El quantiosíssim dèficit fiscal que pateix l’economia catalana, estabilitzat de fa molts anys entorn d’un vuit per cent del PIB –ara uns 24.000 milions d’euros- i tirant cap amunt, és una llosa que frena el progrés, la competitivitat i el benestar de Catalunya.  El grup d’Economistes pel Benestar ho està denunciant de fa anys.  L’any passat el seu Manifest va aconseguir el suport d’organitzacions empresarials com AMEC, les Cambres de Comerç de Barcelona, Girona i Sabadell, CECOT, FemCat i PIMEC. Ara fa poc que ha anunciat una nova onada d’adhesions al Manifest, aquest cop per part d’una vintena de col·legis professionals, encapçalats pels d’Economistes, d’Enginyers Industrials, de Metges i de Doctors i Llicenciats.

A diferència d’altres expressions de queixa, aquest manifest combina una declaració contundent i una sèrie d’annexos, ben documentats. No només denuncien la persistència del dèficit fiscal, que sempre es vol ignorar Catalunya enllà, excepte quan es detecta el perill que es pugui corregir, ni que sigui una mica. També reclamen, amb molt bon criteri, la necessitat imperiosa de gestionar els recursos propis atès que el nucli essencial del dèficit fiscal és la despesa discrecional que fa l’Estat. No ho és la despesa automàtica de fluxos de transferències derivats de programes com les pensions o els subsidis de desocupació, resultat de la solidaritat entre persones. Ho són, en canvi, aquelles despeses vinculades a la capitalitat de l’Estat, que podrien distribuir-se territorialment però que no es distribueixen mai.

Ho són també les despeses de molts programes de suport a l’economia o a l’ocupació o a la recerca o a la digitalització o a la sostenibilitat, que podrien ser sensibles al dinamisme econòmic de les comunitats autònomes però que sistemàticament es defineixen en direcció oposada. Els casos més vistosos són els de les inversions en transports i infraestructures on la voluntat de l’Estat és directament contrària a la promoció de respostes a la demanda de l’economia catalana i, també, de l’economia de l’eix mediterrani.  Tot plegat es combina en la negativa a corregir cap dels biaixos que van construint el dèficit fiscal, com ho és el diferencial  en el cost de la vida, o generar una major corresponsabilitat fiscal entre les comunitats més riques de l’Estat.

Mentre que els recursos fiscals catalans es gestionin des de Madrid sempre es gestionaran donant, com a màxim, allò que és obligació legal, i no donant mai més que això

El Manifest fixa una prioritat: gestionar els recursos propis. Mentre que els recursos fiscals catalans es gestionin des de Madrid sempre es gestionaran donant, com a màxim, allò que és obligació legal, i no donant mai més que això. Dit en poques paraules, aquest és l’origen del dèficit fiscal. A tothom, allò que demanin. A Catalunya, allò a què obligui la llei. Cal dir que el País Valencià i les Illes Balears també pateixen situacions similars. En canvi, tot el sistema està dissenyat per afavorir, en primer lloc, Madrid i la seva capitalitat. Després, el País Basc i Navarra, on el tracte fiscal és de gran independència gràcies als concerts econòmics que donen la clau de la caixa i una quota molt esbiaixada que ha portat a les comunitats autònomes (CA) més pròsperes de l’Estat (la segona i la tercera) a ser titulars de quantiosos superàvits fiscals. Totes les altres CA també surten guanyant siguin més riques que la mitjana del PIB per càpita espanyol o més pobres.

El Manifest mostra que Catalunya, quarta CA en PIB per càpita, passa a ser la dotzena (comptant també les CA forals) en recursos públics per habitant.  Produeix una forta impressió que una font tan externa i independent com la Comissió Europea, que ha promogut l’estudi del nivell de benestar mitjançant un Índex regional de Progrés Social (IPS), que només considera variables no econòmiques però que retraten amb precisió la provisió de benestar, mostra que l’IPS de Catalunya també és el dotzè de les CA de l’Estat. Això vol dir que el benestar derivat de l’acció pública enfonsa Catalunya molt per sota del que li correspondria seguint criteris d’equitat elementals.  Aquest no és el cas de les CA forals, que són les primeres, molt destacades en IPS, o el d’altres CA de règim comú que estan més ben tractades que Catalunya i que es nota en IPS netament superiors. Fins i tot Madrid, malgrat totes les seves queixes de sots finançament, és la sisena CA en Índex de Progrés Social.  Tot plegat vol dir que l’única manera de millorar la situació de benestar i competitivitat de Catalunya és disposant de la possibilitat de gestionar els seus propis recursos.