Hi ha una cosa que Catalunya sap fer extraordinàriament bé: celebrar rècords turístics. Cada vegada que es publiquen les xifres de visitants, tornem a escoltar el mateix discurs triomfalista, acompanyat de titulars grandiloqüents, felicitacions institucionals i una satisfacció que sembla donat per fet que, com més persones ens visiten, millor funciona la nostra economia. Però potser ha arribat el moment de fer-nos una pregunta força menys complaent. De què serveix batre rècords de turistes si no som capaços de garantir que les generacions que venen puguin viure, treballar i prosperar al país que els ha vist néixer?

Segons l'Estadística de Moviments Turístics en Fronteres (FRONTUR), elaborada per l'Institut Nacional d'Estadística (INE) i publicada el 4 de novembre del 2026, Catalunya va rebre aproximadament 16,4 milions de turistes internacionals entre gener i setembre, un 4% més que durant el mateix període de l'any anterior. Una xifra que la situa al capdavant de les comunitats autònomes de l'Estat i que torna a alimentar el relat d'una destinació que sembla no tenir sostre. I no seré pas jo qui negui la importància d'una activitat que genera ocupació, ingressos fiscals i oportunitats empresarials. Ara bé, una cosa és reconèixer-ne la contribució i una altra, molt diferent, convertir-la en una mena de salvavides permanent al qual aferrar-nos cada vegada que hem de parlar del nostre futur productiu.

Catalunya no és, ni hauria d'aspirar a ser, únicament una destinació turística de primer ordre. Som un país amb tradició industrial, universitats, centres de recerca, empreses exportadores, emprenedors i professionals qualificats que podrien situar-nos entre les economies europees més innovadores. I, tanmateix, continuem sent un país on resulta més fàcil celebrar la inauguració d'un hotel que explicar per què tantes iniciatives empresarials innovadores tenen dificultats per créixer, accedir al finançament i competir internacionalment. Potser perquè una cinta inaugural proporciona una fotografia immediata, mentre que construir una potència tecnològica exigeix una visió que va molt més enllà d'una legislatura.

No ens equivoquem. El turisme no és el nostre enemic. El problema és haver-nos acostumat a confondre l'arribada de visitants amb el progrés del país. Un hotel ple pot ser un negoci magnífic, però no constitueix, per si sol, la prova que una economia sigui més competitiva. Una temporada excepcional pot millorar els comptes de moltes empreses sense que això impliqui necessàriament salaris més elevats, habitatges més accessibles o una productivitat superior. I si l'activitat creix mentre els costos de viure al territori augmenten i una part dels treballadors continua tenint dificultats per arribar a final de mes, potser convindria revisar què estem celebrant exactament.

Catalunya bat rècords de turistes, però el futur del país no es pot construir només omplint hotels

És cert que Catalunya disposa d'una economia diversificada i que seria manifestament injust afirmar que tot depèn del turisme. Precisament per això em sembla encara més difícil justificar que els grans rècords de visitants continuïn ocupant tant d'espai en el nostre relat d'èxit. Catalunya té alternatives reals, no simples aspiracions dibuixades en un pla estratègic que acabarà oblidat en algun calaix.

Les ciències de la vida i la salut en són una demostració especialment reveladora. Segons l'Informe de la BioRegió de Catalunya 2025, elaborat per Biocat i presentat el febrer del 2026, aquest ecosistema agrupa 1.650 empreses i 94 institucions de recerca, representa el 7,6% del PIB català i va captar 517 milions d'euros d'inversió en empreses emergents i en fase de creixement durant el 2025. No parlem, doncs, d'un sector incipient, sinó d'un teixit empresarial i científic amb capacitat per desenvolupar tractaments, generar patents, exportar tecnologia i crear ocupació especialitzada. I, malgrat tot, encara ens costa convertir una part d'aquest potencial en grans companyies arrelades al territori.

Com podem tenir investigadors de primer nivell i permetre que una part del valor econòmic de la seva feina acabi materialitzant-se lluny de Catalunya? Per què som capaços de formar talent, però no sempre d'oferir-li les condicions perquè desenvolupi aquí tota la seva trajectòria? La resposta és incòmoda perquè no podem atribuir-ho tot a una manca de recursos. També hi intervenen la fragmentació empresarial, les dificultats per accedir a finançament en les fases de creixement i una connexió encara millorable entre universitats, centres de recerca i empreses. Celebrem l'excel·lència científica, però no sempre sabem transformar-la en poder industrial.

De cap de les maneres proposo que deixem de rebre turistes per dedicar-nos exclusivament a fabricar medicaments. Seria una simplificació absurda. El que qüestiono és l'ordre de les nostres prioritats i la facilitat amb què ens conformem amb activitats que ja funcionen, en lloc d'assumir els riscos necessaris per desenvolupar-ne d'altres amb un potencial més elevat de transformació. El problema no és tenir massa hotels. És no tenir prou ambició per convertir el coneixement en riquesa productiva.

Catalunya té alternatives reals, no simples aspiracions dibuixades en un pla estratègic que acabarà oblidat en algun calaix

La computació avançada, la intel·ligència artificial, la ciberseguretat, els semiconductors i la indústria vinculada a la sostenibilitat haurien de formar part d'una aposta de país molt més decidida. No n'hi ha prou amb organitzar congressos internacionals, exhibir prototips o anunciar que Barcelona és un gran pol tecnològic. El que realment importa és quantes empreses neixen d'aquest coneixement, quantes aconsegueixen créixer sense haver de traslladar els seus centres de decisió i quantes ocupacions de qualitat som capaços de mantenir al territori. Perquè una cosa és ser l'aparador de la innovació i una altra, i força més exigent, és ser-ne els protagonistes.

