Els que fa anys que intentem, a les bones, que les nostres societats es prenguin seriosament temes com el futur de la nostra alimentació i de les nostres zones rurals, estem alhora agraïts i entristits que hagin calgut tractorades perquè el silenci educat que ens envoltava es transformés en inquietud, perquè s'escurcés la distància cultural (molt més gran que la física) que separa molts habitants de les ciutats i el medi rural.

No netegem el nen amb l'aigua del bany. Jo comparteixo el rebuig a les reivindicacions expressades per alguns manifestants, fins i tot molt visibles mediàticament. La llista del que jo no dubtaria a anomenar "disbarats" és llarga, des del 'no' a l'Agenda 2030 fins a la negació del canvi climàtic, passant per la negativa a una gestió raonada d'un bé cada vegada més escàs com és l'aigua, o a la necessària i possible coexistència entre fauna silvestre i ramaderia extensiva.

No avorriré el lector amb una presentació de les raons que, a parer meu, expliquen el malestar de molts agricultors. Ja les vaig detallar en un altre article. Si hagués de resumir el meu diagnòstic en unes quantes paraules, diria que hi ha resistències lògiques als canvis que requereix l'adaptació al canvi climàtic i la seva mitigació; que el despotisme il·lustrat que ha volgut imposar la Comissió Europea, imposant ritmes i objectius voluntaristes, no ha ajudat; que les dificultats per integrar el Pacte Verd europeu amb la política comercial tampoc no faciliten les coses; que si és veritat que sense sostenibilitat no hi haurà agricultura demà, també ho és que avui no hi ha agricultura verda en números vermells.

Davant l'ofensiva, mediàtica i cultural dels negacionistes de la dreta extrema i l'extrema dreta, ens hem de mantenir ferms i sense complexos en la necessitat d'una transició agroecològica dels nostres modes de producció i consum. Però tinc la impressió que el "foc amic" de vegades no ens ajuda. En particular, em semblen contraproduents tres errors massa freqüents.

El primer error és parlar dels agricultors com un sol col·lectiu: a qui de debò li va bé és a les grans explotacions

El primer error és el de parlar "dels agricultors" com un sol col·lectiu; el segon, és no tenir en compte que la transició ecològica (en aquest cas, la transició agroecològica) requereix l'adhesió activa dels principals actors econòmics i socials; el tercer, és no tenir prou en compte una de les claus per aconseguir un canvi polític real, em refereixo a la importància de la "dependència del camí" (path dependance, en anglès):

Però anem a pams. Sobre el primer tema —la diversitat de les agricultures al nostre país—, es pot subratllar que, si bé és veritat que l'agricultura espanyola va globalment bé, que tenim rècord d'exportació, a qui de debò li va bé és a les grans explotacions, capaces avui d'aprofitar les immenses economies d'escala que està generant la revolució tecnològica que estem vivint, també al camp, amb la intel·ligència artificial, els drons i l'ús dels satèl·lits, tot el que anomenem entre nosaltres "l'agricultura 4.0". Això contrasta amb l'evolució de les rendes del que podríem anomenar "la classe mitjana" del camp, els agricultors professionals que formen els batallons de l'agricultura familiar.

Sense participació activa dels agents econòmics i socials en la indispensable transició ecològica, que ha de ser inclusiva, fracassarem com a espècie humana al nostre planeta. En el cas del qual parlem aquí, la transició (agro)ecològica, requereix que siguem capaços d'oferir alternatives de vida digna i sostenible a aquesta classe mitjana a què ens hem referit anteriorment. Es tracta d'assumir, en primer lloc, que, igual que no hi haurà agricultura ni agricultors demà que no siguin sostenibles, avui no hi ha agricultura verda en números vermells.

Es tracta de promoure l'agricultura ecològica, les vendes directes i els canals curts de comercialització, per descomptat, però també la lluita integrada, l'agricultura raonada, les rotacions de cultiu, allà on sigui pertinent la sembra directa i l'agricultura de conservació, les cobertures vegetals de la terra... En altres paraules, es tracta d'oferir a la classe mitjana agrària alternatives d'avenços reals i pràctiques per a modificar les seves pràctiques de cultiu.

I amb això arribem al tercer oblit, el de la dependència del camí. Estic d'acord que hi ha urgència climàtica, però voler avançar massa ràpid, a un ritme voluntarista que no pot assumir la societat, no ens acosta a l'objectiu sinó que ens endarrereix. Avui estem patint les conseqüències d'un despotisme il·lustrat, d'un voluntarisme excessiu i autoritari, que va voler imposar la Comissió sota la batuta del vicepresident Timmermans, marcant uns objectius políticament fixats sense anàlisi d'impacte ni de practicabilitat.

Pistes per avançar

No vull acabar sense gosar presentar unes pistes per avançar en una dinàmica de progrés, també per als agricultors, la nostra alimentació i el planeta. Una proposta ja ha estat anomenada repetides vegades. Tenim a Espanya la millor (o la menys dolenta) llei de la cadena alimentària d'Europa. No és hora de canvis improvisats i ocurrències, sinó d'una avaluació participativa del seu funcionament i la negociació de millores consensuades amb tots els actors de la cadena.

Però cal anar més enllà. Estem vivint —com ja he assenyalat— al camp, com a la resta de l'economia, una revolució tecnològica sense comparació fins ara. A parer meu, l'objectiu prioritari de la política agrària necessària ha de ser la classe mitjana de productors familiars i professionals, per aconseguir que també sigui partícip d'aquesta revolució productiva.

L'agricultor familiar individualista s'està morint, o ja és mort i potser no ho sap. Les polítiques públiques l'han de convèncer que el seu futur passa per la cooperació

La promesa llei de l'agricultura familiar és un bon anunci. Però ràpidament ha de ser molt més que això. Això vol dir, en concret, aprofundir en el camí ja iniciat perquè aquesta classe mitjana sigui prioritària en l'accés als ajuts a la renda, a les inversions i fins i tot a les mediambientals; que la formació en l'ús de les noves tecnologies sigui per a ella una realitat palpable i que la innovació i la investigació públiques —tan necessàries— també s'enfoquin prioritàriament cap a aquesta classe.

L'agricultor familiar individualista s'està morint, o ja és mort i potser no ho sap. Les polítiques públiques l'han de convèncer que el seu futur passa per la cooperació. Les formes que poden adoptar per a això són múltiples i complementàries. Dependran, primer, de la seva voluntat, i després de les circumstàncies, del propòsit de la iniciativa organitzativa: des de la producció fins a la comercialització; des de facilitar la instal·lació de joves i nous agricultors fins a mobilitzar el potencial que representen les dones rurals; des de la formació fins a l'acompanyament professional; des de l'ús en comú de la maquinària fins a la contractació laboral; des de la transformació dels productes fins a la seva venda directa.