Barcelona es mostra, una vegada més, desbordada. Les Rambles esdevenen un riu humà incessant, les platges s’omplen fins a l’asfíxia i els aeroports registren fluxos de passatgers que s’enfilen fins a xifres sense precedents. Aparentment, el turisme continua sent una font inesgotable de prosperitat. Tanmateix, rere aquesta escenografia d’exitosa abundància s’amaga un relat inquietant: molts restauradors de la ciutat constaten una davallada d’ingressos que freguen el 70%, mentre els visitants prefereixen omplir bosses al supermercat i consumir-les al carrer o a l’habitació de l’hotel. L’afluència es manté, però el consum decau de forma manifesta.

Però no tot queda aquí. A les Illes Balears, per la seva banda, la paradoxa és encara més punyent. Només fins al juliol, més de nou milions de passatgers hi han aterrat—una xifra gairebé equivalent a tot el 2024—, però alhora els negocis de restauració han vist reduïda la seva facturació entorn del 30%. Les terrasses, que haurien d’estar plenes a vessar, es mostren a mig gas, i la imatge del turista “dièsel” es consolida: aquell visitant que omple carrers i carreteres, però que gasta poc perquè bona part del pressupost ja s’ha destinat al vol i a l’allotjament. Les estades, que abans rondaven els deu dies, ara s’han escurçat a cinc, un fet que accentua encara més la fugacitat de la seva empremta.

Les dades de l’INE i l’Idescat ratifiquen aquesta mateixa impressió: comptabilitzem més turistes però també menys pernoctacions. És a dir, el país atrau més visitants que mai, però aquests hi passen menys temps, gasten menys i aporten menys valor. Absurdament, celebrem xifres d’afluència i ens mirem de perfil la feblesa del consum i la precarietat estructural que s’oculta rere la façana de l’èxit.

Molts restauradors constaten una davallada d’ingressos, mentre els visitants prefereixen omplir bosses al supermercat i consumir-les al carrer o a l’habitació

I és aquí quan sorgeix la pregunta incòmoda: quin futur pot tenir un país que s’agenolla davant el turisme i n’adapta els hàbits, la singularitat i fins i tot la llengua? Quina prosperitat ofereix un model que transforma els barris en escenaris per a visitants efímers i expulsa els veïns de tota la vida, incapaços d’assumir uns lloguers desbocats a conseqüència de la pressió turística? Quin sentit té preconitzar l’orgull nacional quan la llengua pròpia del país es dilueix en les cartes dels restaurants i en les converses comercials que prioritzen l’anglès o el castellà?

Catalunya viu sotmesa a una dependència econòmica que condiciona la resta d’àmbits. Evidentment, no podem negar la realitat: el turisme, avui, és el motor per excel·lència que impulsa el creixement del país. I, malgrat el palpable retrocés, ens entossudim a continuar alimentant un monocultiu econòmic que qualsevol economista consideraria un mal negoci.

Catalunya no pot viure ni dependre d’un sol sector. Apostar-ho tot a una sola carta i confiar la riquesa col·lectiva a una activitat estacional, fràgil i sotmesa a la volatilitat del mercat internacional és una vulnerabilitat estructural.

El problema no és només econòmic, sinó també social i cultural. Les protestes que esclaten cada estiu a Barcelona, Palma o Eivissa no són un caprici veïnal: són el crit d’una societat que veu com la massificació erosiona la qualitat de vida, degrada l’espai públic i arracona allò que la feia única. Una societat que viu de cara al turista i d’esquena a si mateixa.

La pandèmia ja ens va posar davant del mirall: sense turisme, l’economia catalana va quedar al descobert. I, què n’hem après, d’aquell ensurt? Res

Quants països moderns poden permetre’s el luxe de fonamentar el seu progrés en la precarietat dels treballadors temporers o en el consum efímer dels visitants d’un cap de setmana? La pandèmia ja ens va posar davant del mirall: sense turisme, l’economia catalana va quedar al descobert. I, què n’hem après, d’aquell ensurt? Res, absolutament res. Hem continuat a la mateixa roda del hàmster: a festejar un creixement de façana que s’esquerda per dins.

Qui s’atrevirà a dir prou? Qui tindrà el coratge de qüestionar aquest model que ens engabia? Les elits econòmiques, massa avesades als beneficis immediats, no semblen disposades a renunciar-hi. I els governs, atrapats en la temptació d’exhibir dades a curt termini, fugen de decisions de llarg abast. Aleshores, què esperem? Ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra? No en tenim prou amb els efectes catastròfics del canvi climàtic, que avui ja no tenen volta enrere per la nostra inacció i permanent negació?

Urgeix un veritable canvi de rumb que aposti per pilars sòlids. La indústria manufacturera, encara capaç de generar ocupació estable i exportacions de valor afegit. La recerca i la innovació tecnològica, que han d’esdevenir l’eix de progrés del país, amb inversions que acaparin i retinguin el millor talent. L’economia de la salut, posant l’accent en la biotecnologia, la medicina digital i la recerca mèdica. I, per descomptat, els sectors de l’energia i la sostenibilitat, ecosistemes clau si volem estar a l'altura dels reptes europeus.

Però avui, lamentablement, res no es mou. Perpetuem la contradicció. Celebrem rècords de visitants, però ens trobem amb terrasses buides. Presumim d’afluència internacional, però les pernoctacions s’aprimen. Exalcem la riquesa que genera el sector, però tolerem la precarietat laboral i la pèrdua de singularitat cultural que comporta.

No podem encadenar Catalunya a un monocultiu turístic que, tard o d’hora, ens abocarà a la decadència

La fragilitat del nostre model econòmic no és una ficció ni una excusa per generar debat. El risc no és futur: és avui. No podem encadenar Catalunya a un monocultiu turístic que, tard o d’hora, ens abocarà a la decadència. Cal construir i treballar per la Catalunya del futur, una Catalunya d’oportunitats reals.

Altrament, serem simplement això: un aparador al servei de qui ens visita, sense singularitat ni dignitat, amb un futur condemnat a la precarietat, buit de talent i de prosperitat. I, irremeiablement, deixarem de ser un referent al mapa del món.