Ens hem acostumat a observar les dades del mercat de treball i atur amb certa complaença, ajudats per la sempre predisposada classe política dirigent i, certament, per una evolució quantitativament positiva si es té en compte d’on venim. Queda ja lluny aquella taxa d’atur catalana del 24,4% del 1r trimestre del 2013 (26,9% a Espanya).

Però això no ens hauria de despistar dels enormes problemes que arrossega el nostre mercat de treball. A hores d’ara, Espanya és l’estat de la UE amb la taxa d’atur més alta amb un 10,5% que compara molt malament amb el 5,9% de mitjana europea, amb Alemanya amb tots els seus problemes (3,7%), o la majoria dels països de l’est i centreeuropeus, amb taxes que oscil·len entre el 3% i el 5%. No és cap consol que Catalunya estigui entre 2 i 3 punts per sota de la mitjana espanyola (8,2% en la darrera enquesta de població activa del tercer trimestre del 2025). Particularment punyents són les dades de l’atur juvenil (menors de 25 anys) amb un 25,4% (20,7% en el cas català).

Com pot ser això en un estat que està creant 560.000 nous llocs de treball (90.000 a Catalunya) en els darrers quatre trimestres?

Hi ha diverses raons que expliquen l’aparent paradoxa. Una d’elles és l’enorme flux migratori que fa que el mercat de treball rebi una constant aportació de nous treballadors que el mercat no pot absorbir completament, de forma que la taxa d’atur presenti una resistència a baixar. L’exemple és aquest mateix darrer trimestre en què, segons l'EPA (enquesta de població activa de l’INE), s’han creat a tot l’estat 118.400 nous llocs de treball i, al mateix temps, l’atur ha augmentat en 60.000 persones més, augmentant la taxa en 0,2 punts. Però, aquesta situació que, en principi, i debat migratori a banda, no és necessàriament dolenta, no hauria d’amagar els altres grans problemes estructurals del mercat de treball i sobre els que cal actuar amb major eficàcia que la mostrada fins ara.

Ens hem acostumat a observar les dades del mercat de treball i atur amb certa complaença, però arrossega enormes problemes

El primer és el desajust entre oferta i demanda laborals, o entre les necessitats que requereixen les empreses i institucions i els perfils dels qui vol accedir al mercat.

Manpower Group, un grup global de gestió de recursos humans i talent, elabora anualment un índex mundial que reflecteix la valoració que fan els empresaris sobre la dificultat de trobar i incorporar els perfils que necessiten per a les seves organitzacions. Tot i una petita millora en el darrer any, el 2025, en el cas espanyol, se situava en un 75% venint d’un 14% el 2015, amb un empitjorament major que el de la majoria de països. Una dada més nostrada: en el cas català, segons l’enquesta trimestral de cost laboral (ETCL) que elabora l’INE, Catalunya presenta el 29,6% de les vacants de difícil cobertura de tot l’Estat –dada del 4t trimestre del 2024, i es consideren vacants de difícil cobertura les que triguen 90 dies o més. Si es compara amb el percentatge d’ocupació que representa de tot l’estat, el 17,6%, la conclusió és òbvia.

Aquest desajust afecta tant les posicions d’alt nivell de qualificació com a les intermèdies o, fins i tot, algunes més baixes. Són públiques les dificultats per cobrir llocs d’alt nivell formatiu relacionats amb els estudis STEM (Science, Technology, Engineering, Mathematics) com també altres posicions menys qualificades (conductors de camions, cambrers...). La manca de candidats amb la qualificació i formació necessàries és la causa que predomina de forma aclaparadora segons la mateixa ETCL abans esmentada, encara que també influeixin les condicions de treball o altres. Només cal comparar els diferents perfils formatius dels nostres ocupats comparats amb el nostre entorn proper:

Es pot constatar clarament que els dos perfils formatius extrems són molt superiors als dels països europeus, tant per la part inferior (fins 1a etapa de l’ESO –fins 3r ESO-) com per l'educació superior (FP superior, graus, màsters i doctorats) i, per tant, amb una notabilíssima manca de perfils formatius intermedis (batxillerat i cicles formatius no superiors). Aquesta característica ja apunta a una enorme manca de tècnics intermedis.

Cal una necessària i major coordinació entre empresariat, serveis d’ocupació i autoritats educatives, i encara que alguns els soni malament, una certa planificació a mitjà termini de les necessitats acompanyada d’estímuls positius per dirigir els nostres estudiants a les capacitacions professionals i universitàries més necessitades. Això, i un major esforç empresarial de formació continuada dels treballadors actius. Un exemple, molt frustrant per la imprevisió demostrada, el constituirien les repetides crides d’atenció que el Col·legi de Metges de Barcelona ha anat fent respecte de la manca actual i futura de facultatius a la que ens enfrontem, reconeguda finalment pel president de la Generalitat encara que s’hagi oblidat d’esmentar que un metge triga deu anys a formar-se. És a dir, que l’augment anunciat del 50% de places del grau en Medicina fins al 2031, si finalment arriben, trigarem més de quinze anys a notar-lo.

És sabut que la probabilitat de recol·locació d’un aturat disminueix dràsticament a partir de l’any en la situació d’atur

Una altra pota del problema són els serveis d’ocupació, malgrat els intents de reforma i millora que s’han dut a terme i les majors dotacions pressupostàries des d’ençà que hi ha els Fons Next Generation. Segons les estadístiques del SEPE (Servicio Público de Empleo Estatal) només el 2,0% de les col·locacions es fan amb oferta prèvia de l’empresari i Catalunya presenta la proporció més baixa amb només un 0,4%, segons dades dels darrers dotze mesos. I cal tenir en compte que, segons l’INE, només el 19,8% dels aturats acudeix a l’oficina pública d’ocupació en demanda de llocs de treball, bàsicament obligats per tenir dret a alguna prestació.

És sabut que la probabilitat de recol·locació d’un aturat disminueix dràsticament a partir de l’any en la situació d’atur. La proporció d’aturats que excedeixen aquest llindar també podria ser una mesura de l’eficàcia dels serveis d’ocupació. Concretament, segons Eurostat, l’agència estadística europea, el cas espanyol presenta la segona pitjor dada, després de Grècia, en la taxa d’atur de llarga durada (la que passa d’un any), afectant un terç dels aturats. A més, aquesta caiguda de la probabilitat de trobar feina a partir de l’any és d’un 74,3%, sent la setena pitjor dada dels 27 estats de la Unió Europea.

Tot l’anterior és només un tast dels diferents problemes pendents de resoldre del nostre mercat de treball. Ho podríem ampliar a altres com la baixa productivitat, l’elevat absentisme, regulacions rígides o desincentivadores i l’excessiva dependència de sectors d’alta temporalitat, baix valor afegit i salaris baixos. Hi ha molta llana per cardar i poc debat públic.