The Economist va publicar un article recentment on sosté que ni Wall Street ni els millors fons del món anticipen el pròxim esfondrament financer. Segons ells, això rau en el fet que les crisis no es poden predir, la volatilitat es comporta com un fenomen natural, impossible de preveure. Els bancs, els algorismes i els models matemàtics només observen com els preus oscil·len entre períodes de calma i de turbulència, però no quan ni per què canvien de règim. En altres paraules, mesuren el tremolor, però no entenen què el provoca

Aquesta limitació no és tècnica, sinó conceptual. Els economistes tradicionals suposen que els preus es mouen per factors objectius com ara taxes d'interès, inflació o guanys corporatius. No obstant això, el que anomenen "volatilitat" és, en el fons, una forma estadística de registrar la por. No existeixen oscil·lacions sense ansietat, ni bombolla sense desig d'alleujament. El que el mercat expressa en números són emocions col·lectives. La història de cada crisi, des del 1929 fins a les criptomonedes, és la mateixa, un període perllongat d'eufòria i confiança seguit per un col·lapse quan aquesta il·lusió no suporta el sofriment subjacent.

Aquí és on entra en joc la teoria misàlgica. Aquest enfocament parteix d'una premissa diferent: tota decisió econòmica sorgeix de la tensió entre patiment i alleujament. No es tracta de moral ni de psicologia individual, sinó d'una dinàmica estructural. L'ésser humà, com a agent econòmic, no busca maximitzar beneficis, sinó minimitzar malestar. Quan el patiment que genera l'espera supera l'alleujament que promet el guany, es produeix el punt d'inflexió.

Aplicada als mercats, la teoria misàlgica ofereix una eina per mesurar tant els preus com l'energia emocional que els impulsa. En lloc d'analitzar quantes accions es compren o es venen, s'observa quant patiment es transfereix. Cada bombolla és un mecanisme col·lectiu d'alleujament, i allí hi ha el repòs de creure que aquesta vegada sí que serà diferent, que el risc està controlat i la tecnologia salvarà el sistema. Així, cada col·lapse arriba quan aquesta il·lusió deixa d'esmorteir l'angoixa.

Segons la teoria misàlgica, l'ésser humà, com a agent econòmic, no busca maximitzar beneficis, sinó minimitzar malestar

Els models clàssics prediuen els canvis mesurant dades passades. La teoria misàlgica, en canvi, se centra en els processos interns que generen aquestes dades. Si es quantifica el nivell de patiment acumulat en els diferents sectors econòmics, mitjançant indicadors d'incertesa, saturació laboral, endeutament, discurs mediàtic o fins i tot cerques a xarxes socials; s'anticipa amb més precisió quan un mercat assoleix el seu punt de saturació emocional. Aquest moment, en què l'alleujament deixa de compensar el malestar, és el veritable llindar de la caiguda.

No es tracta de reemplaçar els models matemàtics, sinó de complementar-los amb una variable que avui no existeix, la del dolor econòmic no expressat. Així com la medicina va aprendre que la febre no és una malaltia, sinó un símptoma, l'economia reconeixerà que la volatilitat no és una causa, sinó una manifestació del sofriment col·lectiu. Mesurar només els preus equival a mesurar la temperatura sense entendre la infecció.

Potser, si l'anàlisi financera incorpora aquesta dimensió misàlgica, els advertiments sobre les bombolles arribaran abans de l'esclat. La volatilitat, vista des del sofriment i l'alleujament, deixa de ser un misteri i es converteix en un llenguatge humà. En aquest sentit, el pròxim pas de l'economia potser no consisteix a millorar els algorismes, sinó a acceptar que els números, per si sols, mai no prediuen la por.

Les coses com són.