El llibre Abundance, d'Ezra Klein i Derek Thompson, posa el dit a la llaga d'un progressisme que ha oblidat com construir coses.

Hi ha una paradoxa que qualsevol persona d'esquerres hauria de trobar inquietant. Les ciutats més progressistes del món occidental —San Francisco, Barcelona, Berlín, Amsterdam— són també les que tenen els preus d'habitatge més inassequibles, les que triguen més anys a construir una línia de metro i les que acumulen més capes de burocràcia per tirar endavant qualsevol projecte. Com és possible que els llocs governats per qui més es preocupa pel benestar col·lectiu siguin, precisament, els que més dificultats posen a l'hora de resoldre els problemes que diuen voler solucionar?

Aquesta és, en essència, la pregunta que vertebra Abundance, el llibre que Ezra Klein —columnista estrella del New York Times— i Derek Thompson —periodista de The Atlantic— van publicar el 2025 i que s'ha convertit en un fenomen intel·lectual als Estats Units. Un llibre que, malgrat que parteix de la realitat nord-americana, conté un diagnòstic que hauria de fer reflexionar —i molt— a l'esquerra europea.

La trampa de l'escassetat escollida

La tesi central de Klein i Thompson és tan senzilla com poderosa: el progressisme modern ha esdevingut molt bo en dir “no” i molt dolent en dir “si”. Els progressistes han passat de ser els constructors de la societat moderna —els que van crear l'estat del benestar, les infraestructures públiques, els sistemes de salut universals— a ser-ne els administradors cautelosos. L'esquerra, argumenten, ha abraçat una lògica d'escassetat: davant la impossibilitat aparent de crear prou per a tothom, la prioritat ha passat a ser repartir allò que ja existeix i, sobretot, evitar que es facin coses malament.

Ha estructurat polítiques al voltant de protegir els afectats, garantir la participació i minimitzar riscos de manera que cada actor pot bloquejar i s’han creat polítiques basades en la demanda i la redistribució quan el que calia fer és fomentar l’oferta i la capacitat productiva (el que ells en diuen polítiques d’abundància).

Els progressistes han passat de ser els constructors de la societat moderna a ser-ne els administradors cautelosos

Això, en la pràctica, es tradueix en polítiques que posen l'èmfasi en la regulació, la protecció i el control del risc. Polítiques que, una per una, poden tenir tot el sentit del món, però que acumulades configuren un ecosistema on fer qualsevol cosa nova resulta extraordinàriament difícil i car.

Klein i Thompson ho anomenen "escassetats escollides" (chosen scarcities): no és que no puguem construir més habitatge, desplegar energia neta o millorar les infraestructures; és que hem decidit, a través de capes i capes de normativa, que construir sigui tan complex que, a la pràctica, resulta gairebé impossible.

Un mirall per a l'esquerra europea

Tot i que Abundance se centra en els Estats Units, el mirall que ofereix a l'esquerra europea és difícil d'ignorar. Pensem-hi un moment.

L'habitatge és potser l'exemple més clar. A Europa, els preus han pujat més d'un 55% des de 2010, mentre que els salaris no han seguit el mateix ritme. La resposta dominant des del progressisme europeu ha estat demanar controls de lloguers, regular els pisos turístics i limitar l'especulació. Mesures totes elles comprensibles i, en molts casos, necessàries. Però la pregunta incòmoda és: per què gairebé mai es parla, amb la mateixa intensitat, de crear incentius perquè es construeixi molt més?

A Barcelona ho sabem bé. La ciutat ha fet passos importants en la regulació del mercat de lloguer i en la limitació dels pisos turístics. Però l'oferta d'habitatge nou —públic i privat— continua sent desesperadament insuficient. I quan algú proposa construir més, la reacció des de sectors progressistes sovint és de sospita: construir més és fer el joc a l'especulació, es diu. Com si la mateixa idea de produir més habitatge fos, per definició, conservadora.

A Barcelona, quan algú proposa construir més, la reacció des de sectors progressistes sovint és de sospita

Aquesta dinàmica es repeteix en altres àmbits. La transició energètica a Europa s'ha trobat amb processos d'aprovació que poden durar una dècada per a un parc eòlic o una línia d'alta tensió. Les infraestructures de transport públic es multipliquen en cost i terminis. Els processos de participació ciutadana, concebuts per democratitzar les decisions, de vegades acaben convertits en mecanismes de bloqueig on una minoria pot aturar projectes que beneficiarien una majoria.

