Si és cert el tòpic que diu que totes crisis generen oportunitats, aprofitem les que poden venir de la situació d’incertesa i encariment de l’energia a causa de la guerra de l’Iran. Que vingui una crisi més o menys gran dependrà en bona part de la durada de la guerra i de les seves conseqüències en els països implicats, però sí que ens deixa lliçons de les quals hauríem de prendre nota.

Com amb la invasió d’Ucraïna, en la de l’Iran la primera i més ràpida conseqüència econòmica ha estat l’encariment de l’energia a causa del fre en les exportacions per part d’un país productor. El petroli i el gas s’han disparat en les últimes setmanes, amb alguna pujada diària de dos dígits. Abans de la invasió, el barril de Brent es pagava a uns 70 dòlars; ara supera els 100 dòlars. El gas també es va disparar, però després va retrocedir i acumula només una alça del 5%.

Aquestes pujades tenen un efecte automàtic en el preu de la benzina, els carburants, el gas natural i també l’electricitat, ja que hi ha part que es produeix amb gas i benzina. Això afecta tota l’economia, ja que impacta en cada baula de la cadena productiva: encareix la fabricació pels costos energètics, el transport –cal pagar més per omplir el dipòsit dels camions– i la distribució. Per tant, quan anem a la botiga, ens costa més omplir el cistell.

És un procés automàtic però no lineal. Afecta més o menys en funció de la dependència del petroli i el gas. Totes les economies en tenen, però no en la mateixa mesura. Per al transport, és gairebé inevitable. Però en l’electricitat, cada cop més important en la nostra economia, el mix productiu ho condiciona tot. Com més tecnologies tinguis que no depenen del petroli i el gas, més aïllat estaràs dels conflictes internacionals. És a dir, renovables i nuclear.

L'efecte de la invasió de l'Iran en els preus energètics és automàtic però no lineal. Afecta més o menys en funció de la dependència del petroli i el gas

En aquest sentit, Espanya està en una situació avantatjosa. Així ho certifica l’informe del think tank Ember publicat el passat divendres, que situa l’Estat com el més protegit d’Europa. L’estudi assegura que l’impacte de la pujada del gas en el preu de la llum es produeix només en el 15% de les hores, mentre que a un país tan proper, i similar pel que fa al clima, com Itàlia, són el 89%, cosa que el fa extremadament vulnerable.

Aquestes dades són un clar elogi de la política energètica espanyola de les últimes dues dècades, en les quals ha apostat desacomplexadament per l’expansió de l’energia eòlica i solar. Amb subvencions, amb un efecte encaridor de la factura de la llum per l’anomenat dèficit de tarifa, però a la llarga ha estat positiu perquè la llum generada amb renovables és la més barata de produir i, a més, com ja es va veure amb la guerra d’Ucraïna, et protegeix.

Amb l’apagada hi va haver cert debat sobre si Espanya havia anat massa lluny amb les renovables. Aquesta crisi ens fa veure que no, que cal seguir aquest camí, pels motius ja exposats i perquè l’electrificació de l’economia anirà a més i necessitarem més producció. Potser caldrà que es gestioni millor la xarxa, i que es modernitzi per poder assumir tota l’electricitat que es fabrica. També que s’inverteixi en emmagatzematge, per aprofitar encara més un dels grans recursos naturals de l’Estat, el sol. No pot renunciar-hi. Espanya, que no té recursos naturals, no pot frenar la seva aposta renovable.

Catalunya, en canvi, no ha fet els deures, i els ha de fer ara a correcuita. Trigarà molts anys a arribar a un nivell de renovables acceptable. Mentrestant, aproximadament el 60% de l’electricitat que genera surt dels reactors nuclears d’Ascó I, Ascó II i Vandellós II. És evident, per tant, que Catalunya no pot renunciar a aquestes centrals. Tampoc Espanya, tot i que el seu pes relatiu sigui més petit, perquè el seu preu també està protegit dels conflictes dels quals parlàvem i perquè aporten estabilitat en el subministrament.

Espanya no pot renunciar als seus grans recursos naturals energètics, el sol i el vent. Però tampoc a l'estabilitat que aporta la nuclear

Ara com ara, i malgrat el clam del sector energètic i del món empresarial, el govern espanyol manté el calendari de tancament de les centrals nuclears, que comença amb Almaraz (Extremadura) el 2027. La setmana passada, el ministeri de Transició Ecològica va reiterar que no hi preveu cap pròrroga. És un error. França ja ha rectificat, als Estats Units es projecten nous reactors per alimentar els centres de dades i Alemanya, que va completar el tancament nuclear, té ara un problema de preus energètics que frena la competitivitat de la indústria, el seu gran pilar econòmic.

Espanya no pot renunciar a la seva aposta renovable, però tampoc a les nuclears. Per reduir la dependència del cicle combinat i, per tant, dels combustibles fòssils; per tenir un mix que doni més estabilitat al sistema elèctric, i perquè, d’aquí 10, 15 o 20 anys, quan tots els cotxes s’endollin i la indústria hagi anat abandonant cada cop més els fòssils i també estigui endollada, tinguem prou electricitat per no quedar-nos a les fosques.