El final de juliol ens ha dut un punt i a part en la nova etapa d’enduriment de la política monetària. L’augment d’un quart de punt als tipus d’interès per part de la Reserva Federal i el Banc Central Europeu delimita una fita en el camí que no és punt i seguit ni punt d’arribada ni tampoc d’inflexió, però que sí que ha dut a reflexió a les autoritats monetàries i tots els qui operen als mercats financers.

El trajecte iniciat fa poc més d’un any ha enfilat en més de cinc punts els tipus d’interès a l’altra banda de l’Atlàntic i al mercat interbancari europeu, malgrat que la intensitat de l’augment als tipus d’interès oficials de l’eurozona hagi estat una mica menor. Però l’al·licient no rau tant en el nivell assolit pel cost del diner com en els comentaris i justificacions que acompanyen les decisions de política monetària. Sorpresos per la celeritat i intensitat de l’alça dels preus i atrapats per haver subestimat els riscos inflacionistes i les distorsions causades als mercats per la laxitud monetària viscuda els anys recents, els responsables de liderar la política monetària van endegar fa poc més d’un any una cursa desesperada per aconseguir vinclar unes alces de preus que tenien a les restriccions en l’oferta productiva un dels seus principals determinants.

Els esforços s’adreçaren a modificar les expectatives d’inflació i aconseguir moderar la pressió que la demanda pogués exercir sobre l’evolució dels preus, amb els dits encreuats i els ulls ben oberts per evitar que el sobtat rigor monetari s’excedís i no acabés induint una recessió severa. Aquesta confiança en una gestió monetària flexible i un aterratge suau de l’economia està vivint, però, temps interessants.

En quin moment ens trobem? Ja es va predir amb encert que les taxes d’inflació anual es moderarien durant la primavera per l’efecte graó generat un any enrere per la invasió d’Ucraïna. Aquesta millora ha permès suavitzar el ritme d’enduriment monetari, en apropar una mica més l’indicador de preus a l’objectiu declarat del 2%. Però la mar de fons deixa intranquils als governants de la nau. Hi ha diversos motius per estar alerta i que poden complicar la gestió monetària passats els mesos d’estiu.

Un primer element és la constatació que la curvatura a les taxes generals d’inflació no ha vingut acompanyada d’una millora tan significativa en la inflació subjacent. És un indici de la translació de l’alça de costos i preus al gruix dels productes i serveis que són consumits per la població. Per la seva major estabilitat, aquest indicador és la referència principal per a les decisions de política monetària. Encara resisteix al 5,5% a l’eurozona i al 4,8% als Estats Units, ben lluny de la meta final. I també s’és ben conscient que a la moderació en l’impacte del preu de l’energia hi ha contribuït el dopatge d’unes polítiques d’intervenció al mercat que necessàriament han de ser temporals.

El segon element és el reescalfament observat recentment als mercats de l’energia i les matèries primeres. Sequeres, condicions climàtiques adverses i interrupcions de subministrament han revertit el procés de correcció de preus observat als mercats internacionals i no seria gens estrany una alça dels costos de producció durant els mesos vinents. Els indicadors compostos de matèries primeres energètiques, metalls i aliments han pujat més d’un 8% el darrer mes. L’acceleració en el preu d’algunes matèries primeres agrícoles pot donar nous disgustos.

El tercer element, i no pas el menys important, és que l’enduriment monetari finalment està deixant sentir els seus efectes a l’economia real. Malgrat la resiliència observada pel mercat laboral en molts països, que ajuda a mantenir amb vida l’activitat econòmica, algunes economies europees ja han entrat en recessió tècnica, els indicadors avançats sobre l’activitat industrial a Europa no fan bona pinta, l’impuls dels mercats exteriors s’afebleix i la demanda de crèdit per part de famílies i empreses recula.

Amb aquestes cartes sobre la taula, no és senzill guanyar la propera mà. Els nivells agregats d’inflació continuaran donant bones notícies perquè la comparació amb el trimestre agost-octubre de 2022, que fou extraordinàriament inflacionista, serà favorable. És un context que caldria aprofitar per reflexionar si els nivells ja assolits pel preu oficial a Europa, que són similars als posteriors a l’esclat de la crisi financera, són més que suficients per assolir un nivell acceptable d’èxit. Una dada al respecte: les expectatives d’inflació a Europa estan gairebé dos punts per sota del nivell actual de l’IPC. Convindrà seguir de ben a prop, doncs, que passa amb la inflació subjacent durant l’estiu.

I el BCE? Potser encara rebla el clau una mica més, però el 4,75% d’octubre del 2000 semblaria ser un sostre que no convindria perforar. Si un any enrere l’autoritat monetària va menystenir els riscos inflacionistes existents, ara convindria alçar la mirada i no passar-se de frenada. El nou capítol de la temporada s’estrena el 14 de setembre. I aquest cop sense la referència prèvia del que decideixi la Reserva Federal. No se’l perdin...