.  A partir de la pàgina 173. Març-2025. Repassa la literatura experta existent sense extraure’n conclusions clares.

[6] La Vanguardia, 10-6-2025

[7] INE, Estadística de Migraciones y Cambios de Residencia, dades referides a l’any 2023. Entrades brutes i saldo migratori de persones nascudes a l’estranger.