Amb aquest agosarat epítet ha sortit, recentment, el resum de la presentació del document sobre la situació fiscal i el seu impacte en l’economia catalana, encarregat per Foment del Treball Nacional, amb els prejudicis ja molt instal·lats políticament que la nostra economia està sotmesa a un "infern fiscal". A la vegada, acaba de sortir un text (Los ricos no pagan IRPF), de Cruzado i Mollinedo, farcit de casos d’evasió amb la constitució de societats pantalla seqüenciades amb l’objectiu de no deixar rastre del capital evadit. I amb un llistat de paradisos fiscals que ni l’OCDE ni Obama en el seu dia van aconseguir reconduir.

El tribulat contribuent es mou, així, en el purgatori de l’infern i el paradís fiscal, interrogant-se sobre fins a quin punt la seva moral ciutadana l’empeny en un sentit o altre. Tant al "sense factura" com a la més sofisticada societat pantalla des de la qual evadir el pagament de l’impost. Una moral a hores d’ara molt minada per l’alegria amb què es mostra que, sovint, els polítics malgasten el diner públic, pel mal exemple de la monarquia i d’altres pròcers de l’Estat, amb l’adob de tant en tant d’amnisties alliberadores del frau fiscal incorregut.

Se solen argumentar moltes altres justificacions en favor de l’abolició d’impostos; és la pretensió dels complidors, a qui els agradaria deixar de tributar legalment, i no amb un risc penal o de consciència que no els permet defraudar. Aquí sempre s’hi troba la claca respecte d’aquells impostos que més grups de pressió mouen al darrere. Sovint tenen a veure amb qüestions fàctiques: elusió per complexitat, escassa recaptació, competència fiscal, globalització sense coordinació internacional, etc. Però no solen oferir mesures de millora de gestió o inspecció que hi intentin posar remei. El més fàcil és, sempre, fer tabula rasa; eliminar o minimitzar el tribut, sense mirar-ne les conseqüències. Quan un tribut té descosits, el que cal és cosir-lo millor (refer la regulació), reforçar la inspecció contra l’incompliment (no només amb sancions monetàries, sinó socials o de ciutadania) i, davant l’expatriació, signar acords internacionals i castigar efectivament les jurisdiccions ‘no cooperadores’ constitutives de paradisos fiscals. Quan és notori el vehicle de l’elusió, intentem, abans de proposar la seva abolició, instrumentar mesures raonables.

En cas d’existir avui algun infern, aquest seria el que pateixen les rendes del treball, essencialment les mitjanes i baixes, resideixin on resideixin, respecte dels guanys de capitals

Qüestió diferent és discutir el nivell de pressió fiscal que desitgem tenir. Però aquest, sigui quin sigui el nivell finalment acceptat democràticament, ha de respectar l’equitat i la progressivitat. I en cas d'existir avui algun infern, aquest seria el que pateixen les rendes del treball, essencialment les mitjanes i baixes, resideixin on resideixin, respecte dels guanys de capitals, per mor d’una dualització imposada per la globalització i la manca de coordinació internacional, que ara es vol agreujar amb l’exempció dels impostos sobre la riquesa.

Convé referir-se al mantra de “l’infern fiscal” del nostre país. Des de l’experiència empírica disponible, no coneixem cap contribuent resident a Catalunya que per motius exclusivament tributaris hagi traslladat el seu domicili fiscal a una altra comunitat autònoma. Així es reconeix expressament en l’estudi Migraciones interregionales en España de determinados perfiles de contribuyentes en el período 2016-2019: el papel de las variaciones autonómicas en la imposición sobre la renta y la riqueza, publicat per l’Institut d’Estudis Fiscals (IEF). Cosa diferent és l’acumulació de grans fortunes a la capital, Madrid; concentració que es dona per la mateixa raó que s’hi acumula allà el filferro de les infraestructures o l’estoc del capital públic d’una Espanya radial.

Cosa diferent és l’acumulació de grans fortunes a Madrid; que es dona per la mateixa raó que s’hi acumula allà el filferro de les infraestructures o l’estoc del capital públic d’una Espanya radial

L’opció de traslladar el domicili és transversal i obeeix a un conjunt de motius molt diversos, inclòs, és clar, la fiscalitat. Però no només. La rendibilitat d’una decisió es deu, principalment, al valor de la productivitat marginal de la inversió, de la qual el valor net d’impostos és tan sols una de les variables. En molts d’aquests factors, Catalunya hi té un avantatge comparatiu, a diferència d’altres comunitats que serien les realment perjudicades per aquell espoli fiscal. D’altra banda, és curiós que la fiscalitat pròpia de Catalunya es consideri un factor distorsionant de l’economia catalana quan els impostos que en realitat poden contribuir a això són precisament aquells la capacitat normativa dels quals correspon precisament a l’Estat, o dels quals el marge de capacitat normativa autonòmica és ridícul.

Criticar la fiscalitat i no reconèixer la inequitat entre capital i el treball és no ser objectiu. És obvi que el principal problema d’inequitat està en el tractament dels beneficis no distribuïts i el seu privilegiat diferiment d’impostos amb relació a les rendes del treball. Per això és necessari afrontar una profunda reforma de la fiscalitat de la riquesa, de la qual, una vegada i una altra, es fuig.

El problema és d'inequitat social, de falta de moral fiscal, del malestar pels que evadeixen amb una certa inacció tant de l'administració com de la societat

El problema, doncs, més que d’infern, és d’inequitat social. De veritable falta de moral fiscal; d’incompliment de deures de ciutadania, del malestar que genera als complidors veure l’exemple dels que evadeixen i així ho exhibeixen, amb una certa inacció tant de l’administració tributària com de la societat, aquiescent: prohoms del món de l’empresa, elits de l’esport i de la monarquia de l’Estat al capdavant. I no passa res. Més aviat, encara alguns els riuen les gràcies i els atorguen reconeixements.

Un país seriós, d’entrada, no qüestiona la seva pressió fiscal, que s’ha de correspondre al seu nivell de desenvolupament i a la qualitat dels serveis públics que vol per a la seva ciutadania, sinó que ha de voler ajustar aquesta pressió fiscal, en la seva composició conjunta, a les necessitats de la seva economia productiva i a la cohesió que a la societat se li vol donar, sobre la base de la justícia tributària.

Ara ja, de nou en etapa electoral al país, s’invita el lector que comprovi la incidència dels canvis proposats pels diferents programes fiscals, alguns dels quals poc més que una bústia de queixes d’aquells que no volen pagar impostos, aspirant al paradís des d’una moral fiscal escassa.