El Banc Central Europeu (BCE) ha apujat just fa una setmana els tipus d’interès per novena vegada consecutiva. El preu del diner ha passat de zero a 4,25% en dotze mesos, cosa mai vista. La decisió no ha sorprès, formava part del guió que la presidenta de la institució, la francesa Christine Lagarde, ja havia avançat setmanes enrere. Però no per esperada està exempta de reflexions i de crítiques. L’enduriment de les condicions creditícies comença a castigar moltes famílies, autònoms i empreses; algunes economies europees com l’alemanya estan en recessió tècnica i hi ha signes d'alentiment de l’activitat industrial i de les exportacions. Però tot i això, el BCE es manté tossut i ferm en el seu objectiu de mantenir la inflació a ratlla (que tots hem assumit en el 2% per gràcia divina) sense mirada perifèrica. Sempre endavant sense mirar què passa al voltant, com els rucs que porten aclucalls.

D’on emana la missió del BCE per fer el que li roti? Davant de qui respon? Qui en controla l'actuació? La política monetària (el control de la quantitat de diner que hi ha en una economia) no sempre ha estat en mans dels bancs centrals, sigui el BCE, la Reserva Federal nord-americana o qualsevol altre. No. Fins fa relativament pocs anys la política monetària formava part de les competències dels governs, tal com passa amb les polítiques fiscal, laboral o exterior. Però aquesta situació va canviar quan va arribar el debat sobre la independència dels bancs centrals, a Europa arran de la constitució del BCE el 1998 a imatge del totpoderós Bundesbank (el Buba, el banc central alemany), que ja ostentava un grau elevat d’independència en la postguerra en bona part perquè el record d’hiperinflació dels anys vint encara estava gravat a foc en la memòria del poble germànic.

La independència d’un banc central vol dir, per damunt de tot, una transferència absoluta de sobirania i poder polític real a una institució mancada de control democràtic. Els governs i la gran majoria d’agents econòmics i socials ho accepten sense badar boca. Sorprenent. Què hi ha darrere d’aquesta idea d’independència? Fonamentalment, el consens de l’ortodòxia sobre el fet que un banc central lliure de l’acció de qualsevol govern és més eficient en la tasca de reduir els nivells d’inflació. Rafael Repullo ho explica a partir de la teoria dels jocs (Papeles de Economía, número 57, de 1993). De manera molt resumida ve a dir que en una societat on l’ocupació depèn negativament del nivell dels salaris reals (és a dir, si pugen els salaris, es creen menys llocs de treball) i on els salaris nominals es fixen abans que els preus, si el govern té una marcada prioritat per elevar l’ocupació, ens porta a una situació inflacionista. Hi ha un raonament més polític que argumenta que un banc central que pren decisions pensant en el curt termini, és a dir, que decideix d’acord amb un horitzó electoral, posem per cas, té incentius per dur a terme una política expansiva per estimular el creixement, encara que això comporti perdre credibilitat i una revisió a l’alça de les expectatives d’inflació a mitjà i llarg termini. En canvi, si les decisions dels bancs centrals no coincideixen amb els cicles polítics, la inflació es modera, d’aquí els nomenaments dels bancs centrals siguin llargs (8 anys al BCE i 15 a la Fed).

Les dades donen suport a les bondats d'aquesta independència? Un estudi de Javier García i Adrià Morrón publicat a CaixaBank Research el 2021 apunta que les economies avançades que tenen bancs centrals més independents aconsegueixen contenir millor la inflació. Vegem com estem avui a Europa. Mentre a Espanya la inflació sembla més o menys controlada al voltant del 2%, el nivell de preus del conjunt de l’eurozona baixa gradualment fins al 5,3%. En una Europa tan àmplia i divergent en termes d’inflació, les necessitats també divergeixen en termes de contenció de preus i de creixement. Però la política monetària és la mateixa per a tots. Si donem un cop d’ull a la inflació subjacent (la que no té en compte els preus més volàtils, com els dels aliments frescos i l’energia), veiem que es resisteix molt a baixar, triplica l’objectiu. No sembla, per tant, que acabi de funcionar.

Són moltes les veus que advertien i continuen recordant que el repunt de la inflació del darrer any i mig té poc a veure amb un sobreescalfament de l’economia, sinó més aviat amb l’oferta: restriccions del comerç internacional per la pandèmia i la guerra, collites alterades pel canvi climàtic i, sí, també la manca de competència. Lluny de voler demonitzar els beneficis de les empreses (esclar que han de guanyar diners!), fins i tot el BCE ha culpat els marges empresarials del brot inflacionista. Per reblar el clau, la setmana passada es coneixia que la massa monetària en circulació a l’Europa de l’euro ha baixat per primera vegada a la història; perquè s’entengui: hi ha menys diners circulant (en cash i en dipòsits fins a dos anys).

La reputació antiinflacionista d’un banc central, en aquest cas el BCE, pot tenir un cost molt elevat. Li exigeix jugar apostant sempre per una restricció monetària passi el que passi amb el PIB, amb l’ocupació, amb les famílies, amb les empreses... amb l’economia real. Aclucalls, el perill que ens cega en aquests moments.

Dues dades, per cert, a propòsit dels objectius i dels controls democràtics dels bancs centrals. Primera, mentre a l’eurozona el BCE és qui fixa els objectius de política monetària, al Regne Unit els objectius del Banc Central d’Anglaterra els fixa el Parlament britànic. Segona, a l’altra banda de l’Atlàntic, la Reserva Federal no només està sotmesa al control del Congrés, sinó que a diferència del BCE, que s’enfoca fonamentalment a controlar la inflació, té el doble mandat de mantenir la inflació baixa i d’aconseguir la màxima ocupació.

Recorda el catedràtic d’Economia Aplicada Juan Torres en el seu llibre Más difícil todavía (Editorial Deusto) que mentre els governs han estat fent el possible des que va esclatar la pandèmia primer i la guerra després perquè la locomotora no s’aturi, a través de polítiques de despesa pública, el BCE les ha anat contrarestant. Que hi hagi dues autoritats fent polítiques confrontades però concomitants, com si fossin Tom i Jerry, faria riure si no fos perquè atempta contra la butxaca i el sentit comú. Amb les coses del menjar no s’hi juga.