Durant anys, la Xina va ser celebrada com el bressol d'una elit tècnica imbatible. Un país on el poder polític i econòmic semblava estar en mans d'enginyers, on cada pla quinquennal prometia megaprojectes, innovació tecnològica i autosuficiència industrial. Vint milions d'enginyers, segons algunes estimacions, i centenars de milers d'estudiants de ciència i tecnologia secundant-los. Tots darrere d'una obsessió nacional per construir, fabricar i escalar. Però avui, darrere d'aquesta maquinària, el que treu el cap és el buit: fàbriques sense compradors, desenvolupaments urbans deserts, visats especials per importar cervells que el mateix sistema no pot formar, i una joventut que vol programar aplicacions, no operar torns ni dirigir plantes.

La Xina té massa enginyers i no té on posar-los. La realitat és més brutal que qualsevol narrativa: les seves indústries estan saturades, la construcció es va aturar, els productes s'abarateixen, la productivitat no s'enlaira i els joves formats per fabricar el futur no volen ni acostar-se a una línia de producció. Només el 8% dels graduats desitja treballar en manufactura. Molts prefereixen escriure codi, fer diners amb startups o entrar a l'Estat. I dels que estudien enginyeria o ciència, només un terç es dedica a alguna cosa mínimament relacionada. És un fracàs estructural: no falta talent, sobra disseny equivocat.

La Xina té massa enginyers i no té on posar-los. Només el 8% dels graduats vol treballar en manufactura

El règim insisteix a mantenir el pes de la indústria en el PIB, mentre la resta del món gira cap als serveis, les idees i els algoritmes. La Xina es va quedar amb la carcassa de la revolució industrial i amb l'ambició del segle XX, però va perdre el tren del valor afegit intangible. Exporta ponts però importa microxips. Té satèl·lits, però no domina el programari. S'ufana dels seus trens d'alta velocitat, però els seus joves no poden pagar-se una casa. I quan intenta atraure talent global, ho fa amb visats que ofenen els seus propis graduats, a qui se'ls dona a entendre que no estan a l'altura.

El país que prometia dominar el món amb acer, formigó i precisió tècnica s'enfronta avui a un carreró sense sortida. Perquè les lleis del desenvolupament són més dures que qualsevol consigna del partit. A mesura que un país enriqueix la seva població, la gent gasta menys en objectes i més en experiències, serveis, salut i educació. L'enginyeria com a motor perd rellevància. La Xina ho sabia: durant anys va acceptar el gir cap al sector terciari, però la por a la dependència externa, amplificada per les sancions nord-americanes, la va empènyer de nou al pou de l'autarquia industrial.

El país que prometia dominar el món amb acer, formigó i precisió tècnica s'enfronta avui a un carreró sense sortida

El que queda és una imatge buida: una superpotència d'enginyeria que no pot resoldre els seus colls d'ampolla, una nació de constructors sense demanda, un exèrcit de tècnics sense destí. És la Xina que espanta més pel que projecta que pel que concreta. Una Xina fantasma, que es dilueix al contacte amb la realitat.

Les coses com són.