En els últims mesos, la paraula “agent” es va convertir en la nova etiqueta de moda dins de l'univers de la intel·ligència artificial. Abans va ser “intel·ligència artificial” el que s'utilitzava per vendre qualsevol automatització, encara que no tingués res d'intel·ligent. Ara arriba una nova etapa: el “rentat d'agent”, o el que es podria anomenar “agent-washing”, l'ús indiscriminat del terme “agent” per descriure sistemes que en realitat no pensen, no decideixen i no actuen per si mateixos.

Un agent veritable és un sistema capaç de percebre el seu entorn, raonar sobre les dades que rep, planificar accions i executar-les sense intervenció constant d'una persona. En altres paraules, pot detectar un problema, decidir com resoldre'l i dur a terme aquesta decisió. Si s'aplica al món empresarial, un agent autèntic seria, per exemple, un programa que detecta la renovació d'un contracte, analitza preus històrics, compara ofertes del mercat, decideix una estratègia de negociació, es comunica amb el proveïdor, ajusta les seves propostes i tanca l'acord, tot sense que un humà hagi de revisar cada pas.

El que avui es presenta com a “agent” dista d'això. Un exemple recent és el de Zip, una empresa que ofereix un suposat agent de negociació utilitzat per la companyia Cribl. Segons un article publicat a The Information, aquest “agent” llegeix contractes, detecta possibles sobrepagaments i redacta correus electrònics demanant descomptes. A la pràctica, aquests correus són revisats i aprovats per humans abans d'enviar-se, i les decisions finals continuen depenent del personal. El que hi ha, aleshores, no és un agent, sinó un assistent automàtic: un generador d'esborranys que estalvia temps en tasques menors, però que no decideix res. Anomenar-lo “agent negociador” és com anomenar “pilot automàtic” a un corrector ortogràfic.

Aquest tipus d'exageració és el cor del rentat d'agent. Les empreses fan servir la paraula “agent” per suggerir autonomia, intel·ligència i modernitat, fins i tot quan el sistema només executa ordres repetitives. El terme s'utilitza com un vernís comercial, una manera de dir “estem a la frontera de la innovació”, encara que el que realment hi hagi darrere sigui una automatització bàsica. Així com abans es parlava d'“intel·ligència artificial” per referir-se a simples algorismes de classificació, ara es parla d'“agents” per designar macros que completen formularis o redacten correus.

El fenomen té una arrel econòmica clara: la paraula “agent” incrementa el valor percebut d’una empresa. Atrau inversió, cobertura mediàtica i expectatives. Dir “el nostre sistema compta amb agents autònoms” sona infinitament més avançat que “tenim un programa que genera correus automàticament”. En aquest sentit, l’agent no és una realitat tècnica, sinó una eina de màrqueting. Aquesta creença genera diners, fins i tot quan l’autonomia és mínima o inexistent.

Convé diferenciar tres nivells per entendre-ho: primer, l'automatització assistida, on la màquina suggereix i l'humà decideix; segon, l'agent parcial, que pot executar algunes accions, però encara requereix supervisió; i tercer, l'agent ple, capaç d'actuar, avaluar, aprendre i corregir-se amb independència. Avui la majoria dels casos que es publiciten com a “agents” estan en el primer nivell, i alguns pocs freguen el segon. Mentrestant, cap arriba al tercer.

En l'exemple de Zip i Cribl, la suposada negociació automàtica no té capacitat estratègica: no avalua context, no interpreta tàctiques del proveïdor ni ajusta la seva posició segons la resposta. Simplement, omple un model de correu amb les dades que té disponibles. Si el sistema no troba informació comparable, es queda detingut. No raona, no improvisa, no aprèn. El que es mostra com a “agent” és a penes una automatització d'oficina amb frases amables.

La inflació terminològica que produeix aquest rentat d'agent repeteix un patró conegut: cada etapa tecnològica genera el seu propi vocabulari per captar atenció. Abans van ser les “xarxes neuronals”, després els “assistents intel·ligents”, ara els “agents”. La paraula canvia, el fenomen és el mateix: una distància cada vegada més gran entre el discurs i la capacitat real dels sistemes. Aquesta bretxa s'agreuja quan els mitjans repeteixen sense precisió els comunicats de premsa de les empreses, amplificant la il·lusió que l'automatització ja és plena.

Un observador crític hauria de preguntar sempre: què pot fer exactament el sistema sense intervenció humana? Quines decisions pren per si sol? Com avalua si aquestes decisions van ser correctes? Si no hi ha resposta clara a aquestes tres preguntes, no hi ha agent, és només programari

El rentat d'agent, a més, té conseqüències pràctiques. En inflar les expectatives, indueix les empreses a invertir en eines que no redueixen realment els seus costos ni la seva càrrega laboral. Es gasta més a supervisar l'"agent" que a fer la feina directament. I, alhora, es debilita la credibilitat del sector, ja que amb cada promesa incomplerta erosiona la confiança en l'automatització futura.

És possible que existeixin casos més avançats, amb sistemes de manteniment predictiu, gestió energètica o control logístic amb autonomia real, però són excepcions i operen en entorns tancats, on les variables són controlables. En l'àmbit corporatiu general, els anomenats “agents” no són més que assistents. Se'ls denomina agents per no reconèixer que la intel·ligència artificial actual és, en la majoria dels casos, dependent del judici humà.

Per això, quan una empresa afirma que “els seus agents negocien”, convé traduir mentalment la frase: el que realment diuen és “el nostre programari ajuda a negociar”. I quan un inversor escolta promeses "d'agents autònoms que optimitzen els costos”, hauria de recordar que l'autonomia veritable, com la capacitat d'actuar i corregir-se sense supervisió, continua sent més una aspiració que una realitat.

El rentat d'agent és, en definitiva, la versió actual del vell desig de creure que les màquines ja pensen. Una il·lusió rendible, tant per a qui la ven com per a qui vol creure-la.

Les coses com són.