Estiu rere estiu repetim el mateix ritual. Les flames avancen, les imatges dels boscos calcinats ocupen les portades, els Bombers protagonitzen una lluita tant admirable com desigual i les administracions compareixen per anunciar més recursos, més mitjans aeris i més coordinació. I, com qui no fa la cosa, quan el foc s'extingeix el debat també s'apaga. Girem full amb una resignació inquietant, com si els grans incendis formessin part d'un destí inevitable imposat pel clima. Però és precisament aquesta resignació la que ens impedeix afrontar la pregunta essencial. Volem continuar apagant incendis o estem disposats, d'una vegada per totes, a evitar que es produeixin?

El canvi climàtic és una realitat incontestable. Les temperatures augmenten, les sequeres s'allarguen i els episodis meteorològics extrems esdevenen cada vegada més freqüents. Negar aquesta evidència seria tant irresponsable com insuficient és atribuir-hi tota la responsabilitat. El clima explica la virulència dels incendis, però no justifica en cap cas per què el nostre territori és avui molt més vulnerable que fa cinquanta anys. El foc necessita una ignició, certament, però també precisa combustible. I aquest combustible no ha aparegut per generació espontània. És el resultat d'anys de decisions polítiques, econòmiques i territorials que han anat transformant silenciosament el paisatge català.

Catalunya és avui un país eminentment forestal. Segons les darreres dades disponibles del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), prop del 64% del territori català és superfície forestal. El país supera el miler de milions d'arbres, l'equivalent aproximadament a 125 arbres per habitant. Aquesta expansió del bosc acostuma a presentar-se com una bona notícia des d'una perspectiva estrictament paisatgística. Però un bosc sense gestió no és necessàriament un ecosistema més saludable. Sovint és un espai on s'acumula biomassa, continuïtat vegetal i combustible disponible per alimentar incendis d'una intensitat cada vegada més difícil de controlar.

Potser el gran error ha estat confondre més bosc amb més natura. La biodiversitat no depèn exclusivament del nombre d'arbres, sinó també de l'equilibri entre espais forestals, agrícoles i ramaders. Durant segles, Catalunya va construir un mosaic agroforestal que, sense pretendre-ho, actuava com una barrera natural davant la propagació del foc. Els camps de cereals, les vinyes, els oliverars, les pastures i els marges configuraven un territori fragmentat que dificultava l'avenç de les flames. Aquell paisatge no era fruit de l'atzar. Era la conseqüència d'una activitat econòmica que donava sentit al territori i permetia mantenir-lo viu.

El foc necessita una ignició, certament, però també precisa combustible. I aquest combustible no ha aparegut per generació espontània

Què ha succeït perquè aquest model avui s’hagi esvaït? La resposta no és ambiental, sinó econòmica. Durant dècades hem anat expulsant la nostra pagesia del sistema productiu. La globalització ha afavorit un model agrícola que premia el volum, concentra la producció i competeix gairebé exclusivament pel preu. Mentrestant, els petits i mitjans productors catalans han hagut d'assumir exigències ambientals, sanitàries i laborals cada vegada més estrictes sense que el mercat els retornés aquest valor afegit. I el resultat és prou conegut. Explotacions que tanquen, manca de relleu generacional i milers d'hectàrees que deixen de gestionar-se.

El debat sobre el sector primari s'ha plantejat massa sovint en termes assistencials, com si donar suport a la pagesia fos una qüestió de romanticisme o de preservació d'un passat que inevitablement s'esvaeix. I aquesta mirada és profundament equivocada. La pagesia no és ni molt menys una relíquia cultural. És un actiu estratègic per al país. Cada explotació que abaixa la persiana debilita el territori. I amb ella, inevitablement, desapareix una peça clau en la gestió del país, en la prevenció dels incendis, en la sobirania alimentària i en l'equilibri demogràfic del món rural. Ens hem plantejat seriosament quin cost té, realment, perdre un pagès? Potser hauríem de començar a calcular-lo no tan sols en termes econòmics, sinó també en termes ambientals i socials.

