Una sentència de finals de juliol del Tribunal Suprem marcarà un abans i un després per a moltes empreses familiars a Espanya. Es tracta de la sentència 956/2025, relativa a la reducció del 95 % a l’Impost de Successions i Donacions per a empreses dedicades a l’arrendament d’immobles. El contingut? Molt clar: l’Administració no pot aplicar la norma amb discrecionalitat si aquesta ja estableix condicions objectives.

En aquest cas, la llei exigia quelcom tan específic com tenir contractat un treballador a jornada completa amb contracte laboral perquè els arrendaments d’immobles tinguessin la naturalesa d’activitat econòmica i no de rendiment patrimonial. El Suprem ho ha dit sense embuts: si es compleix el que estableix la norma, l’Administració no pot denegar beneficis fiscals amb arguments interpretatius subjectius. I adverteix: quan això passa, es vulnera la seguretat jurídica.

No és una qüestió menor. El concepte de seguretat jurídica hauria de ser sagrat en qualsevol economia avançada. No parlem només d’aquest cas concret (que afecta milers d’empreses familiars i patrimonis gestionats legalment), sinó d’un patró de comportament institucional que es repeteix des de fa anys a Espanya.

Al nostre país, la inseguretat jurídica té dues vessants.

La primera és la discrecionalitat en la interpretació de normes clares. Quan una llei estableix requisits objectivament mesurables, no correspon a una administració pública (sigui estatal, autonòmica o local) decidir, segons els seus criteris, si allò aplicable ho és o no “de veritat”. La llei no és una suggerència. I quan s’interpreta segons convingui, deixa de ser llei per convertir-se en poder arbitrari.

Això s’està tornant massa habitual a Espanya i s’ha convertit en una eina per controlar la ciutadania a través de la por a la multa o a la sanció.

La segona vessant, més profunda, és la inestabilitat normativa crònica. Massa vegades, les regles del joc canvien sense avís previ, i en sectors que requereixen decisions a molt llarg termini. El cas més flagrant el vam viure fa anys amb la retallada abrupta als incentius a les energies renovables. L’Estat primer va incentivar amb força aquestes inversions i, quan moltes ja estaven en marxa, va eliminar els beneficis d’un dia per l’altre.

Aquell moviment va espantar fons sobirans de l’Orient Mitjà que havien apostat per Espanya basant-se en aquelles garanties. I molts d’ells, literalment, se’n van anar amb la promesa de no tornar. Per què? Per revenja? Per venjança? No. Per desconfiança.

Perquè quan un país no garanteix estabilitat normativa, es torna inviable per a qualsevol inversió que requereixi visió a 20, 30 o 50 anys. I aquest és exactament el tipus d’inversió que eren les renovables.

Aquesta mateixa lògica s’aplica a l’àmbit laboral, on el canvi continu de normes (moltes vegades redactades amb gran ambigüitat) afecta directament autònoms, pimes i petits empresaris. Hi ha reformes que, de fet, tenen un impacte econòmic amb caràcter retroactiu, modificacions en les modalitats de contractació, noves figures com els “falsos autònoms”, criteris difusos sobre acomiadaments procedents o improcedents…

Tot això crea un entorn d’incertesa que paralitza decisions.

Un petit empresari que tem que el marc canviï d’aquí a tres mesos, posposa les seves decisions. O directament renuncia a invertir. En lloc de créixer, es protegeix. En lloc de generar ocupació, busca no perdre el que té. Aquest és l’efecte silenciós però devastador de la inseguretat jurídica: desactiva el teixit productiu des de la base.

Cal recordar que la inseguretat jurídica no és una qüestió de partits. No és patrimoni del Partit Popular, ni del Partit Socialista, ni de cap altre grup. Aquest article no s’adreça a cap partit en especial, no es tracta de política.

És un patró estructural del nostre sistema institucional: governs que legislen en funció de la seva ideologia, sense continuïtat d’Estat, sense respecte als compromisos anteriors. Això espanta el capital pacient. L’industrial. El que genera ocupació i prosperitat. I no és possible una economia sòlida sense confiança. Les empreses poden adaptar-se a una fiscalitat alta o baixa. A una regulació més exigent o més flexible. Però el que cap empresa (ni economia) pot suportar és no saber a què atenir-se.

Per això, aquesta sentència del Suprem és més que una bona notícia per al teixit empresarial: és un advertiment general. Prou discrecionalitat i, a més, prou de saturar la justícia amb l’ús abusiu d’aquesta, que obliga el ciutadà a recórrer als tribunals per aconseguir el que l’Administració li denega interpretant les lleis al seu gust.

Aquesta sentència hauria de fer-nos reflexionar. Perquè l’absència de seguretat jurídica a través d’un excés de discrecionalitat no té cabuda en països seriosos.