Aquesta setmana, Larry Ellison, cofundador d’Oracle, ha superat Elon Musk com la persona més rica del món. Les accions d’Oracle han experimentat una revalorització de més del 35% aquest any gràcies a l’impuls de la intel·ligència artificial i els seus contractes al núvol. El mercat ha premiat les seves expectatives de creixement, i això ha portat que la seva fortuna s’estimi ara en uns 393.000 milions de dòlars, segons els rànquings de patrimoni net publicats pels grans mitjans financers.

Però què significa exactament ser “el més ric del món” segons aquestes notícies que ocupen els mitjans de comunicació amb dades de fortunes enlluernadores i aclaparadores?

La resposta és senzilla: mesurem patrimoni, no diners. El que situa aquests empresaris al capdamunt de la llista no són els seus diners en efectiu, sinó el valor estimat de les seves accions i participacions empresarials. En altres paraules, parlem de xifres que s’obtenen multiplicant el preu de borsa pel nombre d’accions que posseeixen. I, em sap greu, però no és el mateix.

Perquè aquest patrimoni és real, sí, però no líquid. No són diners disponibles. És més aviat una estimació teòrica. Si Ellison decidís vendre demà la seva participació a Oracle, el preu de l’acció probablement es desplomaria. El mateix passaria si Musk volgués desfer-se de tota la seva posició a Tesla. El mercat no podria absorbir de cop un volum així sense castigar el preu.

Després de dedicar tota una vida a acumular riquesa, la seva veritable motivació és ara donar-la. No la necessiten. No la volen ​​

Tinc un conegut milionari en criptomonedes, però malviu amb dos mil euros al mes perquè no les pot fer líquides de cop a la plataforma on està atrapat.

Per això em sorprèn que gairebé no existeixi —que jo sàpiga— cap rànquing de les persones amb més diners líquids del món. És a dir, persones que tinguin efectiu disponible en comptes bancaris, inversions amb liquiditat immediata o dipòsits sense penalització. Si aquesta dada existís, sospito que l’ordre del rànquing seria completament diferent. O, si més no, molt més baix el nivell d’espectacularitat dels titulars.

Que ningú m’entengui malament. No em fan gens de pena. Estic segur que aquestes persones tenen en efectiu (entre comptes, fons monetaris, dipòsits o inversions líquides) més diners dels que qualsevol de nosaltres guanyarem en tota una vida laboral. Però, tot i això, convé recordar que aquests 300.000 o 400.000 milions de dòlars que es mencionen no són, ni de bon tros, diners als quals puguin accedir amb facilitat ni gastar demà en capricis. I molt menys, transferir-los sencers sense provocar una reacció en cadena als mercats financers.

Tanmateix, la paradoxa va més enllà. Fa anys que m’ho pregunto perquè m’interessa saber què mesurem realment quan diem que algú és el més ric.

No es tracta d’acumular més, sinó de fer quelcom significatiu amb el que s’ha acumulat. Perquè hi ha dos tipus de riquesa: la material i l’espiritual

Warren Buffett i Bill Gates, per exemple, van anunciar fa temps que una gran part de la seva fortuna, potser més del 95%, anirà destinada a causes benèfiques quan morin. A penes deixaran una petita part als seus hereus, prou per viure més que bé, però molt lluny del volum que manegen com a inversors. I el que em resulta més curiós és això: després de dedicar tota una vida a acumular riquesa, la seva veritable motivació és ara donar-la. No la necessiten. No la volen. No té sentit posseir-ne tanta. I ni tan sols volen deixar-la sencera als seus fills.

I llavors un es pregunta: què significa realment ser ric?

Hi ha una frase que sempre m’ha agradat: “no és ric qui molt té, sinó qui poc necessita”. Segurament Gates i Buffett necessiten força menys del que el seu patrimoni indica. I amb aquest petit percentatge que sí que tenen en líquid, ja els n’hi ha prou per cobrir un estil de vida més que folgat, el qual no deu ser senzill ni simple. Us asseguro que viuen bé. Tanmateix, la resta (el noranta i escaig per cent restant) és, simplement, riquesa que en el tram final de les seves vides dona sentit a la seva existència des d’un altre lloc: l’ajuda als altres, la filantropia, el llegat.

En aquests casos, ser ric deixa de ser una qüestió econòmica per convertir-se en una qüestió vital. No es tracta d’acumular més, sinó de fer quelcom significatiu amb el que s’ha acumulat. Perquè hi ha dos tipus de riquesa: la material, que pot mesurar-se en dòlars o euros, i l’espiritual, que es mesura en propòsit, en contribució, en sentit. I encara que pugui sonar ingenu en un diari econòmic, em sembla important dir-ho: totes dues importen. I la segona, quan un ja ha aconseguit la primera, pot arribar a pesar més.

Pregunteu-ho als més rics.