Cap dispositiu d'extinció, per sofisticat que sigui, pot compensar dècades de desídia territorial

Paradoxalment, mentre el sector primari perd pes, el discurs públic s'omplia de conceptes com sostenibilitat, transició ecològica o resiliència climàtica. Costa trobar una contradicció més evident. Parlem de protegir el medi ambient mentre contemplem amb servilisme com s’esvaneixen els qui l'han gestionat durant generacions. Proclamem la necessitat d'adaptar-nos al canvi climàtic, però perpetuem la reacció en lloc de la prevenció. No és aquesta una manera extraordinàriament cara d'entendre la política pública?

A aquest contrasentit se n'afegeix un altre igualment revelador. Vivim immersos en una cursa global per desplegar infraestructures digitals, desenvolupar la intel·ligència artificial i construir grans centres de dades que requeriran un consum creixent d'energia i d'aigua en un context marcat per l'emergència climàtica. Un estudi recent de la Universitat de Cambridge alerta que aquestes instal·lacions poden incrementar notablement la temperatura del seu entorn immediat, un impacte que també hauria de formar part del debat públic. La innovació és imprescindible i ningú no en qüestiona el potencial transformador. Però també resulta legítim preguntar-se si les nostres prioritats estan ben ordenades. Té sentit impulsar infraestructures d'elevada intensitat energètica mentre deixem morir una activitat com la pagesia, que contribueix de manera decisiva a mantenir viu el territori i a reduir el risc dels grans incendis?

Les administracions acostumen a reivindicar la necessitat d'incrementar els efectius d'emergència. És una demanda legítima. Els Bombers necessiten recursos, tecnologia i personal. Però seria injust carregar sobre els seus equips la responsabilitat d'un problema que s'ha gestat molt abans que aparegui la primera columna de fum. Cap dispositiu d'extinció, per sofisticat que sigui, pot compensar dècades de desídia territorial. Pretendre que els incendis es resolguin exclusivament amb més avions o més helicòpters és tan ingenu com voler buidar un embassament sense tancar-ne prèviament les comportes.

La prevenció exigeix una mirada molt menys espectacular i molt més persistent. Demana planificació, gestió forestal, suport al sector primari, incentius al relleu generacional, manteniment del mosaic agrícola i una política territorial capaç de pensar en terminis que vagin més enllà de la pròxima legislatura. Tanmateix, aquestes actuacions rarament vesteixen titulars. No generen imatges impactants ni rèdits immediats. Potser aquest és el veritable problema. Els beneficis de la prevenció només es fan visibles quan no passa res, i la política d’avui no guanya eleccions amb els èxits invisibles.

Els beneficis de la prevenció només es fan visibles quan no passa res, i la política d’avui no guanya eleccions amb els èxits invisibles

La pregunta que hauríem de formular-nos, per tant, és molt més profunda que la de cada estiu. No es tracta estrictament de saber quantes hectàrees han cremat o quants mitjans caldrà mobilitzar la temporada vinent. La qüestió és quin país volem ser. Un país que accepta resignadament que el foc formarà part del paisatge estival o un país que assumeix que la protecció del territori comença molt abans que soni la primera alarma? Un país que considera la pagesia una despesa evitable o un país que la reconeix com un actiu estratègic per a la seva seguretat, la seva economia i el seu futur?

Els grans incendis no són únicament una emergència ambiental. Són també el mirall que reflecteix les debilitats del nostre model territorial. Mentre continuem interpretant el sector primari com una activitat prescindible, ajornant les inversions en prevenció i confiant que la tecnologia compensarà allò que deixem perdre sobre el terreny, les flames continuaran recordant-nos, estiu rere estiu, el cost de les nostres omissions.

Els incendis, efectivament, s'apaguen a l'hivern. La qüestió és si les administracions i el conjunt de la societat tindran la determinació de començar a fer-ho quan els titulars hagin desaparegut o si, un any més, preferirem esperar que sigui el foc qui torni a dictar l'agenda política del país.