Durant els últims temps, una part notable de l’esquerra espanyola – amb Podemos al capdavant – ha convertit Mercadona en l’enemic perfecte. És una empresa molt gran, visible, quotidiana i fàcil de simplificar en un relat polític que necessita culpables clars per explicar per què cada vegada costa més arribar a final de mes. El relat és simple i entenedor: si els preus pugen, algú s’està enriquint massa. I si algú s’enriqueix massa, la solució és crear una alternativa pública que “posi ordre” al mercat. El problema és que aquest raonament, malgrat ser efectiu com a consigna, és fals. Per una banda, el sector de la distribució alimentària és un dels més competitius que existeixen, amb marges tradicionalment baixos. Mercadona no és una excepció: opera amb marges nets reduïts, al voltant del 3%, gràcies a una eficiència operativa molt superior a la mitjana. Aquest no és un detall menor: ven barat no perquè sigui altruista, sinó perquè pot fer-ho gràcies a haver apostat – igual que altres actors com BonÀrea – per una cadena logística optimitzada, per un assortiment amb menys referències que altres cadenes, per la marca pròpia, per un model basat en la rotació ràpida d’estoc i en el volum elevat. Són decisions empresarials poc glamuroses, però molt efectives a l’hora de possibilitar qüestions com que milions de llars amb problemes seriosos per arribar a final de mes puguin poden omplir el carro de la compra amb torrons i neules. 

Per altra banda, cal recordar que les empreses públiques no operen amb els mateixos incentius que les privades. No tenen la mateixa pressió per reduir costos, ni la mateixa capacitat d’adaptació, ni pateixen les conseqüències reals de la mala gestió. Quan una empresa privada s’equivoca, perd clients i beneficis. Si ho fa una empresa pública, acostuma a rebre més pressupost, generant grans forats de dèficit que mai haurien arribat a succeir al sector privat. Vivim envoltats d’exemples d’aquest fenomen: des de Correus (els competidors privats com Seur o DHL tenen beneficis) fins a Paradores, una de les poques cadenes hoteleres que actualment presenta números vermells.

Assenyalar una empresa privada com a responsable del col·lapse de la classe mitjana, com a origen de la creixent dificultat per arribar a final de mes, evita l’incòmode debat entorn l’evident fet que una part substancial de la societat ha patit una abrupta pèrdua de poder adquisitiu. Si bé és un problema atribuïble a raons globals, com un clima general d’inflació elevada, també hi juguen un paper important les raons nacionals, com una fiscalitat creixent; uns costos laborals disparats amb greus problemes d’absentisme i els seus costos associats, que es prorrategen entre tota la classe activa; fortes pujades del salari mínim i regulacions que requereixen adaptació empresarial cara, com el famós Verifactu o la llei d’envasos. Segons un estudi de Funcas, el fet de no haver deflactat l’IRPF – és a dir, el fet de mantenir els llindars de cada tram basats en una xifra absoluta de renda, que no s’ha actualitzat sobre la base de la inflació, fent que tothom pugi de tram si el seu salari ha augmentat per compensar parcialment la mateixa – ha generat uns ingressos extra de 9.800 euros anuals a l’estat espanyol, bàsicament ajudats per la classe mitjana. Malauradament, els conceptes com ‘deflactació’ són complexos d’explicar, i aquesta dificultat de comprensió obre la porta al triomf de simplificacions populistes de tota mena. 

L’obsessió amb Mercadona diu més sobre la pobresa del debat que sobre la mateixa empresa. Demonitzar a l’actor més visible per espolsar-se les responsabilitats polítiques no resultarà útil per abaratir el cost de la vida ni per millorar el benestar. Si realment es vol ajudar el consumidor, la resposta evidentment no és crear una cadena de supermercats públics sinó avançar cap a menors costos d’adaptació regulatòria, tallar la cascada de costos salarials (per exemple, posant límits als abusos d’absentisme i baixes no justificades o fent una gestió honesta dels trams d’IRPF) i fer una reflexió sobre fins a quin punt la política està contribuint al problema que diu voler resoldre. Probablement aquesta reflexió podria tenir un perímetre major al de penjar el mort del cost de la compra a Mercadona, i incloure altres qüestions com l’absurda cursa per tapar esquerdes al topall de preus de lloguer: talment com en el cas del cost de la cistella de la compra, les solucions proposades semblen més orientades a oferir una explicació simple a un problema complex malgrat saber que el que es proposa serà del tot inefectiu per resoldre la qüestió de fons. Aleshores, no ens ha de sorprendre que inevitablement s’acabi generant frustració en tot el que es toca. Potser estem a temps d’afegir a la carta als Reis un últim desig: moure’ns menys partint de preteses bones intencions o explicacions simples de fenòmens complexos, i més d'acord amb l’efectivitat de les polítiques públiques.