Durant uns quants cursos vam discutir a classe un cas sobre LeapFrog, una empresa nord-americana que dissenya, fabrica i ven joguines educatives, la majoria de les quals incorporen xips per emetre sons. Del cas m’interessava especialment la manera com Mike Wood, el fundador de l’empresa i creador d’alguns dels productes, va identificar l’oportunitat de negoci. Wood era soci d’un despatx d’advocats especialitzat en tecnologia que s’ocupava de constituir empreses, buscar inversors i sol·licitar patents per als seus clients emprenedors. A l’època en què ajudava el seu fill de tres anys a associar les lletres de l’alfabet amb els sons corresponents, un dels socis del bufet li va mostrar el prototipus d’un xip que es podia integrar en qualsevol producte per emetre sons. Per exemple, en les targetes per felicitar pels aniversaris, molt populars als EUA.

Wood va ‘connectar els punts’ (emprenedoria + xip + aprenentatge de l’alfabet) i va tenir un flaix d’inspiració: per què no dissenyem una joguina de plàstic amb les lletres de l’alfabet que incorporin un xip que emeti el so corresponent quan es premin? En els seus moments de lleure, Wood va desenvolupar un prototipus que va mostrar a diversos clients potencials i va constituir LeapFrog junt amb altres socis. El 1995 l’empresa va llançar al mercat el Phonics Desk, ‘l’alfabet que parla’, una mena de tauleta amb lletres que sonaven quan els infants les premien. En set anys l’empresa es va convertir en el tercer fabricant de joguines dels EUA, només per darrere de Mattel i Hasbro. El segon producte, el LeapPad, va ser la joguina més venuda als EUA durant la campanya de Nadal del 2000. S’hi podien inserir contes interactius i el dispositiu ‘parlava’ quan amb un punter tocaves una paraula o una imatge.

LeapFrog es va beneficiar d’un canvi en la pedagogia de la lectura cap a la fonètica que es va produir durant els anys noranta. Quan els infants aprenien a llegir s’emfatitzava la connexió entre lletres i sons. La companyia venia tant a famílies com a escoles, tot i que al principi va costar que les escoles es prenguessin seriosament la proposta d’una empresa de joguines. A més de convèncer els pares havien de convèncer els mestres. També va haver de lluitar contra les característiques intrínseques de la indústria de les joguines: mercat madur, vendes estacionals i impredictibles, articles de moda efímera, domini dels canals de distribució per part de cadenes i minoristes que ofereixen descomptes i preus baixos, competència asiàtica incipient...

Mike Wood era soci d'un despatx d'advocats quan va identificar l'oportunitat de negoci: va connectar els punts i va tenir un flaix d'inspiració

Abans de llançar un producte, LeapFrog es feia quatre preguntes: hi ha una necessitat d'aprenentatge? S'apliquen les millors pràctiques en aprenentatge? La tecnologia millora el procés d'aprenentatge? Els pares ho compraran a aquest preu? LeapFrog va fer alguns tries estratègiques interessants: generava ingressos pel dispositiu i pel contingut. T’hi podies subscriure i l’empresa et proporcionava contingut nou setmanalment. En contra del que era habitual a la indústria, la recerca i el desenvolupament estaven internalitzats. Tenia un consell assessor d’experts en educació i un terç de la plantilla tenia experiència en el sector educatiu.

Aquests dies he sabut que Mike Wood es va morir fa poc, a l’edat de 72 anys. Després d’uns anys de no dur el cas a l’aula he descobert també que es va jubilar el 2004, als 51 anys, quan LeapFrog va assolir el llindar dels mil empleats. Va deixar l’empresa perquè, segons ell, ja no es veia capaç de resoldre satisfactòriament els problemes que la gestió diària li plantejava. Però durant aquests anys ha estat fent allò que potser més l’omplia: com a mestre voluntari, ha ensenyat a llegir els infants d’una escola pública amb una majoria d’alumnes de famílies amb dificultats econòmiques. Òbviament, ho feia amb l’ajuda dels productes de LeapFrog, que comprava amb diners de la seva butxaca.

El final de la història és trist perquè Wood tenia Alzheimer i va prendre la decisió de morir a Suïssa, lluny de casa, on el suïcidi amb assistència mèdica és una pràctica legal.

La cultura emprenedora dels EUA està plena de relats com aquest. Narratives que a vegades ens presenten alguns emprenedors com a superherois, però a vegades ens expliquen la trajectòria de persones ordinàries que han fet coses extraordinàries.