El món sencer ja havia viscut un període – una legislatura, de fet – amb uns Estats Units governats per Donald Trump. Històricament, qualsevol matís en la governança de qui fins ben recentment ha estat considerada la primera potència mundial ha tingut una transcendència directa sobre el dia a dia de qualsevol altre indret, i la primera etapa de Trump no va estar exempta d’aquestes influències i impactes. Però no va tenir res a veure amb l'actual reedició.

El segon mandat Trump és un vertader huracà, una onada de canvis profunds, sovint propis d’una història de ficció, que posen cap per avall les qüestions més bàsiques de l’ordre internacional i estripen totes les convencions diplomàtiques. Donar un cop de puny sobre el tauler d’escacs i provocar el moviment de totes les peces alhora genera un desordre difícil de modelitzar: no sabem, encara, on quedarà posicionada Catalunya en aquest nou ordre; de fet, tampoc podem entreveure quin serà exactament el nou ordre, en la mesura que sembla evident que el president haurà de rebaixar les pretensions de taxar les importacions xineses amb la descomunal intensitat que està actualment vigent, però tampoc sembla plausible que es torni a un escenari de comerç relativament lliure entre Xina i Estats Units.

El segon mandat Trump és un vertader huracà, una onada de canvis profunds, sovint propis d’una història de ficció

S’ha escrit i parlat amb profunditat de tot el que té a perdre Catalunya en aquest joc. De fet, és evident: moltes empreses catalanes són exportadores als Estats Units, des de vi i productes agroalimentaris fins a electrònica, components d’automoció i tota mena d’altres béns. És esperable que una part significativa d’aquest flux no aguanti el recàrrec dels aranzels proposats, i per tant hi hagi una baixada de demanda d’aquests productes –una mala notícia pel teixit productiu català.

S’ha parlat menys, però, d’una altra probable mala notícia vinculada a tot aquest enrenou: les indústries catalanes poden patir les greus conseqüències de tenir uns mercats internacionals inundats d’excedents xinesos, ja sigui productes que estaven ja fabricats pensant a ser venuts als Estats Units i els aranzels de Trump ho han fet impossible, com de béns resultants d’unes capacitats productives dimensionades amb el mercat nord-americà en ment, i que ara resulten excessives. El món industrial té fortes inèrcies; aleshores, les fàbriques que s’han quedat sense demanda no s’aturaran d’avui per a demà: agonitzaran una bona temporada, i en aquest trànsit poden passar per damunt de més d’un homòleg català.

Tots sabem (o gairebé tots, hauria de dir: debats com el dels preus de l’habitatge semblen voler esmenar aquestes certeses) que un excés d’oferta propicia, a demanda constant, una disminució dels preus. I a l’Europa de 2025, castigada per les crisis del coronavirus i els costos energètics extraordinàriament elevats que encara duren després d’esclatar el conflicte d’Ucraïna, no anem sobrats de marges empresarials, per la qual cosa l’escenari dibuixat genera una preocupació greu per la possibilitat de veure marges negatius a causa de la presència d’excedents productius xinesos al nostre entorn.

Les indústries catalanes poden patir les greus conseqüències de tenir uns mercats internacionals inundats d’excedents xinesos

Catalunya també té algunes cartes guanyadores en aquesta partida. Una d’elles és la substitució de proveïdors xinesos d’empreses dels Estats Units, atès que els majors aranzels que es plantegen per a importacions de la Xina en comparació amb les importacions d’Europa ens fan guanyar competitivitat relativa. Permeteu-me compartir un exemple personal: a la nostra empresa, fa més de dos anys que mantenim converses amb un potencial gran client americà que actualment compra a la Xina. No acabava de fer el pas de traslladar compres de la Xina a Catalunya, encara que fos parcialment. El seu departament de compres tenia motius per criticar-ho: la nostra oferta era entorn d’un 10% més cara que la xinesa, un cop posat el producte a destí. El departament de màrqueting tampoc ho acabava de veure amb bons ulls: el producte xinès aprofitava el baix cost de la mà d’obra per fer una operació d’empaquetat manual que permetia barrejar models de diferents colors amb un determinat ordre que els feia atractius, mentre que l’empaquetat automàtic d’Europa forçava un repartiment uniforme dels elements, menys divertit. L’huracà Trump ha fet saltar pels aires els comentaris dels departaments anteriors i ara tot són presses per comprar a Catalunya: l’estalvi és de més del 100% del cost de producte; és a dir, els costarà la meitat comprar-nos a nosaltres que seguir comprant a la Xina. Heus aquí un potencial vent de cua per les empreses catalanes que probablement es replicarà a altres empreses.

De tot plegat també en podem extreure una lliçó important: el que li faltava al nostre potencial client americà era un departament de riscos. Els seus integrants haurien validat l’oferta catalana, a diferència del director de compres o el cap de màrqueting, perquè tenia una virtut oculta: permetia a la seva empresa ser més resilient, tenir més opcions de supervivència per mitjà de reduir la dependència d’una sola geografia. Lliçó apresa. I vosaltres, teniu departament de riscos?