Una economia no es transforma a cop d'eslògan. Necessita sòl industrial, energia competitiva, infraestructures fiables, finançament, menys obstacles administratius i una administració que entengui que el temps també és un cost empresarial. Necessita, sobretot, abandonar aquesta fascinació per anunciar projectes i començar a exigir resultats. Quantes iniciatives estratègiques hem presentat amb grans titulars sense preguntar-nos, cinc anys després, quines empreses, quins llocs de treball i quin retorn econòmic han generat? I encara més incòmode: quants responsables polítics estarien disposats a assumir les conseqüències d'una política industrial que no hagués complert els objectius anunciats?

També hauríem de recuperar una certa ambició per produir. Catalunya no pot resignar-se a ser un territori on cada volta resulta més fàcil consumir que fabricar, importar que transformar o especular amb els espais disponibles que destinar-los a activitat productiva. La producció local no significa tancar fronteres ni pretendre fabricar-ho tot a casa, sinó preservar capacitats industrials, reforçar les cadenes de subministrament i evitar dependències innecessàries en sectors estratègics. I la sostenibilitat hauria de deixar de ser un adjectiu recurrent en les campanyes institucionals per esdevenir una oportunitat industrial vinculada a l'eficiència energètica, l'economia circular, la gestió de l'aigua i les noves tecnologies ambientals.

Però aquesta transformació també exigeix una autocrítica empresarial que sovint preferim evitar. No podem reclamar una economia més innovadora mentre continuem considerant la formació una despesa prescindible, la digitalització una incomoditat i la inversió tecnològica una decisió que sempre es pot ajornar. I, per descomptat, tampoc podem exigir salaris europeus sense afrontar seriosament el repte de la productivitat. Volem competir per ser els més barats o per ser els millors? Perquè un país que competeix retallant costos difícilment podrà oferir salaris dignes i carreres professionals atractives. Potser el problema no són els sous, sinó el model de negoci.

Celebrem l'excel·lència científica, però no sempre sabem transformar-la en poder industrial

Tampoc no podem ignorar l'impacte territorial del model turístic. Quan una ciutat o una comarca depèn excessivament dels visitants, els habitatges, els comerços i fins i tot l'espai públic acaben adaptant-se més a les necessitats dels turistes que a les dels residents. I aquí apareix una contradicció difícil de justificar: de què serveix tenir els hotels a vessar si els treballadors que els mantenen oberts no es poden permetre viure a prop de la feina? Una economia que genera riquesa, però no aconsegueix transformar-la en benestar per a la població, té un problema que cap rècord turístic no pot dissimular.

El turisme ha de continuar formant part de la nostra economia, naturalment, però potser hauríem de començar a valorar-ne l'èxit amb indicadors diferents. Menys obsessió pel volum i més atenció a la despesa per visitant, la qualitat de l'ocupació, la desestacionalització, la rendibilitat empresarial, l'impacte ambiental i la convivència amb la població local. Créixer no hauria de significar necessàriament rebre més persones, sinó generar més valor amb els recursos disponibles.

M'agradaria veure que celebrem amb la mateixa intensitat l'aparició d'una empresa industrial que exporta a cinquanta països, una patent que arriba al mercat, una start-up que es converteix en una gran companyia o una tecnologia desenvolupada aquí que aconsegueix transformar un sector productiu. Perquè darrere d'aquests èxits hi ha coneixement acumulat, inversió, competitivitat i oportunitats de futur. I si realment volem que aquestes històries deixin de ser excepcionals, caldrà facilitar el creixement de les empreses que creen valor i deixar de confondre l'emprenedoria amb una successió de concursos, premis i fotografies.

El més preocupant és que no ens manca talent ni tradició empresarial ni capacitat científica. Ens falta convertir aquests actius en una prioritat compartida i amb una visió que sobrevisqui als cicles electorals. Això demana decisions que no sempre seran populars, perquè apostar per la indústria, la recerca o la tecnologia implica acceptar terminis llargs, riscos i resultats que no arriben necessàriament abans de les pròximes eleccions. Però si no estem disposats a assumir aquest esforç, potser hauríem de deixar de parlar de transformació econòmica i reconèixer que ens resulta molt més còmode administrar el present que construir el futur.

No ens manca talent ni tradició empresarial ni capacitat científica. Ens falta convertir aquests actius en una prioritat compartida

Catalunya no ha de renunciar al turisme. Catalunya, però, ha de deixar de comportar-se com si el seu èxit fos suficient per garantir-nos el futur. No podem continuar mesurant les nostres ambicions amb el nombre de maletes que travessen l'aeroport mentre ens costa transformar tot el potencial científic, industrial i emprenedor que tenim a l'abast.

El gran repte de Catalunya no és que el món ens visiti any rere any. El veritable desafiament és aconseguir que aquest mateix món també vulgui comprar allò que produïm, usar allò que inventem i invertir en allò que nosaltres, des de casa, som capaços de construir.

I si d’aquí a vint anys el nostre principal motiu d’orgull és que cada vegada ens visiten més turistes, haurem d’admetre que, mentre el món avançava, nosaltres estàvem massa ocupats fent el “check-in”.