Durant dècades, el futur va ser una promesa vaga; els cotxes volaven a les revistes i les ciutats brillaven en dibuixos sense data. Ningú explicava mai com ni quan. L'avenir era un lloc sense mapa.

La intel·ligència artificial va canviar aquesta relació. Va portar amb si un futur amb dates, xifres i noms propis. Les empreses avui parlen del 2030 i del 2040, amb quantitats d'electricitat i de plantes concretes. Així, el futur va deixar de ser un horitzó difús i es va convertir en un pla d'enginyeria.

Aquest canvi té una conseqüència que pocs assenyalen, perquè quan el futur es torna detallat, serveix com a refugi. Una empresa amb un present feble pot assenyalar aquest futur i demanar paciència, o dir que el negoci d'avui declina, però el demà ja té data d'obertura.

La petroliera italiana Eni troba que el seu negoci central envelleix cada any que passa. L'hidrocarbur perd terreny davant la transició energètica i davant la pressió regulatòria d'Europa. Però Eni va trobar un futur nou per assenyalar i va invertir en una empresa nord-americana que desenvolupa reactors de fusió nuclear. Va prometre una planta comercial a Europa per a inicis de la dècada del 2040, o abans.

Durant dècades, el futur va ser una promesa vaga i l'avenir, un lloc sense mapa. La IA va canviar aquesta relació

La fusió nuclear no és la fissió que usen les centrals actuals. La fissió trenca els àtoms més pesants; al contrari, la fusió uneix àtoms lleugers, com fa el sol. Produeix energia sense generar els residus radioactius de llarga durada que sí que produeix la fissió. Cap laboratori del món va aconseguir encara convertir aquest procés en una planta comercial rendible i la promesa continua sent només una promesa.

L'interès recent de les petrolieres i les elèctriques no neix del laboratori, sinó de la demanda d'electricitat. Els centres de dades que entrenen models d'IA consumeixen electricitat en quantitats que cap xarxa elèctrica va anticipar. Les grans tecnològiques ja van invertir en fusió per assegurar aquesta energia futura. Ara les energètiques tradicionals les segueixen, atretes pel mateix apetit.

Aquí apareix el mecanisme del refugi. Eni no només persegueix una font d'energia; també està darrere d'una narrativa que reemplaci el present incòmode per un futur amb data. Abans aquesta substitució sonava vaga, gairebé publicitària, però avui sona a pla d'enginyeria perquè la IA va imposar l'hàbit de parlar del futur amb precisió. Això presta credibilitat fins i tot a promeses que cap experiment va provar encara a escala comercial.

Un analista del sector nuclear va advertir que la indústria té un historial de subestimar terminis i costos. Les grans tecnològiques que inverteixen en fusió també pensen en fissió, i col·loquen fons al mateix temps en altres tecnologies diferents. Això suggereix que ni elles confien en un sol camí. Aquesta dispersió d'apostes és una forma de reconèixer, sense dir-ho, que el futur detallat continua sent incert.

El perill està a imaginar un futur com a excusa per no explicar el present. Com més detallat és el pla, més fàcil resulta oblidar que encara és una idea i no un edifici.

Les coses com són.