Darrere de tot el desgavell polític, econòmic i institucional que Donald Trump ha deixat als Estats Units i al món, hi batega un somni profundament arrelat a la consciència americana: el de recuperar l'esplendor industrial perduda. El somni d’un país que torna a ser la fàbrica del món, que domina la manufactura avançada i retalla les seves dependències de la Xina i de la globalització. Però, és aquest somni factible o és una quimera?

El precedent històric: la Segona Guerra Mundial

Per entendre l’abast d’aquesta ambició cal mirar enrere. Els Estats Units van emergir com a superpotència després de la Segona Guerra Mundial, no tant per la seva capacitat militar —que sens dubte era considerable— com per la seva capacitat industrial, logística i d’innovació tecnològica.

Durant aquell conflicte, el país va transformar completament la seva economia per donar resposta a una guerra total. Ford va passar de fabricar cotxes a construir bombarders a un ritme mai vist. Les dones van entrar massivament a les fàbriques. I l’Estat, a través d’una planificació centralitzada, va coordinar una mobilització industrial sense precedents. Aquell període va suposar un dels salts tecnològics més accelerats de la història moderna, i va evidenciar el poder de l’Estat per transformar estructures productives senceres quan hi ha un propòsit clar i col·lectiu.

El cas actual: l’exemple dels smartphones

Però aquell model ja no existeix. Per il·lustrar la distància actual entre el somni i la realitat, observem el cas dels smartphones. Avui, els iPhones es fabriquen majoritàriament a la Xina, a través de la taiwanesa Foxconn, mentre que empreses com Xiaomi, Oppo o Huawei no només produeixen sinó que també innoven des de la base.

Aquest domini xinès no és fruit de mà d’obra barata, sinó de dues fortaleses essencials:

  1. L’expertesa tècnica acumulada al voltant de la manufactura de precisió.
    Tal com explicava recentment Tim Cook, si Apple hagués de traslladar la producció d’iPhones als EUA, tindria greus problemes per trobar enginyers d’utillatge especialitzats. Literalment, “hi cabrien tots en una habitació”. A la Xina, per contra, són milers, amb formació específica i experiència acumulada durant dècades. Aquest tipus de capital humà no es crea en un any. Necessita un ecosistema sencer de formació tècnica, trajectòries professionals sòlides i oportunitats de creixement industrial.
  2. La flexibilitat i adaptabilitat del sistema productiu xinès.
    Quan Apple va fer un canvi de darrera hora en el disseny de l’iPhone, Foxconn va poder reaccionar fent treballar milers de persones set dies per setmana i en torns de 16 hores. Aquesta capacitat de resposta ràpida, impensable a Occident per raons culturals i legals, és fruit d’un ecosistema empresarial integrat, jerarquitzat i hipercompetitiu.

Per si no fos prou, empreses com Xiaomi ja operen fàbriques fosques, completament robotitzades i sense presència humana. A més, marques com Oppo desenvolupen terminals altament sofisticats com el Find X8 Ultra, amb càmera d’un sensor d’1” ajustada per Hasselblad. Aquest nivell d’innovació en enginyeria de producte és ara com ara inassolible per la majoria de fabricants occidentals.

Més enllà dels mòbils: l’automòbil i la intel·ligència artificial

Aquest fenomen no es limita als telèfons. La mateixa tendència es reprodueix en altres sectors estratègics com l’automoció. Marques com BYD, Nio, XPeng o Geely estan redefinint l’equilibri global del sector, no només produint vehicles elèctrics competitius, sinó liderant en camps com el disseny de bateries, la integració de programari i la conducció autònoma.

Projectes com Apollo Go de Baidu, amb taxis autònoms ja operatius a diverses ciutats xineses, mostren fins a quin punt la Xina està avançant en àrees que fins fa poc dominaven empreses americanes com Tesla o Waymo.

Tot això és possible gràcies a un model d’innovació aplicada molt eficient. A la Xina, universitats, governs i empreses cooperen estretament. Els estudiants i investigadors passen filtres altament competitius, i el coneixement generat es trasllada amb rapidesa al teixit productiu. L’Estat, lluny de limitar-se a regular, actua com a arquitecte de l’ecosistema tecnològic.

Poden els aranzels aturar aquest procés?

I aquí tornem al somni. Pot un sistema com el dels Estats Units recuperar el lideratge industrial global a cop d’aranzel?

La resposta és clara: NO!

Els aranzels poden alentir importacions, protegir sectors puntuals, generar pressió política. Però no poden reconstruir una capacitat industrial que ha estat externalitzada i desmantellada durant dècades. No poden crear experts en utillatge de precisió, ni fomentar vocacions tècniques, ni recuperar la cultura de l’esforç i la manufactura que es va perdre en el procés de financerització de l’economia americana.

L’esperança: les grans disrupcions

Ara bé, això no vol dir que Occident estigui condemnat a la decadència. Les grans disrupcions tenen el poder de trencar jerarquies i obrir oportunitats. I actualment vivim tres disrupcions fonamentals:

  • La intel·ligència artificial generativa, que transforma el coneixement i l’automatització cognitiva.
  • Els robots humanoides, que poden modificar radicalment el concepte de mà d’obra.
  • La mobilitat elèctrica i autònoma, que reformula la mobilitat, el transport i la logística.

Quan hi ha una disrupció, l’expertise anterior deixa de tenir valor i cal tornar a començar. Aquesta és l’oportunitat real per a Europa i els EUA: no competir en els terrenys perduts, sinó crear els nous.

Ara bé, la tecnologia per si sola no fa miracles. Els canvis els fan les persones, i ho fan a través de les seves institucions, valors i cultura. I aquí és on Occident té un repte profund.

El factor cultural

Com deia Peter Drucker, “culture eats strategy for breakfast”. I això continua essent cert.

Els sistemes educatius occidentals han prioritzat l’individualisme, el curtterminisme i la comoditat davant l’exigència. Les administracions pateixen d’ineficiència crònica, les lleis sovint responen a dinàmiques populistes, i els incentius estan dissenyats per maximitzar resultats immediats sacrificant el benestar col·lectiu a mitjà i llarg termini.

Els aranzels poden alentir importacions, protegir sectors puntuals, generar pressió política. Però no reconstruir una capacitat industrial desmantellada

En canvi, a molts països asiàtics, i en especial a la Xina, es manté una cultura de sacrifici col·lectiu, disciplina, progrés nacional i exigència formativa. Són valors que poden no agradar-nos, però que donen fruits visibles.

És ara quan hem de construir l’expertise que configurarà les empreses i les organitzacions del s. XXI i farà obsoletes les actuals. Aquesta és la nostra oportunitat. Però hi ha un però, els canvis els fan els humans i no la tecnologia, i els humans els fan a partir dels seus valors i la seva cultura.

Potser, doncs, per competir de nou, Occident hauria de mirar cap a Àsia no només per veure on és el rival, sinó per aprendre a construir un futur alternatiu, basat en valors i una cultura de la innovació.