No es tracta de dir que la regulació sigui dolenta ni que la participació ciutadana sigui un destorb. Es tracta de reconèixer que, quan el principal reflex d'una força política és protegir l'existent en lloc de crear el nou, s'acaba generant una situació en què les coses no milloren per a ningú —i especialment per a qui més necessita que millorin.

La política d'abundància: construir per repartir

Què proposen Klein i Thompson com a alternativa? El que anomenen una "agenda d'abundància": la idea que el progressisme hauria de tornar a tenir com a objectiu principal crear més —més habitatge, més energia neta, més infraestructures, més innovació— en lloc de centrar-se exclusivament a redistribuir allò que ja hi ha.

Els processos de participació ciutadana, concebuts per democratitzar les decisions, de vegades acaben convertits en mecanismes de bloqueig

La distinció és important perquè no implica abandonar els valors progressistes, sinó reorientar-los. No es tracta de desregular a la manera de la dreta neoliberal, sinó de preguntar-se, amb honestedat, si cada regulació compleix realment l'objectiu per al qual va ser creada o si, al contrari, s'ha convertit en un obstacle per a les mateixes persones que pretenia protegir.

Klein i Thompson fan servir un criteri que resulta il·luminador: la pregunta no hauria de ser "govern gran o govern petit?", sinó "govern que funciona o govern que no funciona?". Si la desregulació produeix més habitatge assequible, desregulem. Si construir habitatge social directament produeix més habitatge assequible, construïm habitatge social. L'objectiu és el resultat, no la puresa ideològica del mecanisme.

El risc de no escoltar

Potser l'advertència més urgent del llibre per a l'esquerra europea és de caràcter polític. Klein i Thompson argumenten que la política d'escassetat —on tot és limitat i el debat polític es redueix a decidir qui rep les engrunes— és el terreny perfecte per a l'extrema dreta. Quan les persones senten que no n'hi ha prou per a tothom, el missatge populista que assenyala els immigrants o les minories com a responsables de l'escassetat es torna terriblement efectiu.

La crisi de l'habitatge a Europa n'és una prova clara. Davant la impossibilitat de trobar un pis assequible, una part creixent de la població —especialment jove— es torna receptiva al discurs de qui promet solucions simples i busca culpables. L'esquerra, si es limita a oferir gestió tècnica i controls de preus sense abordar el problema de fons —que no hi ha prou habitatge—, deixa un flanc obert que la ultradreta explota sense escrúpols.

Una autocrítica necessària, no un canvi de bàndol

Cal ser clars: reconèixer que l'esquerra europea ha caigut, en part, en una lògica d'escassetat no equival a abraçar el liberalisme econòmic desbocat ni a dir que la dreta tingui raó. El mercat, per si sol, no construirà l'habitatge social que necessitem ni farà la transició energètica que ens cal. L'estat, la regulació i la redistribució continuen sent eines imprescindibles.

Però eines al servei de què? Si l'objectiu és que la gent visqui millor —amb un sostre digne, amb energia neta, amb transport públic de qualitat—, llavors cal mesurar les polítiques pels seus resultats, no per les seves intencions. I el resultat, ara mateix, en moltes de les nostres ciutats progressistes, és que les coses no van prou bé.

Klein i Thompson argumenten que la política d'escassetat és el terreny perfecte per a l'extrema dreta

Abundance no és un llibre perfecte. Se li pot criticar un cert optimisme tecnològic, una insuficient atenció a les dinàmiques de poder econòmic i, com han assenyalat alguns crítics, un punt de vista que de vegades sona massa proper al de les elits tecnològiques de la costa est americana. Però el nucli del seu argument —que el progressisme ha de tornar a ser una força que construeix coses i no només una força que impedeix que es facin malament— és una idea que l'esquerra europea necessita escoltar.

No per canviar de bàndol, sinó per tornar a ser qui era: la força política que va construir l'estat del benestar, els hospitals públics, les escoles universals i les xarxes de transport que van transformar la vida de milions de persones. La força que creia que el futur podia ser millor que el present, i que actuava en conseqüència.